Al cap d’un any

Al cap d’un any que Salvador Illa fos investit president del govern de la Generalitat i que, simultàniament, el president a l’exili, Carles Puigdemont, fes acte de presència a penes a mig quilòmetre de distància torejant la persecució de la policia autonòmica per adreçar-se a les tres mil persones que ocupaven el centre del passeig de Lluís Companys, potser paga la pena d’esbrinar on som i cap a on anem, perquè, d’on venim, tothom n’està, en grau major o menor, al cap del carrer.

Al marge de propagandes i de voluntats més o menys parcials i interessades, la sensació que hom viu al país és que no tenim, pròpiament, qui ens defensi enfront de l’estat enemic, que no ha cessat d’actuar en peu de guerra des de l’octubre del 2017. (N’hi haurà que diran que sempre ho ha estat, en peu de guerra, però Espanya mai no s’havia enfrontat a un desplegament antagonista al carrer com el que va representar, democràticament i massivament, el Primer d’Octubre en nom de la independència d’un territori dominat.) Salvador Illa no ens pot defensar, menys per impossibilitat tècnica o material, imposada pels límits de l’estat autonòmic (només cal mirar la qüestió del finançament per fer-se’n una idea aproximada), com per voluntat clara i manifesta (no pas en termes morals, sinó estrictament per convicció ideològica) de no voler-nos defensar (“¿de què?”, diria ell, “si som Espanya, i a ella ens devem?”). La seva presidència és buida de contingut nacional, en la situació política present, i actua com una terminal de l’estat per a l’administració de les coses. (Se’ns pot objectar que, en temps anteriors, Jordi Pujol també mirava d’administrar les coses, però no pas com a perllongament de la voluntat de l’estat, sinó com a competidor fins on la corda donava de si: era un “hàbil negociador” amb un disseny d’estat català al capdavant, però amb la pedra a la sabata dels interessos de partit que llastaven la potencialitat de portar l’antagonisme al límit: si l’estratègia de CiU hagués estat aquesta, hauria esdevingut un partit de masses populista arrossegador tant de l’elit com de la morralla del país.)

Entretant, Carles Puigdemont resta als llimbs de qui hauria d’estar al capdavant d’un país més necessitat que mai d’un lideratge nacional mentre contribueix a la “governabilitat” de l’estat opressor jugant a la manera antiga entre un PSOE que el necessita i un PP que el necessitarà. No sabríem trobar una posició més semblant a la de l’antic PSC, quan clamava que venia el llop del PP, o la del catalanisme polític històric, quan sostenia la monarquia de la Restauració per por del republicanisme plebeu. I mira que les masses que van votar el Primer d’Octubre només volien una independència sense trencar un plat. Si Puigdemont i Junts sospitessin que, a hores d’ara, fer la independència demana de trencar una botiga sencera de plats-i-olles, entendríem la seva posició de saltamartí; però si només responen a la miopia política, o a una incapacitat de llegir el moment històric, aleshores caldrà dir que el seu arròs està covat i ben covat.

Entre l’estultícia d’un govern que només governa mercès a la propaganda oficial i als mitjans amics o estabulats, i la indeterminació d’un president legítim, incapacitat per a dirigir un moviment d’alliberament nacional sense hipoteques de partit ni de classe, el país resta a mercè d’una inèrcia que cada vegada presenta més mostres d’erosió i d’indiferència; que depèn cada vegada més de forces que no pot controlar econòmicament, socialment o políticament; que ha convertit l’energia que el va portar al caire de la independència en una passivitat fatalista que alimenta el retorn al mesellisme autonomista, disfressat d’irredemptisme; i que cova projectes subalterns del sistema de partits per molt que s’escarrassin a condemnar-lo amb la boca petita.