Alfred Bosch: “Em quadra que Jaume I digués que volia ser jueu”

Alfred Bosch i Pascual (Barcelona, 1961) ha viscut unes quantes vides en una. De jove, periodista free-lance de zones en conflicte (Llevant, Sud-àfrica, Europa de l’Est, l’Iran, etc.), més tard es va doctorar en història per la Universitat de Barcelona sobre Nelson Mandela, president de Sud-àfrica, país on va fer de professor. Bosch també va ser directiu durant els Jocs Olímpics del 1992, candidat d’ERC a Barcelona i conseller d’Afers Exteriors durant el govern Torra; va ser ell qui va reobrir les ambaixades. Apartat de la vida política per un cas d’assetjament que practicava el seu cap de gabinet, Carles Garcias, Bosch va acabar eximit de qualsevol responsabilitat. L’home ara ha tornat a una de les seves altres vides: autor de novel·la històrica i periodista, escriu al Món i a Sàpiens. Aquest dijous va rebre VilaWeb dins la captivadora casa que té a Barcelona, i ens va fer entrar en una biblioteca preciosa, de dos nivells, amb escalinata inclosa, un espai on s’han esmerçat, diu, alguns premis literaris que ha guanyat (Sant Jordi, Bertrana, Ramon Llull). Mentre la llum de tardor s’escola, Bosch ens parla de la seva darrera obra, Escolta Sefarad (Edicions 62), llibre sobre els jueus sefardites que van viure a la península ibèrica segles. L’obra barreja personatges reals amb personatges de ficció i és escrita per Bosch i Pascual, cognom aquest darrer que, diu, podria ser xueta, “segons m’han dit sense aportar cap prova certa”.

—D’on surt la idea de fer el llibre?
—Un dia, repassant, va caure a les meves mans una llista de víctimes de l’Holocaust. Hi havia una secció de sefardites, amb tot de cognoms clarament catalans: Tarragó, Tortosa, Barceló, i noms típicament de jueus catalans de fa molts segles, Cresques, Vidal. I en aquell moment vaig saber que allà al darrere s’hi amagava una èpica enorme.

—Els jueus catalans que van fugir de la península, segles després, van mantenir el català?
—Diuen que hi ha testimonis de soldats rossellonesos que feien la Primera Guerra Mundial per allà als Balcans, i que es van trobar jueus grecs que parlaven català com ells. Però jo no en tinc cap prova, d’això.

—Conferència: “El judaïsme, font inesgotable de narrativa”. Autor: Alfred Bosch. Article: “Glòria i caiguda dels jueus catalans de Salònica”.  Autor: Alfred Bosch. Llibre: Atles furtiu, sobre el cartògraf mallorquí i jueu Cresques. El mateix autor. D’on us ve la dèria jueva?
—Ei, també he fet novel·les centrades en el món islàmic, en cristians i ateus i en el que vulguis. Però sí que tinc una especial predilecció per pobles vençuts. I pobles vençuts que no es rendeixen. Potser per la condició de català. Els perdedors fan molt mala política, però fan molt bones novel·les. Per què? Perquè als perdedors se’ls veuen les costures. Es veu on han fallat, què no han fet bé, on han fracassat, etc. I això els fa molt polièdrics, molt interessants des del punt de vista literari o cinematogràfic. Tot i això, a l’hora de guanyar, que a tots ens agrada guanyar, doncs clarament hem de ser poc víctimes. I hem de ser molt lluitadors.

—Ara no són perdedors, però. Us ha canviat la visió del poble jueu?
—És clar: hi ha un punt en què els lluitadors, en el moment en què ja no són les víctimes principals, han d’aprendre a reconciliar-se. I abraçar la pau. Aquesta és l’assignatura pendent ara mateix, no dels jueus, sinó de l’estat d’Israel. I del govern, que crec que són coses que s’han de diferenciar.

