Alaska: la pitjor venda de la història de Rússia

Avui, 15 d’agost de 2025, Vladímir Putin trepitjarà per primera vegada en una dècada territori nord-americà per reunir-se amb Donald Trump. El lloc elegit no és pas casual: Alaska, l’antiga Amèrica Russa, venuda fa cent cinquanta-vuit anys per una misèria i que encara avui desperta nostàlgies imperials al Kremlin.

Les muntanyes d’Alaska, que durant segles van contemplar l’àguila bicèfala de l’Imperi Rus, seran testimoni d’una reunió que pot decidir el futur d’Ucraïna. La cimera del 15 d’agost marca la primera visita de Putin als Estats Units en gairebé deu anys, en un moment en què la guerra a l’est d’Europa sembla haver arribat a un punt d’inflexió. Però més enllà de les negociacions diplomàtiques, la tria d’Alaska com a escenari revela capes profundes de simbolisme històric que no han passat desapercebudes ni a Moscou ni a Washington.

“Trump ha decidit d’acollir Putin en una part de l’antic Imperi Rus”, remarcaven fonts diplomàtiques europees, que afegien: “Potser no sap que els nacionalistes russos diuen que perdre Alaska, com perdre Ucraïna, va ser un mal tracte per a Moscou que cal corregir.”

La venda que no s’hauria d’haver fet mai

El 30 de març de 1867, en una sessió de negociacions que es va allargar tota la nit fins a les quatre de la matinada, el secretari d’Estat nord-americà William H. Seward i el ministre rus Eduard de Stoeckl van signar el tractat que transferia Alaska als Estats Units. El preu va ser de 7,2 milions de dòlars, equivalent a uns 129 milions actuals. Una misèria per un territori de gairebé 1.520.000 quilòmetres quadrats, ric en recursos naturals que aleshores encara ningú no podia imaginar.

L’Imperi Rus, esgotat econòmicament després de la desastrosa Guerra de Crimea i incapaç de defensar adequadament les seves possessions americanes davant una possible invasió britànica provinent del Canadà, va veure en la venda una solució pragmàtica. El nombre màxim de russos al territori no havia superat mai els mil habitants, concentrats principalment a Nova Arkhangelsk (l’actual Sitka) i a les illes Pribilof, centres del comerç de pells de llúdriga marina i foca.

Als Estats Units, l’operació va ser ridiculitzada originalment com “la follia de Seward” o “la nevera de Seward”. Els crítics no podien entendre per què el govern gastava milions a “comprar glaceres, icebergs, óssos i morses”. La burla va durar fins el 1896, quan la febre de l’or del Klondike va revelar la primera de les moltes riqueses amagades d’Alaska. Després vindrien el petroli, els minerals estratègics, la posició geopolítica clau durant la Guerra Freda i l’era actual de competició àrtica.

L’herència ortodoxa: les arrels que no es van tallar mai

Si bé gairebé tots els colons russos van abandonar Alaska després de la venda, una empremta profunda va romandre al territori: la fe ortodoxa. Avui, setanta-vuit esglésies i capelles ortodoxes russes salpebren la península d’Alaska i la costa, de les illes Aleutianes fins a Anchorage, passant per la històrica Catedral de Sant Miquel a Sitka, reconstruïda després d’un incendi el 1966.

L’Església Ortodoxa Russa va arribar oficialment a Alaska el 1794, quan deu monjos del monestir de Valaam van establir la primera missió a l’illa de Kodiak. Però va ser la figura d’Ivan Veniaminov, conegut després com a sant Innocenci d’Alaska, qui va transformar radicalment el paisatge religiós del territori entre el 1824 i el 1868. Aquest sacerdot siberià, dotat d’una intel·ligència i unes habilitats lingüístiques extraordinàries, no solament va evangelitzar les poblacions natives sinó que va crear alfabets per a les seves llengües, va traduir textos sagrats i va defensar els seus drets contra els abusos de la Companyia Russo-Americana.

