Hi ha moltes maneres de fer la guerra a un país, com aquell qui diu enfonsar-lo. Pots destrossar-li el sistema sanitari, per exemple, perquè la salut és un pilar principal; o pots deixar-li caure les infrastructures, per dir-ne una altra a l’atzar, perquè coartar el lliure moviment de la gent també n’erosiona l’economia: la del país i la de la gent. I n’hi ha una tercera que és gairebé perfecta de tan refinada, pacient com una bomba d’efecte retardat, silenciosa com regar un hort amb aigua de mar, que és sabotejar l’educació dels seus fills.

En parlava l’altre dia la companya i mestra Neus Rossell, i amb el vostre permís hi tornarem. Perquè fa por que si no en parlem una mica tothom, ens pugui semblar menys greu que el dèficit de metges o de trens. El desembre passat, amb vacancitat i traïdoria, el Departament d’Educació va aprovar definitivament la fusió “innegociable” de cinc assignatures de ciències de primer de batxillerat en dos paquets de tot en u: física i química per una banda, i biologia, geologia i ciències ambientals per l’altra. De les setze hores setmanals de cadascuna el 2020, el 2022 ja havíem passat a dotze, però es veu que encara són massa al costat de les vuit que quedaran a partir del 2027.

Als qui som de ciències de les d’abans, les separades, ens costa d’entendre aquesta matemàtica, però els impulsors de la retallada, amb una art de finançament singular, asseguren que no hi haurà renúncies per a ningú i que no es perdran hores de classe. Que no sigui arran de la mani del 24 de gener, o de la pressió de tot un any de les plataformes de docents, han presentat una novetat que es pretén compensatòria: que els centres puguin oferir optatives de cada disciplina per als alumnes que tinguin el vici de saber-ne més.

Una explicació raonable podria ser que el sistema educatiu va com un tro i que els nostres estudiants han de frenar abans que no ens entrin a la universitat massa preparats. Una altra pot ser la voluntat d’Educació d’arredonir decisions d’èxit com la de deixar passar de curs tothom, que ha fet que els nanos esdevinguessin automàticament més intel·ligents; o regalar-los el C1 amb el títol de l’ESO, també regalat, que ha donat com a resultat una competència mai vista en català, fins i tot entre els que no el fan servir mai; molt serà, doncs, que la fusió de les ciències no repercuteixi igual d’espaterrantment en les avaluacions nacionals i internacionals, ara que semblava que ja no podíem anar més avall. Perquè l’assaig i error també és una base de la ciència, i no voldrem pas privar de l’experiència els ratolinets del nostre particular laboratori educatiu.

Llàstima que el principi que guia aquesta reforma no sigui pedagògic, de la mateixa manera que les decisions sobre el nostre sistema ferroviari no es basen en criteris d’eficiència, o que la importació de metges no té com a prioritat la millora de l’atenció al pacient. La raó de la retallada és un requeriment del ministeri espanyol que fa vint anys que demanava d’adaptar els currículums de Catalunya a la llei espanyola i, casualitats de la vida, és aquest govern que s’hi ha arromangat. Perquè si un sol alumne ve d’Espanya, que es trobi com a casa, i si un sol alumne se n’hi va a estudiar, que no es trobi que en sap massa. Tot i que això segon és difícil mentre es respecti l’ordinalitat vigent: ara mateix, Catalunya figura a la cua de les comunitats autònomes en hores de ciències a secundària, i ocupa la penúltima posició entre els països europeus, només per davant d’Itàlia. Una empenteta més i ja ho tindrem.

Que la mesura és una arma total es demostra amb un dels problemes principals que ja patim els catalans: la falta de metges propis. I no és pas perquè no en tinguem aspirants amb excel·lència curricular, sinó per l’acaparament de les places de medicina per part d’alumnes visitants. No cal ni entrar en polèmiques de notes: el districte universitari únic espanyol impedeix estructuralment que puguem formar tants metges com podem donar per població, atès que són posats a competir amb tots els que dóna la demografia exterior, que de partida és cinc vegades més nombrosa que la nostra. D’aquesta manera, les prestigioses facultats de medicina del país formen milers de graduats que se’n tornen a Espanya a exercir amb el diploma català sota el braç, i havent-hi deixat un doble impacte espanyolitzador: en l’idioma vehicular de les aules, i a les consultes mèdiques, on les vacants s’han de cobrir amb personal d’importació.

El problema dels metges és vital, perquè tots som pacients una hora o altra, però la resta de graduats de l’àmbit científic i tecnològic també parlen. Ara mateix, enviem professionals qualificats a l’estranger a treballar en anglès, i en convidem a vindre de fora… perquè vinguin a treballar en anglès. Me’n vaig del tema, agafeu-me, que em perdo: la cosa més greu ja no és que ens governi gent que pel rei i per Espanya és capaç de boicotar l’ensenyament científic dels seus fills i néts; la cosa més greu és que ens ho deixem fer, que no sapiguem parar-los els peus ni quan ens hi juguem el futur en tants flancs diferents, naltros que vam estudiar tanta ciència i tanta lletra, naltros que som tan llestos i que tot ho sabríem fer tan bé.

No és sobrer recordar-ho: la proposta de fusió de les assignatures científiques no anava sola, que en el seu dia es va presentar juntament amb la degradació de la literatura a una optativa en el batxillerat humanístic. No sé què dic perquè ho sap tothom: el rebombori que va generar el món dit de la cultura va ser tan sonat, que el departament no va trigar ni un dia a recular. No sé si aquest era el pla, perquè els socialistes si una cosa tenen és que als catalans ens tenen apamats, i una mica de marge devien tindre lligat amb Madrid. Però em fa por pensar que la reacció diferencial s’expliqui per la històrica frontera entre gent de ciències i de lletres, i aquí ja no em refereixo als qui ho contemplen i protesten, sinó al reflex d’una descompensació formativa dins les mateixes files de qui ens governen. Un desequilibri tan abismal que no l’hauria d’admetre cap societat que es vulgui igualitària amb totes les lletres, per la qual cosa s’hauria de propiciar l’obligatorietat de formar governs paritaris amb càrrecs de ciència i de lletra.