“T’agrada més com més lluny n’ets; no serveix de res a qui hi viu”: el megapont de Sicília, envoltat de polèmica

El Comitè Interministerial per a la Programació Econòmica i el Desenvolupament Sostenible italià (CIPESS) ha aprovat definitivament el projecte del pont sobre l’estret de Messina, una obra que Itàlia debat de fa dècades i que, si es materialitza, farà que sigui el pont penjant més llarg del món. Les primeres obres podrien començar enguany i acabar-se el 2033. El cost estimat és de 13.500 milions d’euros, però abans caldrà superar els tràmits del Tribunal de Comptes i possibles recursos judicials.

Segons el projecte, el pont farà 3.666 metres de llargada i tindrà un tram central de 3.300 metres entre dos pilons de 399 metres d’alçària –gairebé com l’Empire State Building– situats a la costa calabresa i a la siciliana. Els cables d’acer que el sostindran tindran un diàmetre d’1,26 metres i seran formats per més de 44.000 fils. L’estructura incorporarà sis carrils –tres per sentit, amb un de servei– i dues vies ferroviàries centrals.

Una obra sense precedents

L’actual rècord mundial de pont penjant el té el dels Dardanels, a Turquia, amb un tram central de 2.023 metres i una amplada de 36 metres. El pont de Messina el superaria d’un 50% i tindria una amplada de 60,4 metres per a encabir-hi el trànsit ferroviari. Matteo Salvini, ministre de Transports i vice-president del govern italià, també l’ha comparat amb el pont d’Akashi, al Japó, que té un tram central de 1.991 metres i pilons de 289 metres. “Nosaltres arribarem a 399 metres i també tindrem dues vies ferroviàries”, ha remarcat.

Per Salvini, aquesta obra és un “accelerador de desenvolupament” per al sud d’Itàlia, integrat amb la futura línia d’alta velocitat Salern-Reggio de Calàbria. Defensa que reduirà dràsticament el temps de viatge, generarà desenes de milers de llocs de feina i disminuirà el trànsit marítim i les emissions. A més, n’ha destacat la dimensió estratègica en un context geopolític marcat per la inestabilitat a la Mediterrània, fins i tot per a la mobilitat militar. Tampoc no n’amaga la càrrega simbòlica: ha proposat de dedicar-lo a Silvio Berlusconi.

El tomb polític sorprenent de Salvini

Aquest entusiasme contrasta amb el rebuig frontal que ell mateix expressava el 2016, quan, com a dirigent de la Lega Nord, deia: “Hi ha enginyers que asseguren que no s’aguantarà… No vull gastar milers de milions per a un pont enmig de la mar quan a Sicília i Calàbria encara hi ha vies fèrries d’un sol carril i trens de gasoil.” Aleshores, defensava de prioritzar les infrastructures bàsiques i tota la seva formació política es mostrava contrària al projecte.

Vuit anys després, la posició ha canviat radicalment. El president dimissionari de Reggio de Calàbria, Roberto Occhiuto, ha arribat a dir que és una “conversió” en l’estil de sant Pau: un detractor que se n’ha convertit en el defensor més ferm.

Els advertiments dels geòlegs

Però no tothom comparteix l’optimisme. El geòleg i divulgador científic Mario Tozzi, membre del Consell de Recerca italià, és categòric en una entrevista amb Fanpage.it: “En cas de terratrèmol, uniria dos cementiris. Potser el pont resistiria, però totes dues ribes serien zones devastades.” Recorda que la costa calabresa on s’ha de bastir un dels pilons és una de les més inestables d’Itàlia, amb grans moviments de terra i megaesllavissades, i alerta que les obres podrien alterar un equilibri geològic fràgil.

Tozzi denuncia mancances en els estudis previs: “No hi ha un estudi estructural complet sobre els afloraments, la caracterització de les falles o la nova falla de Palmi. Falta una relació oficial de l’Institut Nacional de Geofísica i Vulcanologia amb milions de dades i una cartografia exhaustiva.” També dubta que la infrastructura pugui mantenir la previsió ferroviària: recorda que al pont japonès d’Akashi, després d’un sisme durant la construcció, es va renunciar a la línia de tren i es va deixar solament per al trànsit rodat.

El debat sobre el pont de Messina combina arguments tècnics, econòmics, estratègics i simbòlics. Per a uns, és una obra capaç de transformar el sud d’Itàlia i situar el país al capdavant de l’enginyeria mundial. Per a uns altres, és una aposta arriscada que pot passar per alt les necessitats més urgents de seguretat i desenvolupament locals. Tal com resumeix Tozzi: “El pont t’agrada més com més lluny ets de l’estret. A qui hi viu, no li serveix de res.”