El Sierra Club és una de les organitzacions ecologistes més antigues del món. Va ser fundat als Estats Units a final del segle XIX amb l’objectiu de preservar espais naturals de Califòrnia i, alhora, promoure’n el gaudi entre els ciutadans. Durant més d’un segle va aconseguir grans victòries, com ara la creació del Parc Nacional de Yosemite, el blocatge del projecte de construcció d’unes quantes preses hidroelèctriques al Gran Canyó i l’aprovació de la llei federal contra la contaminació de les aigües. Aquest segle s’ha centrat en el tancament de les plantes de carbó, molt contaminants, mitjançant accions legislatives i judicials. L’èxit del Sierra Club sempre havia estat unir una colla d’activistes amb idees polítiques molt diverses, però que tenien uns objectius comuns –al capdavall, la protecció de la natura pot atreure gent tant de dretes com d’esquerres.

Com va explicar fa uns quants mesos el New York Times en un llarg reportatge, tot va canviar amb la primera victòria de Donald Trump, quan uns nous líders van decidir que ara l’organització es dedicaria a promoure la justícia social. Van publicar una “guia d’equitat lingüística” que indicava quines paraules s’havien de bandejar i es van revoltar contra el fundador, l’escriptor John Muir, perquè havia fet servir expressions poc adequades en texts de la dècada del 1860. També es van afegir al moviment per a eliminar el finançament de la policia i van exigir reparacions per als descendents dels esclaus. La majoria de treballadors van deixar de centrar-se en projectes concrets per treballar en qüestions de diversitat i inclusió. Quan una membre veterana va reclamar que calia pressionar la legislació de Colorado per garantir la protecció dels llops, una noia de la nova generació d’activistes li va etzibar: “Però què tenen a veure els llops amb la igualtat i la justícia?” Aquest canvi de rumb ha estat catastròfic per al Club. L’any 2019 tenia uns quatre milions de donants i el 2025 s’havien reduït a un milió i mig. I ha entrat en pèrdues.

Un procés semblant ha estat a punt de produir-se també a Oxfam, l’organització no governamental britànica fundada el 1942. La seva missió genèrica és la lluita contra la fam i la pobresa, però s’ha especialitzat en l’actuació després de catàstrofes naturals i humanitàries, sobretot amb la instal·lació de latrines per a evitar la transmissió de malalties. Això de construir vàters no deu ser prou glamurós per als nous activistes perquè, tal com informava fa poc el Times de Londres, una part de l’executiva va proposar d’abandonar l’acció directa per convertir-se en una “plataforma per a un canvi sistèmic” i “amplificar les veus dels moviments de base”. La seu del Regne Unit ho va aconseguir aturar, perquè va entendre que començar a fer política implicaria una fugida en massa de donants, a més de trair la missió dels fundadors.

El Sierra Club i Oxfam són dos exemples d’organitzacions que han experimentat grans disputes ideològiques que amaguen unes lluites caïnites pel control i els càrrecs. Les cúpules tenen bons sous –l’antiga directora general d’Oxfam cobrava uns 156.000 euros l’any i el Sierra Club té deu directius per sobre dels 250.000–, però els treballadors de base estan poc remunerats. La millor manera d’ascendir és crear vacants fent servir armes ideològiques i, per això, a tot arreu volen els intercanvis d’acusacions d’assetjament laboral o sexual, de racisme i masclisme o de dominació colonial.

L’activisme d’acció directa és fonamental en una democràcia i tots entenem que això no té res a veure amb el discurs de les menjadores. Necessitem organitzacions que lluitin contra els abusos (polítics, ecològics, lingüístics), que evitin projectes catastròfics o que arribin allà on l’estat no és present. Centrar-se en projectes concrets permet d’agrupar gent de tendències diferents que comparteix un objectiu i, a més, els resultats són avaluables i quantificables: la fita s’ha aconseguit? Quanta gent se n’ha beneficiat? En canvi, l’activisme polititzat de grans lemes i idees és molt més difús i es pot perpetuar sense haver de retre comptes. A més, no necessita lluitadors experts (enginyers, advocats, ecòlegs, especialistes en logística), sinó que es pot convertir en una bona sortida laboral per als que van triar carreres amb poques expectatives. Com que la ciutadania de seguida s’adona de la impostura i els retira el suport, les subvencions es converteixen en el pilar econòmic d’aquestes entitats, cosa que les obliga a sotmetre’s encara més al govern de torn. Una roda destructiva nefasta per als interessos comuns.

Aquest fenomen, per cert, és el mateix que hem vist a Catalunya amb l’intent del govern Illa d’eliminar el requisit del títol de bibliotecari per dirigir una biblioteca (Assumpció Maresma ens ho va explicar dilluns). El problema que tenen les places de tècnic a l’administració és que cal tenir uns estudis concrets per a accedir-hi i, per tant, és molt més difícil col·locar-hi el parent, l’amant o el company de partit. Un organisme públic que gestiona els residus necessita tècnics especialitzats, però si el convertim en un Observatori de Residus i Perspectiva de Gènere, de sobte els mèrits passen a ser ideològics. En un món com més va més econòmicament inestable, les trampes d’aquest estil es multiplicaran, però tots plegats les hem de saber identificar i hi hem protestar amb les armes que tenim.