Dolors Bassa

I avui 600 dies, exactament 14.400 hores sense llibertat. Es diu de pressa, però es fa llarg. I és que aquest serà un cap de setmana llarg, sentimentalment parlant. La presó és un lloc buit on tu no controles el temps, sinó que el temps et controla a tu. Sumes i sumes dies mentre veus internes que surten perquè ja han complert sentència. I et preguntes què hi fas aquí. Però no es troba una resposta exacta. Avui som a les portes d’una sentència que s’allarga fins a l’últim moment.

Les nits es fan eternes, fins i tot, a vegades costa dormir. T’aixeques. Mires el rellotge… les quatre de la matinada. Tornes a aclucar els ulls, però comproves que és difícil agafar el son. Aquesta incertesa de no saber el dia que sortirà la sentència et va consumint per dins. De cop, recordo la frase que va deixar anar la nostra estimada Dolors Bassa durant l’al·legat final del judici del procés: ‘La seva sentència no sols determinarà l’etapa final de la meva vida sinó també l’esdevenir de les generacions futures.’

A vegades he sentit comentaris, en alguns sopars al centre penitenciari del Puig de les Basses, de gent excusant-se de venir un divendres per una simple trobada per a anar a fer el cafè o altres situacions surrealistes. Se’m regira l’estómac només de pensar-hi. Cal més empatia. Si cada matí en llevar-nos penséssim en les preses polítiques, no ens mobilitzaríem per canviar la situació? Pensem-hi i actuem en conseqüència!

No som conscients del moment que vivim fins que no recapitulem i analitzem què ens ha dut fins a aquesta situació tan injusta.

Recordo quan va ocórrer tot, aquell 1 d’octubre de 2017. Es va comprovar que el poble sencer era capaç de fer grans gestes. Va ser l’acte de desobediència més gran de la història. També recordo aquella trucada el 2 de novembre quan la meva mare em notificava que la Dolors, la Meritxell, l’Oriol, en Jordi, en Josep, en Joaquim, en Raül i en Carles eren enviats a presó. Va ser un cop molt dur, però gràcies al suport de la gent hem estat capaços de tirar endavant malgrat els obstacles.

Avui, 600 dies després de la segona entrada a la presó el 23 de març de 2018, i a les portes d’una sentència, ens ho han tret tot, fins i tot la por. Ens volen agenollats però ens trobaran dempeus.

Parlem d’unes acusacions infames que no tenen ni cap ni peus i on el principi de veracitat passa per damunt de la presumpció d’innocència. La resposta a la sentència ha de ser un tsunami, de forma massiva, pacífica i constant. Perquè sigui quina sigui aquesta sentència, els 600 dies sense llibertat, ja ningú els tornarà i el dany causat és irreparable. Que ningú es quedi a casa. Aquell que es quedi al sofà estarà normalitzant la repressió. Omplim els carrers i fem sentir la nostra veu. Qui et diu que demà no pugui ser un de nosaltres que es trobi en una situació semblant? Tinguem-ho clar: si callem, ells guanyen.

Com va dir Leonard Cohen, ‘de vegades, un sap de quin costat estar, simplement veient qui hi ha a l’altre costat’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb