27.01.2026 - 21:40
A Alcàsser, el 28 de gener de 1993, la televisió va fer un pas que va desacreditar el periodisme. L’endemà d’haver-se confirmat l’assassinat de les tres adolescents, la plaça del poble es va convertir en un gran plató: càmeres i micròfons a la caça del dolor, convertit en matèria primera, i el directe, en esquer. Aquella nit, l’especial de ¿Quién sabe dónde? des d’Alcàsser va superar els 8,6 milions d’espectadors i el 47,6% de quota, una xifra que explica per què aquesta fórmula es va repetir després, una vegada i una altra.
La mateixa nit, Atresmedia amb De tú a tú va marcar un 31,9% de share. La suma d’aquells directes es recorda com una de les emissions més vistes de la història de la televisió a l’estat espanyol. Dit clar: el dolor ven. I quan el dolor ven, hi ha programes que no busquen informar, sinó estirar la tragèdia fins que l’audiència s’esgota.
És aquí on el concepte de “servei públic” es converteix en coartada. Perquè un servei públic informa per reduir danys, orienta, verifica, contextualitza i fiscalitza. La televisió carronyaire, en canvi, busca la imatge que et glaça la sang i allarga el minutatge; persegueix la frase trencada; necessita rostres en estat de xoc per a fer-los circular com a prova d’autenticitat. A Alcàsser, aquest mecanisme va quedar al descobert amb una obscenitat que, anys després, continua causant vergonya.
La realitat és simple i, precisament per això, més dura: a la televisió, la mercaderia és l’audiència. Es ven als anunciants, es negocia per franges, es calcula amb mètriques, i la quota de pantalla condiciona tarifes i decisions de programació. Si el share puja, el minut val més; i si el minut val més, la tragèdia esdevé rendible. Aleshores apareix el pitjor periodisme: aquell que actua sabent que travessa línies i, malgrat tot, hi persisteix perquè li dóna resultats.
Aquesta lògica no s’ha quedat als noranta com una anomalia històrica. Ha evolucionat, s’ha maquillat i s’ha digitalitzat, però continua funcionant amb la mateixa fam: convertir l’emergència en espectacle i el patiment en recurs narratiu. I ara, el gener del 2026, el xoc ferroviari d’alta velocitat a Adamuz (Còrdova) torna a activar el reflex pavlovià. Les agències i els mitjans informen d’un accident amb desenes de víctimes mortals i, en paral·lel, s’encadenen hores i hores de cobertura en què la frontera entre informar i explotar és una línia massa prima. La televisió carronyaire prefereix el pla curt de la desolació, perquè la desolació fidelitza.
Fins i tot el relat de la desinformació ja s’ha convertit en satèl·lit del succés: verificadors com ara Verificat han documentat que l’accident d’Adamuz ha estat objecte de continguts manipulats i fabricats que circulen amb velocitat, en un ecosistema que castiga la prudència i premia l’impacte. I quan això passa, els mateixos programes que exhibeixen la presència en directe com a credencial sovint agreugen la desorientació informativa, perquè confonen l’espectacle amb la informació i l’emoció amb la veritat.
La cosa més greu és que no és un buit normatiu. Hi ha codis i recomanacions clars que, sobre el paper, haurien de fer d’armilla. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya recomana, en tragèdies, d’evitar recursos amb funció preferentment espectacularitzadora. El problema no és que no hi hagi criteris; el problema és que hi ha formats que viuen de vulnerar-los sense dir-ne el nom. Li diuen proximitat. Li diuen humanitat. Li diuen “donar veu”. Però és explotació emocional: arrencar emoció a qui no està en condicions de negociar res.
Quan un micròfon s’acosta a una mare o a un amic que no pot ni articular una paraula, no recull cap testimoni: fabrica una escena. I una escena així no serveix a la societat; serveix a la corba d’audiència. La diferència entre un mitjà que informa i un de carronyer és tan concreta com incòmoda: l’un explica per entendre els fets i minimitzar el dany; l’altre exhibeix el patiment per captar audiència i convertir-la en negoci. Alcàsser va ser la lliçó fundacional perquè va demostrar, amb xifres, que la vergonya també dóna share. Adamuz és la prova que aquella lliçó no s’ha desaprès, només s’ha professionalitzat.
Si la televisió vol recuperar el dret de parlar de servei públic, hauria de començar per una renúncia elemental: deixar d’utilitzar el dolor aliè com a recurs de programació. No és una exigència moral abstracta; és una condició mínima de qualitat democràtica. Perquè, quan el patiment es converteix en contingut, el ciutadà deixa de ser ciutadà i passa a ser mercaderia. I llavors la realitat, sencera, queda subordinada a una única pregunta indecent: quant ven aquest dolor?
