Proves d’ADN revelen la introducció de peixos al Pirineu en època tardoromana

Un estudi encapçalat per la investigadora del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) Elena Fagín i l’investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) al CREAF Jordi Catalan publicat a ‘Nature Communication’ revela que l’espècie humana podria haver afegit peixos a l’estany Redon (Vall d’Aran) al segle VII, de forma intencionada i, possiblement, amb l’objectiu de disposar d’aliment mentre pasturaven amb els ramats d’ovelles. Per descobrir-ho, s’ha rastrejat la història amagada en un testimoni de sediments de la llacuna, que abasta 3.300 anys d’antiguitat. Tot i que aquests no conserven l’ADN de peixos de forma adequada, es van fer les proves en els seus paràsits, on sí que estava ben preservat.

El treball conclou que la introducció de peixos va arribar centenars d’anys abans del que indiquen els primers documents històrics, que en registren durant els segles XIV i XV. Els resultats també coincideixen amb una troballa de restes arqueològiques als voltants i reforcen la idea que la regió tenia zones de pastura que els habitants de l’època tardoromana i visigoda feien servir per al bestiar.

“Els peixos no tenen manera d’accedir als estanys d’alta muntanya i només poden arribar allà si algú els porta, així que la seva presència és un indicador d’intencionalitat i d’activitat humana”, explica Fagín. Les dades apunten que la població es va mantenir constant al llarg dels anys, malgrat els canvis en la població humana de la zona circumdant. Tot i això, podrien haver sofert l’impacte de les tendències climàtiques, com ara èpoques de molt de fred o calor.

A banda dels paràsits, durant la recerca també es van analitzar altres indicadors ambientals, com ara els pigments fotosintètics, també presents al sediment, que donen pistes sobre la quantitat d’organismes fotosintètics que habitaven l’estany al passat. Es va observar que la presència de paràsits de peixos coincidia amb un increment en la productivitat de l’estany -hi havia més activitat fotosintètica-.

Segons l’equip, el motiu pot ser que l’increment del ramat (principalment ovelles) a l’època tardoromana i visigoda va provocar una major erosió del sòl i, quan plovia o nevava, alguns nutrients del terreny es transportaven cap a l’estany. “Aquesta aportació de nutrients afavoreix el creixement del fitoplàncton i es reflecteix en l’augment dels pigments fotosintètics conservats als sediments”, explica la investigadora del CREAF i la Universitat de Barcelona Marisol Felip, també coautora de l’estudi.

Un paràsit que habita a les brànquies del peix

Per a endinsar-se al passat dels estanys de muntanya solen emprar-se els denominats ‘testimonis de sediment’, mostres cilíndriques que s’extreuen del fons de l’estany mitjançant una perforació. Normalment, s’observen certs paràmetres com ara nutrients de fòsfor i nitrogen, si hi ha metalls pesants o les restes d’organismes fòssils i d’ADN ambiental, entre altres coses. Això pot ajudar a determinar, per exemple, com era el clima i si hi havia presència d’alguns tipus de vida, “per a fer-se una idea del valor d’aquests sediments, cada 3 centímetres contenen uns 100 anys d’història!”, explica Fagín. Amb aquest estudi s’ha anat un pas més enllà i els investigadors han emprat, per primera vegada, fragments de l’ADN d’ectoparàsits -organismes que viuen a la superfície externa dels peixos, en aquest cas, i depenen d’ell per a alimentar-se o completar el seu cicle de vida-. “Fins ara, cercar l’ADN de peixos als estanys d’alta muntanya era com buscar un peix a una piscina olímpica, perquè depèn d’on hagi mort el trobaràs o no al testimoni de sediment. En canvi, els paràsits s’expandeixen per tot arreu, així que són una bona prova de la presència de peixos”, explica Catalan.

Els paràsits que més fàcilment es van detectar pertanyen al gènere Ichthyobodo, un protozou flagel·lat que viu a la pell i les brànquies dels peixos, encara que també es van observar uns altres com ara Kinetoplastea i altres grups com, Oomycota, Ichthyosporea i Ciliophora. “Aquestes troballes demostren el potencial de l’ADN antic de paràsits per a ajudar a comprendre l’activitat humana històrica i documentar impactes fins ara poc clars dels assentaments als ecosistemes d’alta muntanya”, afegeix Fagín.

Quatre dècades investigant l’estany Redon

L’estany Redon se situa al Pirineu català i té actualment una població d’unes seixanta mil truites, que sobretot s’utilitzen per a la pesca recreativa. Un aspecte especial d’aquest estany és que, en estar situat a 2.240 metres d’altitud al Pirineu, ha estat relativament aïllat de l’activitat humana durant segles. Això significa que qualsevol canvi que es produeixi a l’ecosistema és més fàcil d’atribuir a factors ambientals o humans, per exemple, la introducció de peixos o el pasturatge.

La investigadora Marisol Felip i Jordi Catalan porten prop de quaranta anys investigant aquest estany i actualment continuen estudiant diversos processos. “És com tenir un arxiu històric natural, on podem anar descobrint com eren els ecosistemes del passat i, també, un laboratori a l’aire lliure on podem observar com influeix el canvi climàtic i l’activitat humana en l’ecosistema”, finalitza Felip. Aquesta recerca l’ha encapçalat el CREAF i també ha participat la Universitat de Barcelona, el CSIC, l’Institut Nacional de Biologia d’Eslovènia i la Universitat Edith Cowan d’Austràlia.