Ens reunim al seu despatx de l’ajuntament. Alfred Bosch ens convida a veure Barcelona des del terrat de l’edifici. Es veu tota la ciutat. Ell la mira pensatiu. Sembla que és capaç d’imaginar la Barcelona ‘capital global de les persones’ que proposa. Com si pensés la seva pròxima novel·la, imagina una ciutat més amable per a les persones i més exigent, també. És el candidat d’ERC a les eleccions que es faran d’ací a un any. Quan parlem de la proposta de fer una aliança sobiranista abans de les eleccions, respon que s’ha de parlar de tot, però refusa d’entrada l’envit de Jordi Graupera de fer unes primàries obertes. Diu que ells ja les han fetes. Parlem d’això i de moltes més coses barcelonines. També de la seva experiència a Sud-àfrica i les lliçons de Nelson Mandela, a qui va tenir l’honor de conèixer. Es mostra confiat en la victòria de l’independentisme.

—Quina serà la prioritat de les eleccions a Barcelona d’ací a un any?
—Recuperar la capital global de les persones. Que és aquesta ciutat que tenim, una gran capital internacional. A més de ser la capital de Catalunya, és una gran capital al món. Però cal que sigui pensada i feta a escala humana. Feta per persones. Aquí no tenim petroli, no tenim ferro, ni carbó, no som capital d’estat, de moment. I en canvi, hem aconseguit fer una capital global. Com? Amb les persones. I amb aquesta xarxa de col·laboració, de treball i de talent que és tan pròpia de Barcelona. Si perdem aquesta fórmula, que és l’ADN de Barcelona, posarem en perill la ciutat. Volem rellançar Barcelona a partir d’aquesta fórmula que té en compte la xarxa de col·laboració entre la gent. Perquè la gent és qui fa la ciutat. No ens ha caigut res del cel i hem fet una revolució comercial, una revolució industrial i ara fem una revolució tecnològica. Tampoc no hem d’inventar la sopa d’all. Sabem com funciona aquesta ciutat. Doncs siguem còmplices de Barcelona.

—Aquesta fórmula perilla?
—La nostra impressió és que el govern Colau no entronca amb la personalitat barcelonina. L’altre dia, un amic psiquiatre em feia una descripció força bona. Hi ha dues grans pulsions en la personalitat humana. Una és la por i una altra és el desig. Aquest amic em deia que Colau i el seu equip havien passat del desig, de l’Eros, del sí que es pot, l’esperança i la il·lusió a la por, al Tànatos, un cop han arribat al poder. Estan instal·lats en el ‘tots van contra nostre’, ‘tot això és molt difícil’, i els fa por el talent, l’emprenedoria, el congrés de mòbils i tot. Aquesta no és la millor manera de conduir una ciutat com Barcelona. Aquí ha funcionat la concentració d’intel·ligència en xarxa, en cooperació… I fent coses enormes com la Sagrada Família, com el moviment obrer i el moviment veïnal. En el fons, la pedra filosofal acaba essent molt similar. El govern actual encara amb por la ciutat. I no connecta amb l’ADN de Barcelona. Ens trobem que Barcelona és la capital dels problemes i no la capital de les solucions que sempre ha volgut ser.

—Hi ha més raons concretes que demanin de rellevar Colau?
—Hi ha més motius, però aquest em sembla que és bastant important. L’altre és perquè volem complir. Volem fer unes promeses sabent que les complirem. No pot ser que s’incompleixi constantment allò amb què has aconseguit de seduir la gent en una campanya electoral. Cal reconèixer que no hi ha varetes màgiques, que no hi ha una poció màgica, per exemple en el cas de l’habitatge. I hem de ser bons servidors de les necessitats i les esperances de la gent. L’habitatge és el tema estrella, per descomptat. I hem de fer allò que no s’ha fet fins ara, que és un pacte de ciutat amb complicitat de tots els principals agents.

