Agnès Marquès: “L’amor és un lloc de conflicte des d’on prenem decisions qüestionables”

Agnès Marquès i Pujolar (1979) ha guanyat el premi Ramon Llull de novel·la amb l’obra La segona vida de Ginebra Vern (Grup 62). Marquès, codirectora del programa de ràdio Catalunya nit, es basa en un cas real. L’any 2014, en un poblet de Texas, Hemphill, una dona va posar un anunci en un diari local celebrant el naixement del fill del seu marit amb una amant. La notícia es va fer viral. A la novel·la, la protagonista és Ginebra Vern, una periodista de Barcelona que segueix el cas en plena davallada de la qualitat periodística del diari on treballa. A la vida real, Agnès Marquès va anar fins a Hemphill a provar de conèixer els protagonistes, i aprofundir en una història que el periodisme pescaclics i d’escàndol no tenia temps de gratar. Marquès va rebre dilluns VilaWeb a Barcelona.

—Agnès Marques diu que per fer el llibre buscava temes sobre la venjança. Per què?
—M’interessa saber per què hi ha un tant per cent de la població que es venja, que executa una venjança. Jo no he executat mai una venjança.

—I us l’han executada?
—No n’estic segura. Però m’interessa, sobretot, perquè m’interpel·la. I quan veig que algú s’hi torna, hi ha alguna cosa en mi que no està còmoda, i tinc la sensació que és que em trenca un equilibri. Quan la víctima actua amb les mateixes eines que el botxí, dius, coi, que no havíem quedat que allò ja estava malament?

—Us baseu en un cas real que va passar a Texas (EUA). Quin és, aquest cas?
—És un cas de venjança, d’escarni públic. Una dona, ferida perquè s’ha assabentat que el seu marit té una amant i que, a més, aquesta amant està embarassada, decideix posar un anunci en el setmanari del poble on viuen felicitant la parella per la criatura que esperen i diu, espero que sigueu feliços, que el vostre amor sigui de veritat. Atentament, la dona de l’home. Aquest és el disparador.

—Els tres protagonistes, la parella que es trenca i l’amant, els heu conegut?
—Hi he entrat en contacte.

—Vau anar fins i tot al poble de Texas on van passar els fets.
—És un poble petit al sud-est de Texas. Un Texas molt diferent del que tenim al cap: és molt verd, molt humit, una vasta extensió de boscos, i a tres hores i mitja de la ciutat més propera, que és Houston. És enmig de l’anomenat cinturó bíblic dels Estats Units, on la fe i la creença de l’existència de Déu ho marca absolutament tot. Hi ha l’Església evangèlica, que jo diria que va un pas més enllà que l’Església catòlica, perquè entra en la vida de les persones i tenen una relació pràcticament catàrtica amb l’existència de Déu. Això és una de les coses que em va sorprendre.

—I una altra que us sorprengués?
—Que la vida pública, la vida social, la governen les dones. Vaig estar-m’hi una setmana, i no vaig interactuar pràcticament amb cap home. On són els homes? I diu, han anat a caçar, a pescar, a talar arbres, però la vida social la vertebren les dones.

—I us vau posar en contacte amb Sabine County Reporter, el diari local que havia publicat l’anunci. Per què?
—Jo necessitava saber si allò era veritat o no. Al final, hi ha una mica de deformació professional. Perquè t’he de dir una cosa que també em va interpel·lar molt: dels articles virals que vaig trobar sobre el cas, escrits en castellà i en anglès, només en un sortia el diari o la data on aquell anunci havia estat publicat. I vaig pensar, és que potser no és ni veritat, això!

—A la novel·la l’acció la porten les dones.
—L’acció la porten les dones. I és veritat que els homes reben l’impacte de l’acció de les dones protagonistes de la novel·la. Però els homes són imprescindibles i en aquestes dones els passen coses que els podrien passar als homes.

—No hi ha únicament l’amant del cas a Texas. També hi ha l’amant de la periodista Ginebra Vern. En Pere.
—Sí, són dos triangles amorosos. Perquè m’interessaven aquestes dones que no són el lloc on les coses són perfectes. A vegades passa, amb les dones, que són una mena d’esperança blanca. A vegades, el cos de la dona, la manera de fer de la dona, que es projecta fins i tot com a mare, sembla un lloc de puresa. I m’interessava, justament, trencar una mica aquesta imatge, que no es correspon amb la realitat, això ja ho sabem, perquè les dones som tan imperfectes com els homes, però m’agradava la idea de mostrar dones amb dret a l’opacitat.

