Tres mestres reflexionen sobre els desafiaments de l’escola catalana, en ple procés de pre-matrícula. Montserrat Jiménez Vila, Carme Ortoll Grífols i Coral Regí Rodríguez, totes tres amb una llarga trajectòria a les aules, ens expliquen què passa a les nostres escoles i quines necessitats noves hi ha. Acaben de publicar Temps per a l’escola (Ara Llibres), on parlen d’inclusió, de pobresa infantil, de burocratització, de l’ús de la tecnologia i de la davallada del català a les aules. Demanen temps per a l’escolta i repensar-se, perquè el desafiament actual és important. Regí ha estat directora de l’Escola Virolai de Barcelona durant més de trenta anys i ara és jubilada, Jiménez és professora de secundària de la Xarxa Vedruna Catalunya Educació i Ortoll ha estat mestra d’educació infantil i primària al Penedès i és una de les grans expertes del país en l’àmbit de l’escola rural. Hi hem tingut una conversa profunda i asseguren que treballen amb esperit d’esperança i voluntat de transformació. La Coral amb cabells blancs i curts, la Montse amb jaqueta groga i la Carme amb un mocador al coll.

—Aquests dies hi ha mobilitzacions al carrer. Sembla que els mestres estan enfadats. És normal?
Coral: És normal que estiguin enfadats. Perquè necessitem bons mestres que estiguin ben pagats, ben formats i ben considerats. És important entendre que els mestres estan enfadats i que els mateixos mestres en tenim la solució. No podem donar-ne la culpa als alumnes. No podem dir que els alumnes cada vegada saben menys coses. Crec que si volem tenir els millors mestres, necessitem una escola integrada a la comunitat.
Montse: Entenem l’enuig dels mestres, però hem de ser propositius.

—Quines propostes surten de l’aula?
Coral: Necessitem col·laboració amb els altres professionals: psicòlegs, assistents socials. Especialistes en inclusió.
Montse: L’escola necessita temps.
Carme: L’escola necessita temps per a fer escola i fer pedagogia, no per a omplir papers i burocràcia o fer reunions repetitives. Crec que necessitem temps per a pensar i prendre bones decisions. Viure l’escola amb tranquil·litat i benestar. Un equip de mestres que tingui una bona relació és un equip de mestres que segurament ajudarà els infants a aprendre molt. I si els infants aprenen, seran infants feliços.

—L’altre dia vaig veure un cartell a la façana d’una escola pública que deia: “L’escola pública agonitza.” És així?
Coral: Crec que no agonitza. Per escriure el llibre hem parlat amb moltes escoles i podem dir que hi ha molts brots verds. Crec que totes tres coincidim en la filosofia de l’esperança. És una filosofia molt de dones. Les coses no aniran millor només dient que van malament. Crec que ens ha unit molt la visió proactiva que tenim. I això no vol dir que no entenguem la realitat.
Montse: Quan parlem d’esperança, no parlem de happycràcia, veure-ho tot de color de rosa. Hem de ser molt conscients de quins són els problemes, però hem de trobar-hi solucions propositives.
Carme: En una societat amb tanta precipitació, hem de trobar temps per a l’escolta: hem de poder escoltar l’alumnat, les famílies i la comunitat educativa. A vegades pensem que no tenim temps per a fer les coses que són importants. Poder parlar fa que puguis fer créixer les coses.
Coral: No podem dir que tenir alumnes immigrants a l’aula és un problema, perquè no és un problema, és una realitat.

—Al llibre toqueu qüestions: “El bonisme en l’avaluació és tan pervers com la sanció.”
Coral: Sí, perquè no dóna expectatives a l’alumne. Em conformo que no sap escriure o amb allò que mira, no parla català, però tant se val. No, no. Tots els infants poden aprendre.
Montse: Posar expectatives en l’alumnat garanteix l’èxit en la seva trajectòria.
Carme: Hem de poder fer diagnosi de com està cada criatura. Hem d’ajudar a la millora.

