“Ens tenen abandonats”: el Raval d’Algemesí, entre la resiliència i la desídia, un any després de la gota freda

Ara que està a punt de complir-se un any de la gota freda, hem tornat al Raval d’Algemesí (Ribera Alta), la zona més afectada del poble. El barri, de majoria gitana i immigrant, és un dels més empobrits i marginalitzats del País Valencià. Quan el vam visitar, només vuit dies després dels aiguats, encara hi havia carrers pràcticament intransitables, amb muntanyes de fang i deixalles, i la maquinària –de voluntaris– feia a penes un parell de dies que havia arribat. L’ajuntament ni hi era ni se l’esperava. Un any després, la situació d’abandonament no ha canviat.

Tancat per les vies del tren, el polígon i el riu Magre, el Raval sembla una illa apartada del poble. La gota freda no va fer sinó empitjorar la situació d’un barri que ja estava aïllat i abandonat per l’administració. Ens acompanya, com l’any passat, Joan Nàcher, que fa dotze anys que hi treballa i que sap la realitat del barri, porta per porta. Ara, de la mà d’Algemesí Solidari, dinamitza projectes d’unes altres associacions que es fan per al barri.

Parlem mentre fem una volta i no costa de veure la degradació que ha tingut el Raval. Hi ha tota una filera de cases a la vora del riu que s’han d’enderrocar i on s’ha instal·lat un grup d’addictes que comencen a ser un problema. El col·legi fa només unes poques setmanes que ha estat enderrocat i ara és un solar ple de runa. Al costat, també s’haurà d’enderrocar el velòdrom. Hi ha deixalles per tot arreu. La porta del davant del centre de participació ni tan sols s’ha obert i encara acumula el fang d’aquell 29 d’octubre. I la pitjor part és el parc de l’escoleta infantil. Com que també s’ha d’enderrocar per fer-lo tot nou, l’ajuntament no s’ha ocupat de netejar-lo. No tan sols no n’han tret el fang, sinó que és ple de ferros –molts coberts per la vegetació que ha crescut– i deixalles de tota mena. Tampoc no l’han precintat ni l’han tancat. A més, els mòduls prefabricats del col·legi –encara sense ni una ombra– s’han col·locat just al costat i els xiquets van a jugar a aquell parc.

“És un perill gran. Tu veus que pose que el parc està clausurat? Açò és un espai públic on juguen els xiquets i abans d’aquestes últimes pluges ací teníem tres persones addictes dormint. Mira els vidres. No volen gastar diners perquè cal refer tot el parc, però ja han passat dotze mesos. Això no ho deixarien així en cap altre lloc del poble. I no poden dir que no ho saben, perquè els n’he enviat fotos”, diu Joan. Ens conta que fa pocs dies  un veí es va clavar un dels ferros i li van haver de posar el vaccí antitetànic. Sembla un miracle que no hagen hagut de lamentar més accidents. “En un altre parc del poble tindrien denúncies per la situació. Alguna responsabilitat ha de tindre l’ajuntament, no?”, es pregunta.

Segons que explica, el pla de l’ajuntament és tornar a construir el col·legi i l’escoleta en el mateix lloc on són –a la vora del riu–, però en alt. Quant al Magre, volen alçar una mota de 2,30 metres, una solució que Joan considera qüestionable. El riu s’estreteix a l’altura del Raval i argumenta que el problema és el coll de botella que s’hi fa. “Eixa mota serà efectiva el 90% de les vegades, però si torna a vindre aquella quantitat d’aigua, no serà efectiu”, adverteix.

Segurament, Joan hi dedica moltes més hores que no li pertoquen, i se sent sol enfront de la situació. “En el ple de l’ajuntament, cada vegada que diem alguna cosa, ens diuen que el Raval és una prioritat, però no hi ha cap mena de preocupació pel barri. Tu veus com està, això no pot ser una prioritat”, lamenta. De fet, no hi ha cap edifici públic actiu i Joan ha de treballar des d’un bar del polígon o en casa d’algun veí. “Vull que l’ajuntament s’implique, que treballe amb nosaltres”, insisteix. El Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció (CLER) d’Algemesí, a hores d’ara, tampoc no ha aconseguit de reunir-se amb el consistori.

La voluntat de tornar a començar

L’únic negoci obert al barri és la farmàcia que regenta Aurora d’ençà de fa vint-i-cinc anys. Si fa un any el seu rostre era el dibuix de la tristesa i la indignació, avui atén els clients amb un somriure. Costa de reconèixer l’espai, que era tot buit i ple de fang i ara torna a ser una farmàcia. Recorda l’angoixa i la por d’aquell dia en què va haver de saltar per la teulada i refugiar-se en casa de la veïna. Va passar tres dies incomunicada al barri, sense poder anar a València, on viu. I només pot donar les gràcies als voluntaris.

