El panical és un tipus de card que, com els seus germans, creix a la vora dels camins. Tots n’hem vist, formen part del nostre paisatge. Potser n’hem intentat agafar i ens hem fet mal, potser no n’hem fet cas, de tan avesats com estem a trobar-ne o de tan poc que ens agraden. Una planta que punxa, aspra, que ha de créixer fent-se lloc entre lliris, que en el llenguatge comú associem a la lletjor… També és el títol del nou disc de l’Alba Careta Group, justament, en bona part, per tot això que hem dit. Un disc que fa dies que sona repetidament al reproductor de servidora. Alba Careta, nascuda fa trenta anys a Avinyó (Bages), reivindica la bellesa i la diferència del panical, i això li serveix per a dedicar el disc a totes aquelles dones indomables que s’han hagut de fer lloc en el camí i que, com el card, s’han fet a la seva manera.

N’hi ha unes quantes, de dones, en aquest Panical, a banda de Careta, que és trompetista, cantant, compositora i capitosta del grup. Hi apareixen Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Teresa Rebull, Olga Molina Jiménez… Una de les coses interessants d’Alba Careta és que, de tant en tant, nua el seu jazz amb músiques d’arrel, amb la Nova Cançó, amb poemes… Sap d’on ve, i és amb aquesta àncora clavada que navega pels sons i els escenaris de més enllà.

Això de la Nova Cançó, que diu que sonava molt a casa de petita, ja ho havia fet anteriorment (la seva versió de “Un núvol blanc” de Lluís Llach és d’una preciositat que esborrona), i aquí hi torna, amb l’única diferència que, havent-se adonat de la preeminència masculina, ara ha volgut que les peces recuperades i versionades fossin de segell femení. Hi ha, per exemple, “Nosaltres les dones”, que va musicar i adaptar Maria del Mar Bonet d’un poema suec, i també “El metec”, de Moustaki, a partir de l’excel·lent versió de Marina Rossell (repetiria compliments!).

Vaig començar a seguir-li la pista arran de descobrir Teia, el seu anterior àlbum, que va rebre el premi Enderrock al millor disc revelació de jazz del 2023. Si en aquell títol feia referència al foc, i en els anteriors, a les arrels (Orígens) i a l’aire (Alades), sembla que aquí Careta continua aquesta relació orgànica que manté amb el jazz amb un disc que, sí, com es diria popularment, entra bé, que a cadascú el trasllada a un lloc diferent, perquè aquesta és, en part, la gràcia de la música instrumental, que no hi ha l’explicitat d’una lletra i, per tant, les portes de la fabulació són ben obertes.

Té alguna cosa que em fascina i que m’atrau. Hi ha el so particular de la trompeta, que sovint sembla que esdevingui un òrgan més, que en percebis l’ànim, i aquell aire rugós que s’escapa de tant en tant i que omple tot l’espai. Hi ha les cançons, és clar, i l’aportació de cada músic del grup (Lucas Martínez al saxo tenor, Roger Santacana al piano, Giuseppe Campisi al contrabaix i Jordi Pallarés a la bateria i les percussions) i del prestigiós pianista Shai Maestro, a qui va demanar que li fes de productor. L’espontaneïtat del jazz, amb pessics de mediterraneïtat i de flamenc, que gairebé sembla que les puguis ballar, en algun moment. I llavors, quan menys t’ho esperes, perquè el projecte és principalment instrumental, apareix la veu meravellosa i dosificada de l’Alba Careta que ve a buscar-te per tornar-te a terra.

Llegeixo que Careta es va formar a l’ESMUC i als Països Baixos, i té un màster en trompeta jazz del Conservatori d’Amsterdam. Cita sovint Ambrose Akinmusire com un dels seus referents actuals i, a més d’aquest quintet, té uns quants projectes musicals més. Recordo haver-la vist en l’espectacle Ulls clucs, que proposa un viatge pel cançoner català, pensat per a un públic familiar i escolar, i també va ser qui va donar vida, juntament amb Henrio, al darrer volum del projecte de Càntut, Udolç, que se centrava en les cançons de bressol recuperades de la tradició oral i en què també participava el seu germà, el músic Santi Careta. I encara toca amb unes quantes formacions més.

Explica Alba Careta que alguna vegada li han deixat anar que ella fa jazz per a gent a qui no agrada el jazz. A mi, n’hi ha que m’agrada i n’hi ha que no. Admeto la meva inclinació pels sons harmònics, i que quan a casa sona un disc de jazz que es capbussa massa en les estridències acabo enarborant la clàusula dels drets i deures dels convivents. Però, tanmateix, em fa la sensació que encara arrosseguem un grapat de prejudicis sobre el jazz. Que sí, que segur que n’hi ha de pedant, però també de popular, perquè això és més aviat cosa de l’intèrpret –i te’n pots trobar en qualsevol banda– i no pas del gènere musical. M’ha fet gràcia quan, en una entrevista a Catalunya Música, li demanen sobre aquesta mena de recel al jazz que sembla que hi ha, especialment entre la gent més jove, i ella respon que és que ens han donat massa pinso. I aquí ens podríem estendre sobre les tendències que acaparen tota l’atenció, els quatre noms que sonen i toquen sempre i a tot arreu, i quin espai els queda, a la resta d’artistes, que són el gruix. Però deixem-ho únicament amb una idea, com a propòsit: sortir dels recomanadors de les plataformes i de les llistes de més escoltats i indagar pels corriols menys concorreguts i convencionals, allà on creixen cards i els esbarzers interrompen el pas, per descobrir i donar pas a tota la bellesa que s’hi amaga.