—Els informes PISA no són bons. Al llibre dieu que s’ha d’evitar l’alarmisme quan surten els informes PISA.
Coral: Ens vam conèixer al grup que es va crear arran dels mals resultats dels informes PISA. La gent s’alarma molt, però no s’adona d’on és el problema. PISA no valora el nivell de matemàtiques, sinó si els alumnes saben pensar, si saben resoldre problemes reals. I la realitat és que nosaltres hem d’avançar en aquest sentit. Però hi ha moltes coses que ja hem aconseguit. Tenim una escolaritat que arriba a totes bandes i mestres molt compromesos. Crec que no hem de parlar tota l’estona de les coses que no funcionen. Hem de parlar de les coses que podem fer millor.
Montse: No és el mateix treballar amb dades del teixit social de Catalunya que amb dades del teixit social de Singapur. Cal llegir més enllà dels titulars. Hi ha dades que ens fan patir, com el benestar de l’alumnat als centres o l’arrelament dels alumnes al seu context. Si no t’hi sents vinculat, no aprens. Són semàfors vermells.
Carme: Per això s’han d’avaluar els sistemes. Hem de donar visions àmplies, no esbiaixades.
Montse: També és important dir que molts països es preparen específicament per passar aquestes proves. Els Estats Units van fer un experiment: recompensar l’alumnat que obtingués bones notes en proves externes. Es va comprovar que els resultats van pujar i després dels incentius van tornar a baixar.

—Això és una mala pràctica? S’enganyen?
Coral: Nefasta.
Montse: Això és el típic teach to the test. Només estudiar per passar la prova.

—Comenteu al llibre que és difícil pensar en matèries i continguts quan tens infants a classe que fa un dia que no mengen.
Carme: Com a mestres, hem de saber que, perquè aquest infant pugui aprendre, ha de tenir l’alimentació assegurada. M’ha passat de tenir galetes i pa al calaix, perquè sabies que arribarien criatures al matí que segurament no donarien de si per manca d’aliment. Això fa patir molt. I sabem que, a Catalunya, una criatura de cada quatre o cinc està en situació de vulnerabilitat i de pobresa. Quan pensem en les escoles, tenim clar que la diversitat ens enriqueix, però perquè ens enriqueixi hem de tenir eines per a combatre la pobresa.
Coral: Això ho hem de treballar en xarxa. Un mestre no pot ser responsable d’alimentar els infants de la classe. Potser un dia sí que ho haurà de resoldre, però no per sistema. Els treballadors socials han d’intentar resoldre aquestes situacions.
Carme: Tot això, fins i tot a l’escola, es viu en silenci. Parlar de pobresa és parlar de drets i dignitat.

—Vosaltres, que heu tingut trajectòries llargues, creieu que el moment d’emergència actual és pitjor?
Coral: La crisi del 2007 també va ser complicada. Va ser una crisi que no va afectar només les classes més baixes, sinó que moltes famílies es van quedar sense feina. Ara tenim molts infants que ens vénen de fora. Hi ha molta feina a fer. Hem de garantir que, si vénen, tinguin tots els drets.
Montse: El canvi tecnològic també ha estat molt gran. Ens ha afectat a tots. També els adults. Canvia la manera com ens relacionem, com gestionem el temps, com ens enganyen. El nivell d’atenció col·lectiva ha baixat. I l’escola és un lloc que requereix atenció. Hem de repensar com prioritzem el temps de l’escola.
Carme: Quan nosaltres ens preguntem: “La immigració és un problema?” No, la immigració no és un problema. El problema el tenim a cercar solucions per saber fer front a aquesta immigració dins l’aula.

—Sentiu desànim per un desafiament tan gran?
Coral: El missatge és: “L’escola sola no pot.” Però sense l’escola tampoc ho farem. Nosaltres, per la proximitat afectiva que tenim amb els infants, moltes vegades som els primers que detectem un problema de pobresa d’aliments o de pobresa afectiva o de maltractament. Nosaltres no podrem resoldre-ho tot, però sí avisar, alertar.

