Els estatuts de l’Assemblea Nacional Catalana estableixen que el secretariat nacional el conformen setanta-set persones, però a les eleccions d’enguany tan sols s’hi podran votar seixanta-quatre aspirants, un cop publicada la llista definitiva de candidats. Això, malgrat la reforma recent de la normativa interna, que ara permet que s’hi tornin a presentar antics secretaris nacionals. Fins ara, hi havia un límit de dos mandats, i la nova normativa permet que s’hi tornin a presentar els qui hagin deixat el càrrec fa, com a mínim, dos mandats. L’absència de candidats aigualeix el sentit de les eleccions i n’esborra tot misteri, però també mostra la desmobilització general i la desaparició del debat d’idees a l’ANC en particular.

D’ençà de la fundació de l’ANC, no havia passat mai que la xifra de candidatures fos inferior al total de les places disponibles al secretariat nacional. Fins ara, la xifra més baixa de candidats va ser a les eleccions internes del 2022, que van donar lloc a la presidència de Dolors Feliu. Llavors tan sols s’hi van presentar vuitanta-cinc candidats, una xifra que es va entendre que era resultat de la desmobilització de l’independentisme a la sortida de la pandèmia.

El mandat de Feliu va ser convuls i es va caracteritzar per la defensa clara de la proposta de la llista cívica, que va afegir molta tensió a l’ANC. Com a resultat, les eleccions següents es van interpretar com un plebiscit sobre el rumb de l’organització els darrers anys i molts socis es van mobilitzar per presentar candidatures. En total, cent set.

Val a dir que, malgrat que va créixer la xifra total de candidats, no es van elegir els setanta-set secretaris nacionals, sinó setanta-dos. La causa va ser la distribució de les circumscripcions, perquè en algunes regions hi havia menys candidats que la xifra de secretaris prevista per a aquell bloc territorial. Dos anys enrere, en canvi, amb menys candidats en total s’havien pogut elegir els setanta-set secretaris nacionals.

Només hi ha pugna al bloc nacional i a un bloc territorial

Enguany, no tan sols s’ha accentuat aquest problema, sinó que allò que fa dos anys era l’excepció s’ha convertit en norma. En aquestes eleccions, la majoria de circumscripcions quedaran amb places vacants perquè hi ha menys candidats que no secretaris a elegir.

Hi ha nou regions del bloc territorial amb candidats insuficients: en vuit, només s’ha presentat un aspirant o dos, i a la de Barcelona ciutat se n’han presentat sis per a set places. Fins i tot, hi ha una regió on no s’ha presentat ningú: el Barcelonès Sud. El bloc jove, que té reservats dos secretaris nacionals, té un únic candidat. És Xavier Aibar, que ha format part del secretariat sortint malgrat que només va rebre nou vots a les darreres eleccions perquè els altres dos secretaris joves van plegar.

A més, al bloc sectorial i a sis regions més s’han presentat exactament el mateix nombre de candidats que de places vacants. Així doncs, únicament hi haurà una mínima disputa en dos blocs electorals: al bloc nacional, on hi ha setze candidats per a tretze places, i al que inclou el Gironès, l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i la Selva. En aquest, només hi ha un candidat que no serà elegit, perquè se n’han presentat sis per a cinc places.

Tenint en compte això, la xifra del futur secretariat encara serà més baixa, perquè dels seixanta-cinc candidats només n’entraran seixanta.

Mala època per a la mobilització cívica

La desmobilització en l’activisme no afecta únicament l’ANC o l’independentisme, sinó que s’ha instal·lat al conjunt de les entitats cíviques del país. Després dels anys d’hipermobilització del procés independentista i de la pandèmia, moltes organitzacions voluntàries es troben que costa més engrescar els seus socis perquè participin en el dia a dia. En aquesta tendència hi ha poques excepcions, com el Sindicat de Llogateres, que ha nascut i crescut en aquest període de desmobilització.

En absència de dades de la implicació de la població general, és il·lustratiu l’informe “Participació i implicació política de la joventut catalana”, presentat el desembre del 2024 per l’Observatori Català de la Joventut. Segons aquest estudi, l’afiliació juvenil a partits, sindicats o organitzacions estudiantils ha caigut del 12,5% (2011) al 3,4% (2023). Una davallada de vora deu punts percentuals que equival a perdre dos joves implicats de cada tres.

En el cas de l’ANC, això també es tradueix en el perfil dels que finalment són candidats. En bona part són jubilats, amb una disponibilitat horària que els treballadors en actiu difícilment poden igualar. Per als socis en edat laboral, no sempre és fàcil trobar hores per a dedicar a l’activisme. I la motivació per a fer-ho escasseja en èpoques de replegament general.

A tot plegat, s’hi afegeix la desmobilització independentista, que com més va més es percep en les eleccions al Parlament de Catalunya. El 2024, l’independentisme va perdre la majoria parlamentària per primera volta en una dècada, cosa que va significar el retorn del PSC a la Generalitat. I respecte de les eleccions anteriors, va passar dels 74 escons i els 1.900.000 vots de les eleccions del 2021 a 59 diputats i 1.226.000 vots. Una pèrdua de quinze escons i gairebé 675.000 vots que és el teló de fons de la crisi de mobilització que viu l’ANC.