26.04.2025 - 21:40
|
Actualització: 26.04.2025 - 21:41
The Washington Post · Chico Harlan
Ciutat del Vaticà. El papa Francesc prometé repetidament d’eradicar la xacra de l’abús sexual de l’Església Catòlica. Convocà a Roma reunions de bisbes d’alt nivell destinades a tractar de les denúncies; també aplicà noves directrius per a investigar els casos d’abús.
Els defensors de la lluita contra l’abús sexual a l’Església elogien Francesc per haver reconegut la magnitud –sistèmica– del problema, com també per l’empatia mostrada en les reunions amb les víctimes. Però també consideren que no va canviar la propensió de l’Església al secretisme, ni la tendència a evitar decisions contundents fins que els casos no transcendeixen a l’esfera pública.
No hi ha dubte, per tant, que el nou papa heretarà una crisi que continua sacsejant els fonaments de l’Església Catòlica.
La Santa Seu continua rebent un flux molt constant de casos –uns 800 anuals– procedents d’Europa, l’Amèrica Llatina i Àsia. Ho explica així l’arquebisbe Charles Scicluna, membre del departament del Vaticà que s’encarrega de gestionar les denúncies d’abús sexual.
L’Església, una organització coneguda pel fet de mantenir uns registres meticulosos de les activitats que fa, era conscient de la proliferació d’abusos sexuals per part de clergues molt abans que la qüestió saltés a la primera plana de l’actualitat, a començament de la dècada dels 2000. Tot i que les primeres revelacions van esclatar en països occidentals, el centre de gravetat de la crisi s’ha anat desplaçant a unes altres parts del planeta aquests darrers anys.
Una de les preocupacions del Vaticà és que qualsevol nova revelació sobre casos d’abús faci trontollar la reputació de l’Església més enllà d’Europa, on les xifres d’assistència a missa han caigut estrepitosament aquestes darreres dècades. L’Àfrica i l’Àsia són els dos continents on la influència de l’Església ha crescut més de pressa aquests darrers anys, i si hi esclatessin nous escàndols d’abusos aquesta expansió podria perillar, bé ara, bé més endavant. La lliçó d’aquests tres darrers decennis és que els abusos clericals són àmpliament estesos al si de l’Església, sempre que algú estigui disposat a investigar-los i les víctimes sentin que els poden denunciar.
Shaun Dougherty, un nord-americà que presideix la junta de la Xarxa de Supervivents d’Abusats per Sacerdots (SNAP), diu que els abusos “són el problema més gran que l’Església té avui dia”.
“Continuen més centrats a protegir l’Església, i a si mateixos, que no pas a les víctimes”, afirma.
La qüestió dels abusos, de fet, ja ha alterat el rumb dels tres darrers pontificats.
El papa Joan Pau II, que dirigia l’Església quan els primers casos aparegueren a la premsa, tendí a centrar-se exclusivament en els sacerdots acusats d’abús i prestà menys atenció als casos d’encobriment. Anys després, es revelà que havia passat per alt les denúncies de conducta sexual inapropiada contra Theodore McCarrick, un poderós cardenal nord-americà que fou destituït l’any 2019. El cas afectà considerablement la reputació del pontífex.
El successor de Joan Pau II, el papa Benet XVI, prengué mesures més agressives per a perseguir i castigar els sacerdots acusats d’abusos; també fou el primer pontífex a reunir-se amb supervivents d’abús. Però Benet també va haver de fer front a acusacions, recollides en un informe de 1.900 pàgines publicat un any abans de la seva mort, que havia gestionat indegudament els casos d’abús presentats contra l’Església durant una etapa anterior de la seva carrera eclesiàstica. Benet expressà la seva “vergonya profunda” pel cas a les víctimes, però no admeté haver comès cap delicte.
Els casos d’abús també marcaren de ple el papat de Francesc. Els sectors més conservadors de l’Església, que històricament han vinculat la xacra dels abusos al caràcter homosexual de molts religiosos, sovint acusaren el papa d’ignorar les causes més profundes del problema. Els progressistes, especialment a Alemanya, sovint consideraren insuficients les mesures del papa. La ira i la traïció que moltes víctimes senten per la gestió que l’Església ha fet dels casos d’abús també han dominat alguns viatges internacionals de Francesc, incloent-hi una visita a Bèlgica el setembre passat.
“És vergonyós”, declarà Francesc durant aquell viatge. “L’església ha d’avergonyir-se, demanar perdó i tractar de resoldre aquesta situació”, afegí.
Però alguns crítics consideren que Francesc ha parat menys atenció als casos d’abús els darrers anys del seu papat, quan van passar a segon pla mediàtic. En l’històric sínode que s’acabà el 2024, després de dos anys, es tractà de moltes de les qüestions més espinoses que envolten l’Església Catòlica. Els casos d’abús, tanmateix, no va ser-ne un tema central.
