Ànimes en pena sota la tempesta de neu. Van vestits de tons verdosos i els flocs se’ls enganxen a la cara. Caminen pel voral d’una carretera, cada volta més blanca. Les passes són feixugues com la tasca de cercar un enemic indetectable. Són els militars danesos desplegats a Nuuk. “La veritat és que no sé ben bé què fan tot el dia”, diu un botiguer.

Els uniformats no patrullen per la ciutat, però apareixen per tots els racons. En bars, restaurants, hotels, botigues i supermercats. No formen grups grans ni ensenyen armes llargues. Semblen figures secundàries de la vida diària de Nuuk, tot i que són un element central del conflicte amb els Estats Units.

El president dels EUA, Donald Trump, reclama l’annexió de Grenlàndia per “seguretat nacional” i critica Dinamarca, i de retruc l’OTAN, perquè diu que no han fet res per protegir l’illa de les ingerències de Rússia i la Xina. Anhela, fins i tot, construir-hi un escut antimíssils anomenat Cúpula d’Or. “És un menyspreu a tots els soldats, però també a tots els aliats”, diu un militar.

Porta una motxilla grossa i amaga els cabells sota un casquet beix. La tempesta li envermelleix el rostre i li escapça les paraules. “Hem vingut a defensar la nostra sobirania”, continua. És danès i mostra amb orgull la bandera que porta brodada a la màniga. “No vull parlar de política”, afegeix. Vol reprendre el camí cap a la zona del port, on hi ha la seu del Comandament Àrtic Conjunt.

—Què fareu si hi ha una invasió militar?
—Trump ho ha descartat.
—Us fieu de la seva paraula?
—No.
—I si fan el pas?
—No podrem fer res. Som molt pocs.

Els flocs se li comencen a glaçar a les pestanyes. L’hivern s’aferra a qualsevol bri de vida i prova de sotmetre’l. El soldat pica les botes, acota el cap i se’n va. Al port, a la terminal dels creuers, hi ha un trencaglaç canadenc anomenat Jane Goodwill. Ocupa els norais que anit abraçaven la fragata HDMS Thetis.

El seu perfil grisós ressegueix cada dia els fiords del voltant de Nuuk. És una mena de passatemps per a un vaixell ancià amb més de trenta anys de servei. Els motors li remuguen mandrosos entre les grues i els contenidors rovellats. “Hem canviat els turistes per soldats. Els records per les armes”, diu, fent broma, un treballador del port.

Els corbs sobrevolen els molls com esperits d’un altre món. Gemeguen, insatisfets i enrabiats. Tenen gana i volen inspeccionar les restes sanguinolentes dels vaixells dels pescadors. Els flocs tenen regust d’entranyes de mar. El treballador els assenyala, assegura que són males bèsties i prova d’espantar-los.

L’edifici del Comandament Àrtic Conjunt reposa al peu d’un pendent rocallós. És de color blau fosc i té unes escales de fusta per a accedir-hi. Hi ha les banderes de Grenlàndia, les Illes Fèroe, Dinamarca i els Estats Units. Per les finestretes laterals es veuen unes quantes habitacions plenes d’equipament i alguns militars obnubilats per la rutina.

Els uniformats entren i surten fent ganyotes a la tempesta. A l’entrada, somriuen quan veuen un periodista, però afirmen que hi ha l’ordre de no parlar. Tota petició d’entrevista ha estat refusada educadament. “Ara mateix no és possible, però revisem la situació constantment i si res canvia us ho farem saber”, diuen.

A l’altra banda del carrer hi ha una oficina petita i solitària de l’Arctic Endurance, l’operació militar del gener passat per a respondre a les amenaces de Trump. L’encapçalava l’exèrcit danès amb una trentena de soldats d’uns altres membres de l’OTAN. Tots els llums són apagats. “Aquí no s’hi fa pas res”, diu un militar.

Aquesta setmana, l’OTAN ha confirmat el desplegament de més efectius i mitjans en una missió anomenada Arctic Sentry, tot i que sense detallar cap mena de xifra. “Desitgen que a l’altra banda de l’oceà s’oblidin de Grenlàndia. Volen que torni a ser un tros de pedra i gel completament insignificant”, continua.

—Què creieu que passarà?
—No ho sé.
—En deveu parlar constantment, no?
—Només vull tornar a casa.

Aquesta setmana, el vice-president dels EUA, J. D. Vance, ha assegurat que el principi d’acord sobre el futur de l’illa, que van dissenyar Trump i Mark Rutte a Davos, atorga a Washington “molt més del que ja tenim”. Ni el primer ministre grenlandès ni la primera ministra danesa saben la lletra petita d’aquest suposat pacte.

Arran de l’acord de defensa del 1951, els EUA poden fer gairebé qualsevol cosa en matèria militar a l’illa –avisant prèviament les autoritats–, on van arribar a tenir disset bases en plena Guerra Freda. Actualment, conserven solament la de Pituffik, uns 1.500 quilòmetres al nord de Nuuk.

Un grupet de soldats enfila la carretera que porta al centre de la ciutat. “La vida és prou difícil i dura ací. Qui ha de voler anar encara més al nord?”, lamenta un, mentre esbufega. Són taques verdoses que la grisor cega de la tempesta esborra lentament.