“Tota la planta baixa es va quedar amb fang sec fins al genoll. El vam haver de traure cavant, com si estiguérem al camp. Gràcies a trenta xics joves que em van ajudar. Si no, no haguera aconseguit d’obrir en el temps que vaig obrir, al cap de vint dies, amb unes taules d’Ikea per a poder donar servei. Ho vaig passar fatal. I gràcies als voluntaris, no em cansaré de repetir-ho”, diu. Volia donar servei des del primer minut, i ho va fer tot treballant de dilluns a diumenge sense parar, durant tres mesos. “Durant la reconstrucció només pensava en el treball, però ara tinc èpoques que me’n recorde i em pose un poc trista, perquè va ser dur. Però tot es passa”, diu.

Nati espera pacient que acabem de parlar per demanar els seus medicaments. “Mira, tot açò és per la dana”, em diu. Viu al costat del riu, i els medicaments que m’ensenya són per a l’al·lèrgia a les humitats que té a casa d’ençà de la gota freda. En general, els habitatges del barri són de baixa qualitat i la floridura i els fongs ho impregnen tot. Joan explica que, de fet, al Raval tenen una esperança de vida quinze anys més baixa que a la resta del poble. “És un barri vulnerable, que ha estat molt vulnerable”, diu.

Tan vulnerable que molts veïns no han rebut les ajudes perquè no sabien ni que existien. La gent que no va demanar la primera ajuda de 6.000 euros perquè no ho sabia, ara tampoc no pot cobrar la nova ajuda de Carlos Mazón perquè el requisit és haver cobrat l’anterior. Sobreviuen com poden, és la resiliència d’haver-se acostumat a estar al marge. Del riu i de la societat.

“Vam viure un infern”

A la vorera d’enfront, José ens obri les portes de casa seua. Diu que l’aigua va arribar a 2,35 metres. El riu va començar a desbordar-se al barri i, tot i que és la part alta del poble, les vies del tren van actuar de barrera i van fer que hi haguera més sedimentació i cotes més altes d’aigua que a la resta d’Algemesí. “Un desastre, no puc dir més”, expressa José.

Continuem pel passeig i ens trobem la casa d’Emília oberta. És la quarta obra que fa d’ençà de la gota freda perquè se li alça el sòl, i no para d’eixir floridura a causa de les humitats. El seu marit, malalt, necessita tres màquines per a viure. Aquell dia, van estar tots dos i dos néts en una habitació, pujats com podien dalt una escala plegable, tancats tretze hores i mitja i demanant ajuda, i les màquines del marit es van incendiar. “El que vam viure nosaltres va ser un infern. No teníem eixida. A mi se’m va bloquejar la ment. Fa dos anys va faltar un dels meus fills, i jo ja el veia ací perquè ens n’anàrem amb ell”, diu Emília. L’endemà, els veïns van trencar la porta per poder ajudar-los. Fins passats quatre dies no hi va anar ningú més, recorda. Ara, el marit, de seguida que plou, se’n vol anar perquè té por.

Mentre avancem, dues veïnes saluden Joan. “És una vergonya com va el barri, et fa agonia estar ací, fa oix anar pel carrer”, es queixen. L’última parada és la casa de Fernando, conegut al barri per “tio Fen”. Regentava el bar del barri, un quiosc i tenia un forn llogat. Ho va perdre tot amb la gota freda, també la casa. Totes les ajudes les va invertir a arreglar l’habitatge i comprar un cotxe, i ara intenta tornar a posar en marxa el negoci, però està desocupat i lamenta que la cosa va lenta. “Vull tornar al que tenia, però s’està fent un poc difícil”, diu.

També assenyala la deixadesa de l’administració local. “L’ajuntament és un poquet despitat per al barri. Ens tenen abandonats. Al barri li falta que ells estiguen també pel barri i facen coses, que es mereix tindre el seu parc i cosetes per als xiquets. Que miren un poquet pel barri, això és el que han de fer, que torne a ser el que era i, si pot ser, una miqueta millor. Que ho necessitem, que ací hi ha molt bona gent, per molt que diguen. I pitjor que estem ara, no podem estar”, diu.

En aquesta línia, Joan explica que amb la gota freda s’ha evidenciat una falta d’identitat al Raval i que cal fer una feina comunitària que no s’ha fet fins ara. “Hem de canviar, primer, la imatge que té la gent del barri d’ells mateixos. Han de voler el barri un poquet més. I després, la gent del poble ha de canviar la mirada cap al barri. Ací no t’atraquen, no són tots drogaddictes… S’han d’adonar que aquests estereotips no són així”, conclou. Quan ens acomiadem, ens dóna les gràcies per recordar-nos del Raval.