—Un paràgraf del llibre que m’ha agradat molt: “Havíem invertit molt de temps a descobrir-nos i agradar-nos i a desitjar-nos i, tot i això, mai no en vaig tenir prou. Ens havíem estimat sense compromís, però quan l’enamorament es feia més intens, el meu d’ell o el seu de mi, mai no va coincidir en el mateix instant. Aquell desfasament sempre ens acabava fent mal, així que al final vam deixar d’anar-nos-en al llit.”
—No t’ha passat mai? Això passa a la vida. És clar, s’estimen, es desitgen, però l’amor… La veritat és que és una filigrana, l’enamorament. I que aconsegueixis trobar-te amb aquella persona en el moment, també. No és només que t’agradi algú, sinó que és coincidir-hi. I en Pere i la Ginebra no coincideixen, no troben el moment. S’han trobat l’un a l’altre, però no troben el moment. Tenen evolucions vitals a un ritme diferent, i no coincideixen.

—L’amant és més cràpula que el marit, tot avorridot.
—El marit és un home normal. L’amant no és un cràpula, és algú amb qui s’identifica. És a dir, en Pere i la Ginebra comparteixen una manera de viure el món, de veure el món, de veure el periodisme, i això, quan la teva identitat està feta del teu ofici, que és el que li passa a la Ginebra, és molt poderós. Amb en Toni, el marit, té un altre tipus de sincronia, més quotidiana. En Pere és com un alter ego de la Ginebra.

—Idea del llibre: és important que una venjança així surti a la llum, no per xafarderia sinó perquè la gent vegi la realitat tal com és.
—És una frase que resumeix aquesta idea de la novel·la: hi ha una distància entre la realitat i la veritat, o entre els fets i el relat, que és insalvable. Què són els fets i com els convertim en relat? Aquest espai que hi ha m’interessa perquè és el calaix on hi ha les múltiples versions sobre la realitat. I això és el que li passa a la Ginebra, que rep la història d’una manera i, a mesura que s’hi va acostant, s’adona que allò no és tan simple, que no és tan binari, que hi apareixen els matisos i que hi ha diverses maneres d’explicar el que va passar realment.

—Llegint el llibre, i la transformació del diari on treballa Ginebra Vern, on no demanen que es contrasti informació, pregunto, fem un periodisme pitjor?
—No dic que fem un periodisme pitjor. I va de bracet cap on anem socialment i culturalment: amb tot tenim posicions més binàries que abans. Segurament no és culpa del periodisme, segurament és el tipus de consum que fem pràcticament de tot. És un consum més ràpid, més lleuger, més superficial i, per tant, més binari. Si tu dediques més temps a una història, hi veuràs tots aquests matisos i, aleshores, ja no estaràs entre el sí i el no, sinó que ja veuràs que pel mig hi ha més història.

—No parareu d’escriure, crec.
—Això d’escriure és com visitar un planeta. Hi ha la vida, i aquí hi ha un planeta. I aleshores hi vas anant. I, quan tens una primera idea, veus el planeta i després comences a fer-hi expedicions, i a mesura que vas escrivint cada vegada passes més estones allà. I ara ja he vist un planeta, ja l’he identificat. Ara tot just estic paint la Ginebra, però sé que, potser, quan arribi l’estiu i ja hagi passat tot el que ha de venir, m’hi posaré.

—Un llibre que recomaneu que estigueu llegint?
—Escriure, de Marguerite Duras. He comprat la versió en català traduïda per Blanca Llum Vidal i espero que me n’arribi la versió en francès per intentar de llegir-la primera en francès, i buscar el que se m’escapi en la traducció.

—Què fareu amb els 60.000 euros del premi?
—Primer he de veure quants m’arriben de veritat, i veure com em queda la declaració de l’any vinent. Però costa tant estalviar que, bàsicament, el que faré és estalviar-los.

—Res a afegir?
—Podria afegir que La segona vida de Ginebra Vern, al final, és una novel·la travessada per l’amor. L’amor que ens arrecera i que necessitem per viure, però que també és un lloc de conflicte des d’on a vegades prenem decisions que són qüestionables.