La gran recessió del 2008 havia dut el govern de José Luis Rodríguez Zapatero a aprovar la pujada d’imposts i la retallada d’inversió pública més dràstiques de la història d’Espanya. Combinació feridora per a l’estat del benestar, que feia aigües pertot arreu. La taxa de desocupació juvenil era del 43%. El deute públic espanyol havia passat del 36% al 60% del PIB en tan sols tres anys. I el rescat bancari s’obria com un penya-segat. Aquest era el paisatge, llavors. El 2004, no feia pas tant, la victòria sorpresa de Zapatero havia estat una alenada per a bona part de l’esquerra que ara, en canvi, se’n sentia decebuda. El PSOE era vist com el braç executor de la política d’austeritat de Brussel·les que escurava els ciutadans per rescatar els bancs, considerats al seu torn responsables de la crisi.

Stéphane Hessel: ‘La declaració universal dels drets humans no es compleix’ | Entrevista del 2011

La confiança en la política s’esllanguia fins al buit, i el carrer va espetegar. El 15 de maig de 2011, una gernació cridada per Democràcia Real Ja, una plataforma creada expressament, va sortir als carrers de Barcelona, València i Palma i una cinquantena de ciutats de l’estat espanyol. Contra la classe política, contra la corrupció, contra la gestió de la crisi. Van resistir-hi el pas dels dies i van prendre el nom, “indignats”, d’un llibre de Stéphane Hessel, redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. A Barcelona, el bastió més multitudinari juntament amb Madrid, els indignats van fer un programa de mínims en què proposaven un paquet de mesures contra la crisi: revertir les retallades, auditar el deute públic, derogar la reforma laboral, crear una banca pública i aprovar la dació en pagament de les hipoteques.

N’hi havia més, de propostes: la despolitització del poder judicial espanyol, la desmilitarització de la Guàrdia Civil, la supressió dels antiavalots i un referèndum sobre la monarquia. La defensa del dret d’autodeterminació dels pobles va trigar dues setmanes, tres debats i dues votacions a ser inclosa al manifest de mínims, arran de la forta oposició d’un grup minoritari a l’assemblea de la plaça de Catalunya de Barcelona. El moviment no es considerava pas “apolític”, perquè bé concretava propostes alternatives, però sí que es deia “apartidista”, precisament pel component de revolta contra els dirigents de tot l’espectre. De fet, en les més de dues-centes associacions que es van adherir a Democràcia Real Ja no es va permetre l’entrada de cap partit per evitar que ningú s’apoderés del contingut de la protesta.

I aquest apartidisme no era solament nominal. Era, en certa manera, una reformulació de l’eix ideològic. Eslògans com “els de baix contra els de dalt” o “en diuen democràcia i no ho és”, molt clamats aleshores, dibuixaven el programa del moviment: una reforma del sistema democràtic més ètica que no pas política, un fenomen que l’antropòleg Manuel Delgado va anomenar “ciutadanisme”, o “radicalisme democràtic”.

De l’assemblea a l’organització: Podem neix “contra la casta”

El juny del 2011, amb la protesta encara viva, el suport al moviment era molt alt. Segons els sondatges, el 79% dels ciutadans de l’estat espanyol consideraven que els indignats tenien raó, i bona part d’aquesta transversalitat es devia a aquesta reformulació: de baix cap amunt, més enllà d’esquerra i dreta. Però el cicle electoral que tot just s’obria amb prou feines ho va notar. A les eleccions municipals del 22 de maig, els socialistes espanyols van perdre un 19,1% dels vots, que es va transferir gairebé directament a Esquerra Unida, però qui va endur-se la victòria va ser igualment el Partit Popular, que al novembre obtingué una majoria absoluta aclaparadora a les eleccions espanyoles i Mariano Rajoy assolí la presidència.

Una de les raons era aquest apartidisme fundacional del 15-M: el temps passava i havien nascut i reviscolat associacions que estiraven el fil de les reivindicacions concretes. La plataforma Marea Blanca per defensar la sanitat pública; el col·lectiu Tanquem els CIE; la plataforma Xnet pels drets digitals, que ja existia i va rebre una embranzida; els iaioflautes per les pensions. Associacions, plataformes, però cap partit. La cosa va canviar amb les eleccions europees del 2014, tres anys després, que es presentaven com una opció per a respondre a l’austeritat imposada per Brussel·les els anys anteriors. Llavors va arribar el moment: al Teatro del Barrio, una petita sala cooperativa al barri madrileny de Lavapiés fundada per uns ‘indignats’ que volien un lloc on continuar les assemblees una vegada dissoltes les acampades, un grup de professors universitaris i activistes van fundar Podem.

La iniciativa, que refusava de descriure’s com a partit polític, es nodria tan directament de l’esperit del 15-M que fins i tot l’inclogué en el títol del seu manifest: “Moure fitxa: convertir la indignació en canvi polític“. Refusava, d’entrada, el vell eix esquerra-dreta i recuperava la lluita “dels de baix contra els de dalt” per combatre “la casta”. “Moviments d’indignació política com el 15-M –deia– connectaren amb una clara voluntat popular: no sacrificar més drets a l’altar d’uns mercats guiats per l’especulació i la rapinya.” El grup, encapçalat pel professor Pablo Iglesias, que s’havia fet un nom a les tertúlies de la caverna mediàtica espanyolista i, més tard, a la Sexta, proposava la creació d’un espai polític perquè “les demandes de la majoria social que ja no es reconeix en aquesta Unió Europea ni en un règim corrupte sense regeneració possible” passessin de les places als escons. I la primera parada era Estrasburg.