—El llibre Escolta, Sefarad ressegueix jueus sefardites per Tarragona, Toledo, Còrdova i Barcelona en el curs dels segles. I a Barcelona surt que el rei Jaume I es va voler convertir al judaisme. Això és cert?
—Tot el que sembla increïble d’aquest llibre és veritat. Tot el que seria fàcilment creïble i versemblant pot ser ficció. Jo no m’inventaria una cosa que fos difícilment creïble. Tendeixo a inventar-me coses que penso que poden passar i que la gent pot entendre i sentir. I aquesta inclinació de Jaume I pels jueus és rigorosament certa.

—Inclinació, sí, però fins al punt de voler-se convertir?
—És l’únic rei de la nissaga que entra tranquil·lament en una sinagoga. No en conec cap altre. Tenia amants jueves, i els metges i bona part dels seus assessors, dels batlles que nomenava, dels veguers que nomenava, bona part eren jueus. Per tant, la inclinació era forta, era forta. D’altra banda, també sabem que tenia un punt frivolot, molts indicis. Per tant, a mi em quadra que en algun moment digués: “Doncs a mi m’agradaria ser jueu.” Ho faig servir com a recurs narratiu.

—Una cosa que no sabia: Tàrraco era un pol i centre de jueus.
—Correcte, sí. Era el punt d’entrada a la península Ibèrica. I en diuen “la ciutat dels jueus”.

—Manuel Forcano ha fet llibres sobre la història dels jueus en què explica que sovint els jueus vivien millor a la península musulmana que no a la cristiana. Al vostre llibre feu servir un dels protagonistes, jueu, que s’alia amb els musulmans per anar contra els cristians.
—També hi ha episodis molt bèsties i violents de persecucions musulmanes sobre els jueus, i d’enfrontaments entre musulmans i jueus. Però en general, si mires tot el decurs de la història, milers d’anys d’història, són més habituals les batusses [dels jueus] amb els cristians. I moltes vegades [els musulmans] vindran com a redemptors, salvadors. És el cas dels visigots. Els visigots comencen a castigar la població jueva, i aquests, al final, és que els obren les portes [als musulmans] de Toledo i de més llocs. S’alien amb aquells que vénen a alliberar-los del jou visigòtic, cristià, catòlic. També hi ha explicacions una mica més de llibre, més teològiques: molts pensadors jueus prediquen que el cristianisme és una heretgia, perquè surten del judaisme i abandonen l’essència del judaisme –el sàbat, la circumcisió–, s’inventen un que neix d’una mare verge, que ressuscita, que és el Messies. Per a ells és molt més feridor el tema del cristianisme. I alguns sostenen que el cristianisme és politeista, a diferència d’allò que serà l’islam, perquè el cristianisme té la verge, sants, té imatges. En canvi, l’islam és més d’una sola divinitat, abstracta.

—Si expliqueu l’aliança entre jueus i musulmans contra cristians, la gent d’avui no us creuen.
—Però qui se n’encarrega de l’Holocaust al segle XX? No són musulmans.

—Tampoc no són cristians. Hitler era ateu.
—La societat alemanya que dóna peu als nazis és una societat cristiana. Molt més cristiana que ara. I els que premen els botons a les cambres de gas, la immensa majoria són cristians. La societat alemanya dels anys trenta no és una societat atea. Hitler, personalment, què pensava? No ho sé, però no crec que sigui important. Tots els pogroms que tens a Europa fins a arribar a la Xoà els fan cristians. Vull dir que qui no s’ho cregui, com dius tu, és que no s’ha llegit ni un llibre d’història.

—Què és l’Hagadà, element clau del vostre llibre?
—Hagadà vol dir conte o relat i explica la història del poble jueu i la sortida d’Egipte. Celebra la llibertat del poble jueu. No és un llibre avorrit, no és un llibre ensopit, no és un llibre sagrat i intocable. És un llibre que va canviant, que és alegre, on hi ha cançons, on hi ha jocs per als nens, on hi ha receptes de cuina, etc. I les Hagadàs que es fan a Catalunya són inigualables, és a dir, tresors. D’aquests volums n’hi ha per tot el món, n’hi ha una dotzena ara mateix. I d’origen català. Hi ha la de Sarajevo, hi ha la de Berlín, hi ha l’Hagadà Daurada, n’hi ha una que es diu la de Barcelona. I totes són catalanes.

