L’aiguat de Sant Lluc de 1940: quan mil litres en un dia van inundar el país

Entre el 16 i el 20 d’octubre de 1940, a les comarques del Ripollès, el Gironès, el Vallespir, el Conflent i l’Empordà, es va viure un dels temporals més intensos que es recorden a Europa. Conegut com l’aiguat de Sant Lluc, per la coincidència amb la diada del 18 d’octubre, aquell episodi va deixar xifres que encara romanen a la memòria col·lectiva. El 17 d’octubre, a Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir) es van mesurar 1.000 mm en vint-i-quatre hores –aleshores, el rècord absolut europeu– i, en el conjunt de l’episodi, del 16 al 20, s’hi van acumular 1.930 mm. A la central de la Llau, a la vall de la Comalada, es van registrar 840 mm en un sol dia i, al vessant sud, Camprodon va acumular 352 mm en vint-i-quatre hores i 870,1 mm en cinc dies. El balanç humà i material va ser demolidor: més de 400 morts i rius desbordats: l’Aglí, la Tet, el Tec, la Muga, el Fluvià i el Ter.

Aquesta setmana farà 85 anys de l'Aiguat de Sant Lluc, el temporal de tots els temporals.

Van caure 1000 l/m² en tan sols 24 HORES a Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir. Increïble. pic.twitter.com/aEvKCiwnAR

— Seguim la Méteo (@SeguimlaMeteo) October 15, 2025

Girona va patir, el 18 d’octubre, una de les pitjors inundacions de la seva història. El Ter, amb cabals superiors als 2.350 m³/s, va envair la Devesa amb tres metres d’aigua i va negar la rambla, la plaça de la Independència, el carrer del Carme, la Cort Reial i els Quatre Cantons. El pont de Can Vidal va cedir, i els rius Güell, Onyar i Galligants també es van desbordar. La ciutat va comptar entre vuit víctimes i quinze, segons les fonts, i va veure ponts, cases, comerços i indústries malmesos en plena postguerra.

A tot el territori afectat, la destrucció d’infrastructures va ser enorme: al Principat, l’aigua es va endur cinquanta-vuit ponts i tres-centes vuitanta cases, amb cent seixanta-cinc indústries i cent quaranta-nou comerços afectats i 175.000 hectàrees de conreu negades; a Catalunya Nord es van esfondrar uns dos-cents edificis i tres centrals hidroelèctriques, entre les quals la de la Llau. Les muntanyes de la zona més afectada per les intenses pluges estaven completament desforestades en aquella època, amb la qual cosa l’aigua de la pluja va anar a parar gairebé directament als cursos fluvials, i hi va haver esllavissades importants, entre les quals destaca la de l’Avellanosa, al Vallespir. Alhora, dominava el vent d’origen marítim i això aportava una massa d’aire molt humit, càlid i potencialment molt inestable, i tot plegat va permetre unes precipitacions persistents i estàtiques a la zona.

Meteorològicament, durant cinc dies, aquest temporal de llevant, que es va mantenir per un potent anticicló a l’est d’Europa, va mantenir el flux d’humitat constant i el bombeig orogràfic sobre el Canigó, el massís de les Salines, el Costabona i la serra de l’Albera. El pic d’intensitat va arribar entre el vespre del dia 17 i el matí del dia 18. L’aiguat va deixar imatges icòniques a Ripoll, Olot i Girona –barrancs desbordats, ponts arrossegats, carrers convertits en canals– i fins i tot hi va haver cançons que en fixaren el record, com “L’aigat d’Olot”, de Jaume Arnella. La toponímia urbana també en conserva la marca, com el pont de l’alferes Huarte a Girona, bastit després del desastre.

D’ençà d’aleshores, s’han viscut llevantades molt notables a la zona, com quan van caure 430 mm en vint-i-quatre hores a Cadaqués el 1986, però cap combinació de pics diaris i totals al nord-est ha superat la del 1940.