—Us sentiu escoltades per l’administració?
Carme: Crec que sí que hi ha escolta, però potser no prou. Hem de posar el focus en el fet que les polítiques i pràctiques educatives vagin molt arrenglerades amb les cultures de les famílies. Crec que l’educació pot transformar moltes coses. Els mestres i els equips directius poden transformar coses.

—I com es fa?
Carme: Crec que necessitem més temps per a rumiar com ho fem i per a planificar bé els aspectes que són essencials. Temps de qualitat i esforç.
Montse: Com que el desafiament és tan important, necessitem professionals molt ben preparats i també un acompanyament a les aules que ens ajudi a abordar aquestes situacions.

—Hi ha molts professors de baixa per depressió.
Coral: Ens ha canviat el món. Si creus que tindràs trenta alumnes prestant atenció a la teva classe de filosofia, això no és la realitat. Hem d’intentar que aquests adolescents aprenguin, i és clar que no tots podran aprendre el mateix, però tots podran aprendre alguna cosa.
Carme: Les cotutories poden ser una bona solució. Que el pes de l’aula es reparteixi entre dues persones. Per exemple, a les escoles rurals s’aplica molt que hi hagi alumnes de diferents edats a la mateixa aula, cosa que s’ha demostrat que és molt enriquidora. L’escola no hauria d’estar organitzada només per cursos i per edats. A vegades els interessos de les criatures han de passar al davant d’aquestes organitzacions.

—Quines grans diferències veieu entre les escoles urbanes i les rurals?
Carme: No són comparables. Cadascuna té els seus avantatges. A les ciutats hi ha més diversitat, criatures amb moltes més llengües, pots tenir un museu o una biblioteca gran a prop. I, a l’escola rural, tenen la natura ben a prop. Les escoles rurals són pobles educadors. A la ciutat, l’escola s’ha de fer educadora amb tot el seu context. Totes les escoles entre si són diferents.

—I el català a les aules? La pitjor situació la tenim a Barcelona i l’àrea metropolitana?
Coral: A Barcelona ciutat el tema de la llengua és especialment complicat. La presència del castellà és molt important. A les escoles, amb la millor de les voluntats, tenim una idea falsa d’allò que és acollir. Acollir no és parlar a un infant en castellà, acollir és que se senti membre de la nostra comunitat. Jo sóc del costat de Calaf i a Vic o a Banyoles, a tot Catalunya en general, els fills d’immigrants parlen un català perfecte. Per què a Barcelona no? Hi ha la falsa sensació que ser obert significa parlar en castellà. Crec que els mestres, en general, fan una bona feina a infantil i primària, però a secundària i al temps d’esbarjo ja és més complicat.

—No s’ha dedicat prou esforç a preservar la llengua?
Montse: Crec que potser no hem dedicat els mateixos esforços i recursos a preservar el patrimoni cultural a l’escola que a desplegar-hi la tecnologia.
Carme: Hem de fer entendre que aprendre una llengua és un guany per a tothom.
Ja no som a la fase de la immersió lingüística, ara hem entrat en una altra fase. Estem pitjor. Hi ha d’haver un pla de xoc quant a la llengua. No pot ser que, com a mestres, quan algú ens parli castellà, passem al castellà. La llengua, com deia Mercè Rodoreda, és l’ànima del país i per això mereix totes les atencions. La llengua és una responsabilitat col·lectiva.
Coral: Allò que integra no és que parlis castellà amb un alumne, sinó que tots parlem català. Es van fent coses, però fem tard.

—Com es garanteix la presència del català a les aules?
Coral: A vegades, acompanyant els mestres. Acompanyant.
Carme: I també amb la formació inicial dels mestres. Els mestres han de parlar bé. No podem tenir mals models fonètics o de lèxic entre els mestres.
Coral: Com a país, hem de tenir clar que els millors mestres han de ser a les etapes inicials. És el moment en què es forma la llengua, els hàbits, els primers aprenentatges, l’autoestima.
Montse: També crec que s’haurien d’infantilitzar els professionals que som a secundària. De tenir una visió holística de la persona. No sols de les matèries.