El març del 1967, un any després de la Caputxinada, els estudiants del clandestí Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (SDEUB) van organitzar a la Facultat de Dret un homenatge al doctor Jordi Rubió i Balaguer pels seus vuitanta anys. L’acte es va celebrar, malgrat la prohibició del rector feixista, García Valdecasas, amb l’assistència de l’homenatjat, de Joan Coromines, detingut per la policia amb tretze persones més, i de Raimon, que va cantar “Indesinenter”, un poema per a l’ocasió compost per Salvador Espriu. Comissions Obreres de Barcelona, no menys clandestí que l’SDEUB, s’hi havia adherit amb un document que confonia Rubió i Balaguer amb Rubió i Ors (ningú no és perfecte). En aquella facultat, i amb aquell pretext, coincidien les generacions catalanistes hereves de la Renaixença, del Noucentisme i del Republicanisme amb els joves antifranquistes, representats pel cantant de Xàtiva, i la classe obrera organitzada. No eren temps d’independència respecte a Espanya, però el poema d’Espriu era transparent: “Nosaltres sabíem/ d’un únic senyor/ i vèiem com/ esdevenia/ gos./ Envilit pel ventre,/ per l’afalac al ventre/ per la por. […]/ L’aigua, la terra,/ l’aire, el foc/ són seus,/  si s’arrisca d’un cop/ a ser qui és.” Seixanta llargs anys de catalanisme cultural formaven un feix compacte amb la lluita política per les llibertats contra la dictadura genocida. Al cap de cinquanta anys, els hereus de Comissions Obreres es van posicionar públicament en contra de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República Catalana del setembre del 2017; Raimon, sense condemnar-lo, va prendre distàncies respecte al referèndum del Primer d’Octubre; Rubió, Espriu i Coromines, per aquest ordre, ja eren morts. El moviment independentista d’aquell moment tenia per intel·lectual orgànic el Consell Assessor de la Transició Nacional. (Després de la primera tempestat, els vaixells a la deriva s’han deixat governar per guies que prediquen un pragmatisme possibilista, permeable a les claudicacions de l’entorn –és a dir, populisme d’extrema dreta.)

El tercer trimestre d’aquell mateix any, la revista Nous Horitzons, editada a Mèxic pel PSUC, celebrava el cinquantè aniversari de la Revolució Russa (l’any següent, els tancs soviètics entraven a Praga) i, en ocasió del trentè aniversari de la mort del fundador del Partit Comunista Italià, Antonio Gramsci, demanava a set intel·lectuals catalans (Josep Maria Castellet, Joaquim Molas, Joan Fuster, Ricard Salvat, Alexandre Cirici i Pellicer, Francesc Vallverdú i Ernest Lluch) el seu parer sobre la importància del pensament del polític italià en els intel·lectuals catalans contemporanis. Cap d’ells no esmenta la independència –potser Cirici, indirectament, quan diu que “el nostre valor universal reposarà en ésser nosaltres mateixos, arrelats a una realitat nacional concreta”, abans de trencar l’equívoc entre el fet de “ser particular” i “predicar el particularisme”. Eren temps en què predominava avant la lettre la fal·laç distinció (encara moral, no pas política: la situació no ho permetia) entre un “imaginari de ciutadania” (o sigui, la que volia emancipar-se d’Espanya) i la “nació real, o sigui, la formada per la ciutadania realment existent” (val a dir, la que volia continuar sotmesa a Espanya) per tal que les bones ànimes progressistes del moment poguessin creure que hom podia servir a la vegada Catalunya i Espanya.

L’any següent, arran dels homenatges a Pompeu Fabra pel centenari del seu naixement, el poeta J. V. Foix en fa l’elogi en aquests termes: “Haver realitzat ‘una política’ sense moure’s del terreny literari [N.B.: potser hauria estat més exacte dir-ne ‘cultural’]. I, ¿per què no?, el primer a realitzar una ‘política nacional’.” Mig segle i escaig més tard, amb la llengua abandonada a la seva sort en una societat mig indignada mig indiferent, tot allò que en resta, de “nacional”, a la “política” torna a descarregar el pes de la història a l’esquena del poble menut. Aquella visió idealista que pretenia distingir entre nació pretesament inventada i ciutadania fal·laçment real, que tant de servei va fer –i encara els fa– a Comuns i cosmopolites per crear una il·lusió de neutralitat entre la revolució democràtica catalana i la involució reaccionària espanyola, s’ha posat al descobert: només la forma-estat que perseguíem amb la independència ha de permetre que la nació creada  i mantinguda històricament sigui capaç de forjar ciutadans veritablement lliures en un nou espai civilitzatori. Llàstima que el nou intel·lectual orgànic del moviment sigui una terminal provincial del trumpisme que, incapaç de bombardejar l’estat opressor, es conforma a aplaudir les aventures pirates del seu ídol. Definitivament, els intel·lectuals que necessitem hauran de sorgir de l’acció de la gent mobilitzada i organitzada, ara i aquí, l’única capaç de crear nous referents.