“Tenint en compte que és una crisi existencial per a la legitimitat moral de l’Església a tot el món, va ser una gran decepció”, diu Anne Barrett Doyle, codirectora del grup Bishop Accountability, que investiga casos d’abús a l’Església.
“Lluita sense treva” contra els abusos
Les mesures més destacades de Francesc sobre la qüestió dels abusos a l’Església arribaren a l’equador del seu papat, quan la successió d’escàndols arreu del món van intensificar la pressió sobre l’Església fins a extrems mai vists. A Xile, els fiscals escorcollaren esglésies i encausaren alts càrrecs eclesiàstics per un delicte d’encobriment. A Austràlia, un cardenal ha estat portat davant els tribunals per nombrosos delictes d’abús sexual. Als Estats Units, els mitjans no cessaven de destapar noves acusacions contra McCarrick.
Francesc no trigà a convocar un grup de bisbes a Roma per a una reunió inèdita sobre abusos. Algunes víctimes hi explicaren el seu testimoni; també es presentaren propostes per a millorar el procés d’investigació de casos i depuració de responsabilitats.
Al final d’una reunió de quatre dies, el papa prometé una “lluita sense treva” contra els abusos i promulgà una nova llei destinada a crear un sistema de tramitació i investigació de les denúncies d’abusos. La llei, entre més aspectes destacats, obliga les diòcesis a crear oficines per a gestionar les denúncies de casos d’abús; també obliga els sacerdots i les monges a denunciar acusacions d’irregularitats a les autoritats religioses, per primera vegada en la història de l’Església. Les mesures afegiren una nova capa de control a les activitats dels bisbes, que fins aleshores responien tan sols al papa. En el nou sistema, els bisbes poden investigar-se mútuament: si un bisbe és acusat d’encobrir acusacions, el prelat de la diòcesi regional pot intervenir en el cas i obrir una investigació formal.
El Vaticà no dubtà a convertir McCarrick en la cara de totes aquestes reformes. Al cardenal li retiraren els drets del sacerdoci, el càstig més significatiu relacionat amb un cas d’abús que l’Església ha imposat mai a un sacerdot. El seu ascens en l’organització de l’Església també fou objecte d’una investigació interna, per la qual s’elaborà un extens informe de 449 pàgines.
Manca de transparència
Però McCarrick resultà ser un cas aïllat.
I els experts en abusos, com també els funcionaris del Vaticà, reconeixen que l’Església continua sense actuar amb transparència i coherència.
Un informe publicat a l’octubre per la comissió d’abusos del papa, per exemple, assenyalà que no totes les diòcesis havien creat les oficines de gestió de casos que el pontífex demanà.
A voltes, les investigacions internes de l’Església als seus superiors segueixen les normes i els protocols establerts. Però de vegades, tanmateix, els procediments semblen improvisar-se, sovint sense justificació aparent. Els experts expliquen que costa de jutjar si el sistema funciona correctament, atès que l’Església no informa mai sobre quins bisbes sanciona, i encara menys per què els sanciona.
“Cal vetllar perquè la llei s’apliqui i es faci complir amb coherència i integritat”, diu Hans Zollner, un sacerdot alemany que ajudà a organitzar la cimera sobre els abusos de Francesc. “Aquest és el principal envit, per a l’Església, a l’hora de tractar dels abusos.”
Quan un dels cardenals de més alt rang de Francesc, el canadenc Marc Ouellet, fou denunciat per tocaments inapropiats, el Vaticà delegà la investigació del cas en un vell conegut seu. Per una altra banda, el Vaticà sancionà Carlos Ximenes Belo, bisbe de Timor Oriental i guanyador del Nobel de la pau, després de ser acusat d’abusar d’infants pobres. Però el cas –incloent-hi la prohibició a Ximenes, ordenada pel Vaticà, de continuar tenint contacte amb menors d’edat– es mantingué en secret fins que no el destapà un mitjà neerlandès.
Les víctimes d’abusos diuen que sovint topen amb tota mena de dificultats a l’hora d’obtenir informació sobre les mesures disciplinàries imposades als seus presumptes agressors. L’arquebisbe Scicluna, per una altra banda, qualifica aquesta crítica de justa.
“Crec que es pot dir que, gràcies al papa Francesc, estem en una posició més favorable a l’hora d’investigar i sancionar els casos d’abusos: ara tenim lleis i estructures que, abans del seu papat, no existien”, diu Scicluna. “Però una cosa és tenir lleis i estructures i una altra és com funcionen, aquestes lleis i estructures, a l’hora de la veritat.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