—Un pacte amb qui?
—Sense ignorar ningú, ni les cooperatives ni el tercer sector, però sobretot el sector privat, des dels petits propietaris fins als grans propietaris, constructors, promotors… Perquè l’habitatge és privat en un 98% a Barcelona. Per tant, cal posar-se a parlar-ne immediatament. Sabem que no es resoldrà d’un dia per l’altre. I que potser caldrà un mandat, dos mandats o tres mandats, és igual, per situar-se a un nivell europeu en habitatge social. Cal saber teixir aquesta xarxa de col·laboració entre els diversos agents amb tot el talent que ja existeix. I això ho podem transmetre a molts altres camps. Hem de complir. Ens trobem una ciutat on l’accés a l’habitatge ha empitjorat. I era la proposta estrella de l’equip que ara governa.

—Teniu alguna fórmula per a resoldre les tensions amb el turisme?
—Anar a buscar aquell turisme que Barcelona vol i es mereix. Un turisme de qualitat, cultural, familiar… Nosaltres podem triar. Som una destinació tan magnètica! Som entre les destinacions top del món. Això vol dir que nosaltres podem escollir què volem ser. Sembla mentida que podent ser París, Londres o Berlín, ens encaparrem a ser Cancun. I amb aquest model de turisme de salaris baixos, centrat en la diversió i l’oci, moltes vegades incívic, que funciona amuntegant gent en pisos turístics il·legals o albergs econòmics. No diem pas que la gent de butxaca modesta no pugui venir a Barcelona. Però és obvi que no has de fomentar cert model incívic de turisme. I això s’ha de transmetre a la gent que ens visita, però també als veïns de Barcelona. S’ha acabat orinar als carrers. S’ha acabat embrutar la ciutat. S’ha acabat fer soroll a la nit i divertir-se a costa del descans dels altres. Volem un model cívic, amb turisme responsable i que estigui a l’altura del que Barcelona pot triar. És que ho podem triar! El més fantàstic és que ho podem triar.

—Hi ha un problema de permissivitat?
—Sí. Un problema de bretolades. Les normes hi són. L’ordenança de civisme existeix. Però no s’aplica, no es desplega amb prou efectius. No hi ha prou complicitat entre el govern i la Guàrdia Urbana. Gairebé falla tot allò que podria arribar a corregir aquestes situacions. Els pisos turístics il·legals són inadmissibles. Per alguna misteriosa raó, el govern actual afavoreix aquest model de turisme.

—És una raó misteriosa o coneguda?
—A mi m’estranya molt. No entenc per què ho fa. Vam col·laborar en el pla d’allotjaments turístics. Va ser un intent.

 

—Què ofereix Alfred Bosch que no ofereixin els altres?
—Projecte de ciutat. Quan parlo amb altres candidats o proto-candidats, la primera cosa que els dic és que em diguin quina ciutat volen. ‘Digues-me quina ciutat vols perquè així ens podrem entendre.’ És allò del Maig del 68: ‘D’où tu parles, camarade?’ Feien allò d’enfilar-se a una caixa de taronges al mig del carrer i la gent volia saber ‘d’où tu parles’… és a dir, ‘des d’on parles’. Quina és la teva visió? Cap on vols anar? A Barcelona hem de ser honestos. Hem de poder dir ‘vull aquesta ciutat’.

—Quin seria l’eslògan de la Barcelona d’Alfred Bosch?
—Barcelona, capital global de les persones. Volem una gran capital que ens permeti de viure en la globalitat, però que ho puguem fer amb oportunitats. Cal que Barcelona participi de la xarxa de grans ciutats globals, però que ho faci amb les persones, per les persones i des de les persones. Barcelona és una ciutat en què la convivència no és difícil. És a dir, hi ha convivència. Certament, tot sovint la convivència provoca frecs. És una ciutat molt densa. És una ciutat on la gent camina molt. Un 35% dels ciutadans de Barcelona va caminant a peu. És el transport principal. Més que a moltes grans ciutats europees. I això encara pot créixer. Cal potenciar-ho. Desplaçar-se a peu vol dir salut, convivència, interacció, integració, seguretat, comerç de proximitat, botigues i aparadors, urbanisme de gènere, vol dir tenir en compte el vianant, la gent vulnerable, la gent gran, el sistema semafòric, la segregació dels carrils bici, fer que el vianant sigui el rei –republicà– de la vorera. Tot això ho podem fer sense perdre la qualitat de gran capital global amb el congrés de mòbils més important del món.