—Només en queden de catalanes, d’Hagadàs, al món?
—Tan ben il·lustrades, tan luxoses, d’aquest estil i d’aquesta època –és a dir, del segle XIII al segle XV– són totes catalanes. Després en tens d’uns altres llocs que són en blanc i negre o posteriors. Aquí hi ha una escola amb molt de talent. I és una preciositat. A Catalunya en queda una i prou, que és la de Poblet. La majoria de les Hagadàs ja no les tenim a Catalunya perquè ells van marxar, i van marxar amb el llibre sota el braç. Això ho tenia la gent a casa, normalment la gent rica.

—Qui era Maimònides, que surt al llibre?
—Maimònides és un jueu que viu a la ciutat més gran de la Terra en aquell moment, que és Còrdova. La ciutat més rica, la ciutat més culta. Això produeix grans genis. Un és aquest Maimònides: filòsof, metge, teòleg jueu, etc. Maimònides representa la millor escola racionalista del pensament jueu.

—A Catalunya teníem Nahmànides, que també surt al llibre.
—Aquest és cabalista, com Salomó ben Adret. I recomanen de cremar els llibres de Maimònides, perquè són antiracionalistes. Tots van haver de marxar, van ser perseguits, tot i representar pensaments molt diferents. Ja era el final de tot plegat.

—Quin dels personatges de ficció del llibre veieu amb més afecte?
—La protagonista del capítol de Còrdova. Una cortesana molt intel·ligent, que sap aprofitar-se dels homes. I és una persona lliure, totalment lliure. Prospera molt i, a més, crea una família que jo, a posta, he convertit en una família tirant a moderna: hi ha dues mares. Hi ha una excursió que fan ella, un parell d’amics que són eunucs de la cort i un altre que és homosexual, i l’amant d’aquesta dona. Van al barri fluvial de Còrdova, que es veu que hi havia un barri on tot era permès, on hi havia alcohol, on jugaven timbes, cantaven i feien de tot. Portat per cristians.

—I dels personatges reals, que també en surten, amb quin us quedeu?
—Jaume I. Tot i que és possible que el retrat que en faig a molta gent no li agradi. Perquè no combrego amb el mite. Intento humanitzar-lo. I el veig com un bon vivant, amb moltíssimes contradiccions i febleses. Un nen abandonat. Un nen orfe que perd els pares. Per tant, hi ha moments que sembla que no roda fi. És el més gran conqueridor de tots i després ho dilapida, repartint entre els fills, perquè les dones li ho reclamen. Com a estadista, no sé pas…

—De tots els llibres i documents que heu fet servir, un que us hagi impactat?
—El martiri del bisbe de Tarragona, Fructuós. El van cremar. S’explica ací (pdf)  I després, la llista de l’Holocaust, on acaben tots aquests cognoms que surten al llibre. Tots es cremen als forns d’Auschwitz. Els Tarragó, els Barceló, etc.

—Res que volguéssiu afegir?
—Que aquest és un llibre explicat per un llibre. O sigui, el narrador i el personatge principal que t’explica la història és el llibre. Una Hagadà. Va evolucionant: ara el fan en pergamí, ara el fan en paper; a partir de cert moment l’imprimiran. És com un personatge que també va creixent i que manté la permanència. Per què? Perquè el poble jueu durant la major part de la seva història és el poble del llibre i la seva pàtria és el llibre.

—Ara us dirien que actualment són el poble del fusell.
—Jo parlo dels meus jueus. Parlo dels perdedors. Mentre el jueu és un poble perseguit, que és el 99% de la seva història, són el poble del llibre, porten la pàtria a la maleta, dins el llibre. I per això són també tan diferents i són tan hàbils. És un poble que es distingeix per la seva intel·ligència, o la seva capacitat intel·lectual. Per què? Perquè pràcticament tots llegeixen i escriuen en èpoques en què ningú no llegeix ni escriu. Ells sempre.

—Dones i nens, inclosos.
—Jo crec que és important. Per què aguanten, malgrat la diàspora? Perquè tenen llibres. Aquest llibre és un homenatge al llibre: l’explica un llibre. I per tots els racons, totes les pàgines, hi transpua amor al llibre en genèric.