Agomar de Sagarra: “Hi ha manuscrits de Sagarra que no han sortit mai”

Agomar de Sagarra i  Żbikowska, nascuda a Barcelona, crescuda a Hongria, Polònia i França, és néta del periodista Joan de Sagarra (1938-2025), i besnéta del poeta Josep Maria de Sagarra (1894-1961). Aquesta noia tímida, jove, a punt de fer 25 anys, estudiant de la UB de llengües i literatura modernes, és la persona que s’encarrega del llegat dels seus il·lustres parents, i no és poca cosa. El llegat inclou la part administrativa i burocràtica dels contractes de les obres del seu besavi, poeta nacional, i del seu avi, llegit periodista, amb les editorials (i ella cita 3 i 4, Club Editor, l’editorial Barcino, Grup 62, Proa, Quaderns Crema), però també de decidir si es publiquen inèdits. De Josep Maria de Sagarra, diu “hi ha manuscrits que encara no han sortit mai. En tinc carpetes amb coses sense publicar, i els discursos amb tot apuntat a mà. Hi ha molta cosa”. Aquest setembre ha començat converses amb la Biblioteca Nacional de Catalunya sobre l’obra de teatre El Faune i el discurs dels cent anys de l’Ateneu Barcelonès que va fer el poeta. “La idea és d’anar col·locant-ho progressivament, però que es faci bé. Hi ha molta cosa.” Per exemple, diu que ha trobat un quadern de 200 planes, “amb una lletra que no reconeixem”, que parla dels carlistes i d’Olot, i que esmenta Ferran de Sagarra. “I jo pensava que potser està vinculat amb la mare del Joan, perquè ella era d’Olot, però em sembla que no. S’haurà de comparar amb la cal·ligrafia de tots.”

Agomar té caixes hermètiques de plàstic plenes de manuscrits, ordinadors, i quaderns amb discursos a mà del poeta, i apunts del periodista Joan de Sagarra: “Quan el Joan preparava articles, prenia notes seves sobre literatura, i a mi m’agradaria que es digitalitzessin. Crec que té un valor força gran per la manera de treballar. Hi ha apunts des dels anys 70 fins al final i veus que quan llegeix llibres, quan mira pel·lícules, obres de teatre, va apuntant idees seves, apunts d’història, que utilitza després. Són notes en català, castellà, francès, força italià, i, de tant en tant, hi ha frases en llatí, que és el que m’agrada més!”

La relació d’Agomar amb el seu avi va començar més sòlidament quan tenia setze anys. “Ens vam trobar a Barcelona en un barri que no era el seu, que no era el meu, i al principi no em van reconèixer. L’endemà vam dinar junts i dues setmanes després estàvem junts a París amb l’Enrique Vila-Matas. A les vacances venia a Barcelona i em portava a llocs. Em va ensenyar el seu món. Durant la covid jo estava a París, vaig venir amb tren per una setmana, i m’he quedat quatre anys i mig. A París era molt complicat, i més sola. Ell també estava sol. I al final va funcionar molt bé i m’he ocupat d’ell fins al final.”

Del seu avi (“el meu millor company de pis que he tingut mai”, va dir al funeral) afegeix: “M’agradaria editar, perquè no han sortit mai, les crítiques de teatre del Joan, perquè crec que tenien molt de sentit i molt valor. Pot estar bé per a la gent que està estudiant periodisme o teatre. I sobre els articles del País, la Vanguardia, m’agradaria que es fes una mica com a la francesa, la caixa Coffret, amb quatre llibrets o cinc petits a dins que vagin dividits en països com Itàlia, França, Espanya, i per temes (literatura, cuina, restaurants viatge, cinema).”

Agomar parla català, castellà, francès, anglès, polonès, i l’italià a mitges, producte de la seva infantesa nòmada. És filla de Josep Maria de Sagarra Ángel, traductor del polonès, i la pintora Dorota Żbikowska, també il·lustradora de diaris. I la família viatjava seguint la feina del pare com a director d’uns quants Institutos Cervantes. El català que parla, curiosament, el va aprendre de la seva mare, que el seu pare, Josep Maria, li parlava polonès, quan era petita (ara ja no). L’avi Joan, fill únic, el pare Josep Maria, fill únic, la mare Dorota, filla única. I ella, filla única. “Sí, no fallem”, diu, tímida, en una de les butaques del bar Bauma, on el seu avi passava hores.

L’estudiant Agomar porta en aquests moments, com dèiem, el llegat del seu avi, del seu besavi, però també de la seva besàvia: “La mare del Joan també va escriure. Va fer bastants poemes, i va guanyar un accèssit Jocs Florals. Em sembla que l’any 31. I l’any 55 va publicar una novel·la en castellà que es deia Las Adelfas, que m’agradaria que es tornés a publicar.” Es guarda per a ella la taula de Ferran de Sagarra, heraldista, i els bastons, els suèters, les camises, les samarretes i els barrets, els múltiples barrets, i gorres, que portava el seu avi Joan. En una d’aquestes gorres, una gorra de beisbol d’una calavera fumant, és on Agomar de Sagarra guarda les cendres del seu avi Joan. L’urna de Joan de Sagarra, que es va trobar als Encants de Barcelona, estava buida. Les cendres les ha tingudes sempre ella i a prop. I l’urna, com ja va explicar, l’ha recuperada. Va haver-hi l’error que els antiquaris que van buidar el pis de l’avi la van acabar portant als Encants. Tot i que no vol parlar gaire d’aquest tema, sí que vol deixar clara una cosa: les cendres estan ben guardades.

I els llibres, també.

Els famosos llibres de Joan de Sagarra (que sovint repartia als veïns en llocs convinguts, el conegut crossbooking) ara, diu Agomar, els ha portat a mà des del pis de l’avi al seu. “He trigat dues setmanes i mitja. Són 5.000 llibres. Perquè hi ha els seus llibres i els meus. I jo en tenia més. Jo no sóc de periodisme i no sóc tant de teatre. Sóc molt més de poesia i de novel·la. I també escric. El que passa és que no escric ni en català ni en castellà. Escric en francès, en anglès i en polonès. És una llengua que és molt maca, el polonès”, diu Agomar, estudiant pendent d’acabar el grau, i que voldria estudiar un màster. Abans, encara tindrà temps d’assistir, aquesta tardor, a l’estrena de Corona d’espines, al TNC, el 13 de novembre.