—Exerceix de capital de Catalunya en aquest moment?
—Jo crec que ho podria fer més. I ho faria més si hi hagués una majoria republicana a l’ajuntament. Aquest és un altre dels nostres objectius, que enllaça perfectament amb tota la resta. Hem de ser capital del país i, com a tal, hem de ser una capital global. Si Barcelona és una capital global, vol dir que tot Catalunya serà un país global. Totes les oportunitats que Barcelona pugui oferir al país, com a capital de servei al país, seran extensibles a tot el país. La gran sort de Catalunya és poder comptar amb una capital tan dinàmica. La gran sort de Barcelona és poder comptar amb un país tan absolutament còmplice. És una simbiosi molt positiva.

—La representació al consistori és molt fragmentada aquesta legislatura. Quines aliances pot construir ERC per fer govern?
—El nostre objectiu és servir la gent i fer una ciutat millor. Governar és una conseqüència de la ciutat que volem fer i que volem transformar. Per tant, el més important és el projecte. Insisteixo. Digues-me de quina ciutat parles i et diré si ens podem entendre. Amb Ada Colau ho vam intentar. Vam fer un vot de confiança, però després ens vam adonar que la confiança no era merescuda o era sobrera. Perquè el seu projecte de ciutat no és el nostre. Ells tenien un guió i diria que l’han perdut. No han complert les grans promeses que van fer ni les expectatives que van despertar. El nostre objectiu és tenir clar el projecte de ciutat per a servir la gent. Poder explicar-los com farem una ciutat millor, on visquin millor. A partir d’aquí, podem establir complicitats i hem de parlar amb tothom. A les últimes eleccions catalanes, les forces republicanes van arribar al 45% del vot a Barcelona. Jo crec que fent-ho bé podríem arribar al 50%. Però ho hem de fer bé i hem de trobar quina és la millor fórmula per a arribar a aquesta majoria.

 

—La fórmula que proposa Jordi Graupera, quina opinió us mereix?
—Molt respectable. Com les fórmules que puguin proposar Neus Munté o Carles Agustí. Ells es troben ara en els seus processos. Nosaltres ja hem fet el nostre. Tenim candidat, tenim formació, equip, un projecte de ciutat. Nosaltres portem la davantera. I s’ha de respectar qualsevol proposta que hi hagi de ciutat. Cal estar atents, parar l’orella i parlar. Però cal deixar que els altres facin els seus processos. Un cop ho hagin fet, és obvi que hem de parlar.

—Però la proposta de Graupera us implica. Demana de fer tots plegats aquestes primàries obertes.
—Sí, home, sí. Nosaltres també vam fer unes primàries obertes on s’hauria pogut presentar Jordi Graupera. Recordeu que fa quatre anys, jo, que no era militant d’Esquerra, em vaig presentar a les primàries. A veure, les primàries obertes són bones, nosaltres les hem fetes i celebro que en Graupera les faci. Ho celebro enormement. Però que vagi avançant el seu procés, a veure exactament on ens porta tot plegat, i d’aquí a uns mesos serà més fàcil parlar a partir de processos ja consolidats. Jo crec que ningú no s’ha d’amoïnar. Sempre que hem tingut l’ocasió, al final la unitat d’acció ha tirat endavant. Vam fer Junts pel Sí. Ara parlen d’investir un president de Junts per Catalunya amb un acord amb Esquerra Republicana i un govern de coalició amb el suport de la CUP. Si les forces republicanes hem estat capaces de posar-nos d’acord en l’àmbit de país, en l’àmbit de Barcelona no serem menys. Que ningú no ho dubti, que ho farem. Falta menys d’un any per a les eleccions i hem de donar temps perquè tothom faci el seu procés.

—Així, no convé cap aliança prèvia a les eleccions?
—Ara convé definir quina ciutat volem. Perquè és la manera com ens podem aproximar més. Jo vull saber quin és el projecte de ciutat de Neus Munté, de Jordi Graupera, de Carles Agustí, de la CUP. Jo vull saber quin és el seu projecte de ciutat. I a partir d’aquí, parlem.

