La pluja va arribar primer de tot. Fina i persistent, va amarar al-Hasakah de matinada com un presagi silenciós. Amb el toc de queda, la ciutat va romandre immòbil sota el fred de febrer i un cel gris que semblava aixafar-la. Els carrers, buits, es reflectien en bassals sense trànsit ni veus, però no pas sense mirades: de finestres i balcons estant, tot i que ningú no trepitjava l’asfalt. Al-Hasakah observava i contenia la respiració. L’entrada de les forces del govern sirià era anunciada a les onze del matí. L’hora va passar sense senyals. Després, migdia. Més tard, les dues. El retard va esdevenir part del missatge: res no era simple, res no era del tot sota control. A al-Hasakah, cada minut d’espera pesava més que els comunicats oficials.

Cap a les dues, el silenci es va trencar. Primer, un rumor llunyà. Després, el so inconfusible de cotxes i vehicles blindats avançant a poc a poc. Finalment, van aparèixer quinze vehicles desplaçant-se amb cautela per un recorregut modificat a darrera hora. No van entrar per la rotonda Panorama, com era previst, sinó que van ser desviats cap a al-Ghazal. Un petit canvi en el mapa urbà que deia molt sobre el clima de tensió. El comboi avançava escortat per Asayish, les forces de seguretat kurdes. Hi havia un centenar d’efectius del govern sirià –entre cent i cent vint-i-cinc, segons les Forces Democràtiques Sirianes– provinents de la ciutat meridional de Daraa, una condició imposada en els acords previs. No era un detall menor: l’origen importava, els antecedents importaven, cada matís comptava.

Als carrers no hi havia ningú, però la ciutat no era buida. Telèfons mòbils enregistraven de les altures estant. Algunes mirades travessaven l’aire humit. La queda mantenia els cossos fora de l’espai públic, però no apagava l’atenció col·lectiva. Al-Hasakah observava sense aplaudir i sense cridar, amb una barreja de prevenció i memòria.

Durant l’entrada, els gests van parlar amb una eloqüència incòmoda. Alguns membres de les forces governamentals van alçar el dit índex, un gest religiós que, en el context sirià, conté una càrrega de significats múltiples i, de vegades, inquietants. A l’altra banda, combatents kurds van respondre amb el signe de la victòria. Dos llenguatges simbòlics xocant en l’aire fred, sense paraules, sense mitjancers.

Les forces desplegades es van concentrar en tres o quatre punts concrets del centre urbà. No van patrullar lliurement. No van assumir un control visible. Van romandre acompanyades en tot moment per Asayish. La missió, segons que s’havia anunciat, era limitada i temporal: supervisar l’aplicació del procés d’integració acordat entre les parts i, després, retirar-se. Presència mesurada, temps comptat, promeses subratllades.

En una compareixença de premsa conjunta, Marwan al-Ali, comandant de la seguretat interna a al-Hasakah –designat pel govern de Damasc–, va assegurar que la coordinació era excel·lent i que s’evitaria fos com fos qualsevol acte d’incitació o provocació. Per una altra banda, Siyamend Afrin, sots-director de l’Administració de Seguretat General, va dir que aquest pas era important i que mantindrien aquest camí de cooperació per garantir que l’acord fos reeixit.

Alhora, el cel no era buit. Els vehicles del comboi anaven seguits d’una vigilància constant per aire: drons sobrevolant la ciutat, avions de l’anomenada coalició internacional traçant cercles invisibles. A terra, ningú no podia defugir aquell brunzit llunyà que recordava que al-Hasakah no era sols l’escenari d’un acord local, sinó una peça d’un tauler molt més ampli.

El director del Centre de Mitjans de les Forces Democràtiques Sirianes va dir que l’entrada de les forces del govern sirià transitori es faria en dues fases. Un primer grup –entre cent efectius i cent vint-i-cinc– va entrar ahir a al-Hasakah a bord de quinze vehicles; el segon, amb el mateix nombre d’efectius, entrarà avui a Qamixli. I va afegir que els efectius desplegats a al-Hasakah es concentrarien en tres o quatre punts específics del centre de la ciutat i anirien acompanyats en tot moment per Asayish. La seva presència, va dir, seria limitada i temporal: la missió es restringirà a supervisar l’aplicació del procés d’integració i després abandonaran la regió.

A les xarxes socials, la ciutat que no podia sortir al carrer parlava sense aturador. Missatges que cridaven a la calma es barrejaven amb convocatòries per a “donar la benvinguda”. Alguns altres advertien de possibles intents de desestabilització, en una regió on no s’ha acabat de fer net de tensions ètniques, tribals i polítiques. L’acord és signat, sí, però el terreny continua essent fràgil.

La jornada va avançar sense incidents greus. La pluja va continuar caient, obstinada, com si volgués esborrar les petjades abans no quedessin massa marcades. Al-Hasakah va romandre tancada fins al vespre, suspesa en un estat estrany: ni normalitat ni ruptura, ni celebració ni enfrontament.

Avui, 3 de febrer, serà el torn de Qamixli. Un altre comboi, un altre toc de queda, una altra prova per a un acord que tot just comença a posar-se a prova. Més endavant vindrà Kobani, amb tot el pes simbòlic, la memòria de resistència i el lloc especial que ocupa en la història kurda recent.

L’entrada de les forces del govern sirià a les ciutats de Rojava no és un simple tràmit administratiu ni una maniobra de seguretat. És una escena carregada de capes superposades: records de guerra, desconfiança no resolta, gests mínims que es llegeixen com a declaracions polítiques. En aquest febrer fred i plujós, cada retard, cada ruta desviada i cada símbol alçat confirma que la calma és provisional i que l’abast real de l’acord no es decidirà en els comunicats, sinó als carrers –quan es tornin a omplir– i en la manera com la gent els torni a habitar.