La major part dels ortodoxos actuals a Alaska són aleutians, indis i esquimals. A diferència d’uns altres processos de cristianització colonial, l’ortodòxia russa es va fusionar amb les creences tradicionals natives de manera sincrètica. I així a la Catedral de Sant Innocenci a Anchorage, construïda el 1967 per commemorar el centenari de la venda, els serveis divins s’ofereixen en anglès, però es preserven les llengües sagrades dels avantpassats: les llengües natives d’Alaska i l’eslau eclesiàstic. Aquesta catedral acull una comunitat diversa que inclou natius d’Alaska de les comunitats aleutiana, alutiiq, yupik, atabasca i tlingit, i també membres d’ascendència eslava, grega, etíop i americana.

El fantasma del retorn: quan els nacionalistes russos miren cap a l’est

Aquests darrers anys, especialment després de l’annexió de Crimea el 2014 i la guerra d’Ucraïna d’ara, han ressorgit amb força a Rússia veus que qüestionen la venda d’Alaska. No solament són nostàlgics marginals: són diputats de la Duma, presentadors de televisió i fins i tot alts funcionaris del Kremlin.

Oleg Matveitxev, membre de la Duma, va incloure Alaska en una llista de demandes de reparacions als Estats Units feta el 2022. La periodista Olga Skabéieva, al popular programa 60 minuts de Russia-1, es va referir recentment a Alaska com “la nostra Alaska” mentre discutia maniobres militars russes prop de l’espai aeri nord-americà.

El 2022, un cartell que deia “Alaska és nostra” va aparèixer a la ciutat russa de Krasnoiarsk. I a Evpatòria, a la Crimea ocupada, un monument erigit el 2014 proclama: “A les generacions futures: nosaltres vam retornar Crimea, vosaltres heu de retornar Alaska.”

Aquestes narratives revisionistes van més enllà de la simple nostàlgia imperial. Alguns extremistes russos insisteixen que la venda va ser solament un arrendament; és una teoria conspiratòria sense cap base legal, però troba ressò en sectors nacionalistes. I comparen la “traïció” del 1867 amb l’esfondrament de la Unió Soviètica el 1991, dos moments en què, segons ells, Rússia va ser enganyada i despullada del seu patrimoni legítim.

Viatxeslav Volodin, president de la Duma, va advertir els Estats Units el juny del 2022: “Amèrica sempre hauria de recordar: hi ha una part del seu territori que solia pertànyer a Rússia: Alaska.” Més recentment, membres del Grup Wagner han compartit imatges generades per intel·ligència artificial de paracaigudistes russos aterrant a Alaska.

El pes de la història en la diplomàcia del present

Quan Putin i Trump s’asseguin a negociar, doncs, estaran envoltats d’aquests fantasmes històrics.

La ironia és punyent: mentre el 1867 el tsar Alexandre II va oferir voluntàriament de vendre Alaska, Putin ha pres territori ucraïnès per la força: es va annexionar il·legalment Crimea el 2014 i va reclamar quatre regions més el 2022. Trump ja ha suggerit que qualsevol acord de pau requeriria “algun intercanvi” de territori, una idea que el president ucraïnès Volodímir Zelenski ha rebutjat categòricament.

Alaska, doncs, no és solament l’escenari físic d’aquesta cimera. És un recordatori d’allò que Rússia va perdre quan era feble, d’allò que ara intenta recuperar per la força en unes altres latituds, i del preu que les nacions paguen quan subestimen el valor del seu territori. Per als nacionalistes russos, cada vegada que miren el mapa i veuen Alaska pintada amb els colors dels Estats Units, és un recordatori de la que consideren la pitjor venda de la seva història.

Però per als més de set-cents trenta mil habitants actuals d’Alaska, incloent-hi desenes de milers de natius que practiquen encara l’ortodòxia russa heretada dels missioners del segle XIX, aquesta terra fa temps que va deixar de mirar cap a Sant Petersburg. Les cúpules daurades de les seves esglésies ortodoxes reflecteixen el sol de mitjanit àrtic, però els seus fidels reciten el parenostre en anglès, yupik o tlingit, i no pas en rus.