—Quin paper hauria de tenir ara mateix el govern de la ciutat, pel que fa al conflicte obert entre Catalunya i Espanya?
—La ciutat hauria d’encapçalar qualsevol procés democràtic. Barcelona ha estat sempre una ciutat progressista, demòcrata i catalanista. Per tant, això també forma part de l’ADN de Barcelona. I ha de continuar essent així. A mi, l’1 d’octubre, m’hauria agradat veure l’alcaldessa de Barcelona fent una cosa que va fer l’alcaldessa de l’Hospitalet, que no va anar a votar i no estava d’acord amb el referèndum, però va sortir al carrer i es va interposar entre la gent que volia votar i les forces policíaques. I va dir: ‘Als meus ciutadans i ciutadanes, no els toqueu. Jo els represento i haureu de passar per sobre meu.’ I ho va aturar. M’hauria agradat veure el màxim representant de la ciutat fer el mateix que va fer algú tan poc sospitós d’independentisme radical com Núria Marín. Perquè és una acció cívica, democràtica. I és això que esperem de qui encapçali la ciutat.

—Us fa patir que el debat sobre el conflicte amb l’estat espanyol ofegui el debat sobre la ciutat d’ací a un any?
—A mi no em fa por cap tensió creativa. A mi em fa por l’actitud salvatge del govern espanyol. Gent que és capaç d’enviar forces repressives. A la ciutat de Barcelona van desplegar una estratègia deliberada per fer mal a la gent. Això em fa por. Quan veus la manera com van actuar. Van fer un desplegament d’estratègia d’atac. Això em fa por. Em fan por els poders de l’estat que són capaços de posar la gent a la presó per motivacions polítiques. Quan és evident que la justícia diu a Europa que no va passar tot això que diuen els tribunals espanyols. I queden en evidència. Però els importa un rave quedar en evidència. I continuen en la mateixa direcció. Van suspendre i despatxar un govern legítim escollit a les urnes per poder governar directament des de la capital. Com n’hem de dir, de tot això? I és clar que em fa por. Jo confio en la gent del país i de la meva ciutat, que saben reaccionar.

—La gent sempre hi és…
—Hi van ser l’1 d’octubre fent pinya, dient ‘som gent de pau’ i ‘votarem’. No em fa por la meva ciutat, ni la gent del meu país. Al contrari, em genera confiança. I orgull de ciutat. Com la reacció que va tenir la ciutat després del 17 d’agost. Una de les pitjors desgràcies que li han caigut a la ciutat. Veure la Rambla, l’artèria emocional de la ciutat, tacada de sang d’aquella manera. I l’endemà la gent sortia i anava per la Rambla de manera espontània a dir que no tenia por. No tenim por. És això que hem d’assumir també els qui ens dediquem a la política i a representar la gent. No hem de tenir por. Ens en fa. Quan veiem algú tan salvatge que és capaç de fer mal a la gent, això ens fa por. Però hem de ser capaços de reaccionar amb enteresa i força cívica i democràtica.

—Us sembla que hi ha por entre els polítics?
—Els humans sempre tenen por. Abans parlava de la por de l’equip de govern d’Ada Colau i com han canviat l’Eros pel Tànatos. I la por és inevitable. Forma part de la condició humana. La por i el desig són inevitables. Però hem de ser capaços de vèncer la por. I el mèrit de qualsevol polític no és no tenir-ne, sinó saber com vèncer-la. I crec que a Barcelona tenim la clau. Ho podem fer. Tothom pot ensopegar. Barcelona també ho fa. Però ens ha de preocupar la capacitat de reacció.