Pablo Iglesias: “Si els catalans volen marxar, no hi ha res a discutir” | Entrevista del 2014

La iniciativa va triomfar de seguida. A les eleccions europees, marcades per un fort descens del PP i el PSOE, Podem va obtenir cinc escons, amb Pablo Iglesias, Teresa Rodríguez i Carlos Jiménez Villarejo als tres primers llocs. A les municipals d’un any més tard, les candidatures que s’havien creat a redós del moviment van assolir les batllies d’unes quantes grans ciutats, com ara Barcelona; i a les autonòmiques, Podem va ser la peça clau per a fer fora el PP d’uns quants governs. Els anys següents, Podem va escampar-se pel territori a còpia de segellar coalicions amb Més per Mallorca, Anova-Irmandade Nacionalista, Compromís o Izquierda Castellana. I a les eleccions espanyoles del 2016, setanta-un escons i un PSOE a mínims històrics.

Un objectiu inconclús

Però alguna cosa es va trencar. El partit és finalment al govern espanyol, però la maniobra no ha pas sortit de franc. Les grans demandes dels primers anys han estat ràpidament esmicolades arran del pacte amb el PSOE, el mateix partit contra el qual també van néixer els ‘indignats’: l’entrada de Podem al govern, ja fa un any i mig, no ha dut la derogació de la reforma laboral, ni de la llei ‘mordassa’, ni la regulació del preu dels lloguers, que ha estat font de trifulgues contínues amb els socialistes; i l’auditoria del deute i la creació d’una banca pública també han estat escombrats o devaluats. La situació de Podem és ben incòmoda: si en una coalició de govern amb els socialistes els objectius no s’assoleixen, què falla? Una majoria absoluta del partit sembla tan improbable com abans.

Rodaràs i a Madrid te’n tornaràs: el fracàs rotund de Podem com a projecte estatal

L’afebliment, a més, no és solament programàtic. És estructural. El nucli fundador del partit s’ha desintegrat, fins i tot amb l’escissió de Més País, el partit d’Íñigo Errejón, antiga mà dreta d’Iglesias; i l’arrelament del partit a la perifèria peninsular ha estat un procés sistemàticament problemàtic. Les tensions internes i un grapat de desavinences de les direccions de tot l’estat espanyol amb Iglesias han sembrat un trencadís de noms, filials i coalicions que, en la major part de parlaments autonòmics ha condemnat Podem i els seus satèl·lits a la marginalitat. Els ajuntaments del canvi han estat desmantellats, a Catalunya i al País Valencià hi ha hagut balls de noms i un reguitzell de crisis internes, a Galícia ja és una força extraparlamentària, al País Basc, minoritària, i a la resta de l’estat espanyol generalment residual.

Què en queda, dels indignats?

L’esfondrament del partit és molt accentuat en ben pocs anys. En una entrevista recent al diari espanyol El Mundo, tres dels portaveus més destacats del moviment dels ‘indignats’ declaraven: “Ens pensàvem que Podem duraria vint anys, i en cinc ja ha estat liquidat.” De ser el partit referent a Espanya de l’esquerra alternativa, amb un gran suport, ha passat quasi a desaparèixer a Galícia i al País Basc, i a Catalunya ha quedat amb un 6,77% dels vots, per darrere de la CUP. No té representació a l’Ajuntament de València i l’últim gran baluard que conserva és Barcelona, tot i no guanyar-hi les eleccions, gràcies al suport de Manuel Valls. Els resultats a la comunitat de Madrid, on ha estat cinquena força tot i la candidatura de Pablo Iglesias mateix –que va deixar el lloc de vice-president del govern espanyol–, ha estat una darrera estocada que ha deixat un partit totalment integrat en el sistema i amb una força moderada.

El partit, en coalició estable amb Esquerra Unida (IU), ja ocupa l’espai d’aquesta formació amb un discurs contraposat a la dreta, però sense proposar una esmena a la totalitat al sistema i al règim del 78, quan feia uns quants anys que prometia enderrocar el règim de la transició. El millor resultat d’IU havia estat del 10,54% el 1996, i a les darreres eleccions, del 10 de novembre de 2019, es va quedar amb un 12,86% dels vots. I a la perifèria del centralisme espanyol, l’ensulsiada de Podem ha esperonat el retorn de les forces de canvi independentistes i sobiranistes. ERC, Compromís, EH Bildu i la CUP obtenen més bons resultats que mai. El BNG, després de ser gairebé residual, va superar els socialistes i és el referent a Galícia. En aquesta mateixa línia, Més Madrid ha pres força, com s’ha vist a les eleccions d’aquesta setmana; i han sortit formacions com Terol Existeix, Unió del Poble Lleonès o Per Àvila.

Iglesias deixa la política en un moment de revifalla de la dreta “trumpista”, en paraules seves, i enmig d’una nova profunda crisi econòmica. Les reformes d’ajust dictaminades, novament, per Europa, que la socialista Nadia Calviño ha aconseguit d’ajornar fins al 2022, planen com l’ombra d’una àliga damunt d’un espai que va néixer, precisament, amb una saó molt semblant. Si en comença un altre, de cercle, no trigarà a néixer.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.