—En la vostra experiència professional com a corresponsal, la por i el conflicte us els devíeu trobar sovint. A Sud-àfrica, a l’Iran, al Vietnam, a Bòsnia… Són situacions molt diferents i molt allunyades de la nostra. Però en podem treure cap lliçó?
—Sí. Una de les persones que més he estudiat i que he tingut la sort de conèixer és Nelson Mandela. Té dues grans virtuts que ens aniria bé d’aplicar-nos. Jo miro sempre d’acostar-m’hi. Una és l’enteresa, la coherència, defensar les teves idees i conviccions i no renunciar-hi mai. No renunciar-hi mai. L’altra és la capacitat de parlar i negociar amb tothom. I això s’ha de combinar. S’ha de poder parlar, sobretot, amb l’enemic. Amb els teus rivals principals. I això pot semblar contradictori. Hi ha gent que pensa que et rendeixes quan dius que hem de parlar amb els nostres rivals. I no és així.

—És un signe de força, tenir la capacitat de parlar amb l’enemic?
—Quan parles amb els rivals és perquè tens la necessitat humana de defensar les teves conviccions davant de qui sigui. Sobretot, davant d’aquells que pensen molt diferent. I mirar d’avançar tant com es pugui davant dels teus rivals. I la necessitat de parlar és evident quan vols evitar un conflicte major. Mentre parles, no et pegues. Pots insultar, però no recorres a la violència física. Parlar és obligat. És la millor manera de no caure en determinades derives. Cal parlar i cal defensar les conviccions fins al final. En aquest context, la gent que serà més apreciada al cap del temps i que tots ens hi reconeixerem més i a qui agrairem la feina, és la gent que faci aquestes dues coses: capacitat de negociar i de defensar les conviccions. Penso en la gent que és a l’exili o a la presó. Els miro i penso que són una lliçó.

—Una lliçó?
—Malgrat tots els embolics i dificultats, aquesta gent són la nostra lliçó. És molt complicat tot plegat. I dificultats. Aquestes situacions exigeixen una solució creativa. Recordem que els dos màxims dirigents de l’independentisme no poden parlar entre ells. Perquè un és a l’exili i l’altre a una presó espanyola. Si això no complica les coses, ja em direu! Però quan els miro i veig la seva enteresa i quan es planten davant del jutge i defensen les seves conviccions. I quan diuen al jutge que ja saben que ho aprofitarà per mirar d’humiliar-los tant com pugui i tancar-los tant de temps com pugui, però defensen les seves conviccions… Són una lliçó d’integritat que hem de valorar. I al mateix temps, diuen que estan disposats a negociar per evitar que hi hagi un clima de confrontació que no desitja ningú.

—Una lliçó de Mandela, que va passar 27 anys a la presó.
—Estic segur que aquí no serà així. Perquè, encara que de vegades sembli que som en un altre segle i a un altre lloc, som al segle XXI i a l’Europa Occidental. I quan es posa pressió real sobre Europa, s’han de moure. S’ha vist amb el cas de Puigdemont als tribunals alemanys. Han hagut de fer justícia. I tan sols amb això, desarmen tots els arguments legals espanyols. Que no s’aguanten per enlloc. Perquè és evident que aquí no hi ha rebel·lió ni sedició ni malversació, com ens diu el ministre Montoro. És obvi que aquesta gent està tancada injustament. No van fer res que mereixi la presó. És pura repressió política. I haurem de posar paciència. Tots voldríem que es resolgués demà. I demà no es resoldrà. Però estic segur que això pujarà de to.

—Serà encara més complicat?
—Cada vegada tindrem més suport. Cada vegada serem més. Nosaltres creixerem. Quan parles amb persones que potser no són independentistes o que fins fa poc no ho eren, veus que aquesta situació d’injustícia flagrant els fa canviar la mirada. Tota aquesta humiliació arracona molta gent i els obliga a triar. I si els obligues a triar, segurament triaran la llibertat, la justícia i un país millor. Per tant, el camí serà molt més dolorós que no hauríem volgut, perquè els poders de l’estat ho han volgut així. Però estic convençut que ens portarà a la república catalana que volem. N’estic convençudíssim. Les dues raons van juntes. Precisament perquè ho porten a l’extrem tindrem república. Perquè no són britànics. No hi ha intel·ligència política. I els poders de l’estat espanyol no faran mai allò que va fer el Regne Unit amb Escòcia. I per tant, guanyarem.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb