04.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 04.01.2026 - 22:37
El setge a què van sotmetre la ciutat de Barcelona les tropes borbòniques va durar quatre-cents catorze dies. Es va acabar l’11 de setembre de 1714, quan la ciutat capitulà davant Felip V. Enrere quedaven 40.000 bombes i bales, molts morts, enterrats i per enterrar, ferits, refugiats, fugats, desterrats, amagats, centenars de cases i barris sencers en runes, el Rec Comtal inutilitzat… No hi havia gairebé res, ni mercaderies, ni menjar. Molta misèria i molta gana. I, sobretot, un immens desconcert respecte al present i el futur. La realitat era molt dura i encara ho seria més. La repressió borbònica i la venjança s’imposaria de moltes maneres, cruelment, sobre la ciutat i els supervivents.
Aquest és el paisatge desolador en què s’endinsa l’historiador Albert Garcia Espuche, gran especialista en el període, en la seva darrera obra, Després (Símbol Editors). Novament, l’autor ens regala un exercici brillant d’història, narrada i en part ficcionada a partir dels fets i els personatges reals que van deixar el seu rastre en els documents notarials de la ciutat. Els notaris sempre són presents en les obres de Garcia Espuche, no és en va que durant molts anys ha estudiat un milió dos-cents mil documents a l’Arxiu de Protocols de Barcelona.
Ho explicàvem en aquesta secció amb motiu de la publicació de la seva impressionant obra La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII al XVIII), amb la qual l’impulsor i primer director del Born Centre Cultural afegia un treball més a la seva erudita i amena carrera d’investigació i reconstrucció del passat de la ciutat a partir d’històries particulars de la gent. Tal com ja havia fet en obres anteriors, entre les quals, La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (2009) i Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714 (2014).
Ara és el torn de Després, sobre la ciutat desfeta després del setge. D’ençà del 12 de setembre de 1714, any rere any, fins el 1720. Aquesta obra la signa amb la historiadora de l’art Núria Rivero, la seva dona, que va morir ara fa un any i que fou una estreta col·laboradora en totes les seves obres sobre la ciutat de Barcelona dels segles XVI al XVIII.
El silenci després de la batalla
D’ençà que el protagonista principal de la novel·la –basada estrictament en fets i documents reals–, el notari Josep Llaurador, obre el balcó principal del seu domicili a primera hora del 12 de setembre de 1714, l’autor ens submergeix en l’amargor i la desolació d’una ciutat vençuda que malda per sobreviure i recuperar-se sense gaires forces. La fam i les malalties fan estralls en la població que malviu molt sovint entre les runes.
La devastació ha estat molt gran i la repressió i la venjança de les tropes borbòniques aviat es farà evident de moltes maneres: expropiacions, imposts, delacions, censura, multes, restriccions i anul·lació de llibertats, lleis i formes autòctones d’administració i organització. Alguns militars borbònics exaltats volien castigar la resistència de la ciutat arrasant-la completament, o canviant-li el nom pel de Santa Eulàlia de Ribera. Però, finalment, es van haver de conformar amb l’enderrocament d’un 17% de cases del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella, que s’afegiria al castell de Montjuïc per sotmetre i atemorir els barcelonins.
Aquells dies, els notaris van tenir una feinada immensa: defuncions, matrimonis, testaments, inventaris post mortem, contractes de compra i de lloguer, préstecs, sol·licituds a l’oficialitat, demandes d’ajornament d’imposts, cartes, i infinitat de documents que configuren el rastre de la vida quotidiana de la gent, i demostren com es va anar adaptant la ciutadania als anys de desgràcia, misèria i temor que els esperaven.
A partir d’aquests documents, que Garcia Espuche ha estudiat durant anys i anys, la narració va ressuscitant personatges i històries que un dia van ser reals, per tal d’oferir-nos un mosaic bell, interessant i viu de què fou la vida quotidiana aquells anys difícils, no exempts de misteris, repressió i traïcions.
En els arxius, hi ha una realitat històrica que l’autor imagina viva, i ens la descriu, tot fent-nos una crònica documental coral d’experiències, actituds, diàlegs i seqüències que no tan sols ens mostren, com en un film, l’estat lamentable de la ciutat, els carrers, cases, botigues, horts, molins, esglésies, tallers i tavernes, sinó també les preocupacions, desventures i estones de lleure i diversió íntima dels seus habitants, sota un règim absolutista aliè, que se’ls anirà imposant per la força de manera ràpida i implacable.
Els secrets de la vida ciutadana
Tant podem arribar a saber quins eren els llibres més comuns entre la gent il·lustrada a partir dels inventaris post mortem, com els lligams testamentaris entre familiars, propietats i béns, amb les seves particulars connexions amb el poder, fos l’austriacista o el borbònic. Gràcies al rigorós i documentat afany detallista de l’autor, també podem saber la importància i les regles del joc del billar, a més de la seva procedència i la cerimònia que acompanyava el joc. Hi ha una escena gairebé cinematogràfica d’una partida entre les autoritats borbòniques i un prohom barceloní en una casa del carrer de Montcada.
Igualment, resulten de cine les passejades del notari Llaurador per la ciutat en runes, o la visita d’algun altre protagonista al barri de la Vilanova dels Molins de la Mar, abans que desaparegués pels enderrocs obligatoris que es feren per construir la Ciutadella militar. O el recorregut del notari pel trajecte del Rec Comtal, ara inutilitzat i taponat de runes, amb el conseqüent i greu perjudici per a la salut, la higiene i la vida dels artesans dels molins i dels tallers de pells i més productes que vivien del corrent d’aigua. O la sensació de buit immens, desolador i depriment, que tenen el notari, un amic seu i el gos, quan contemplen de Santa Maria del Mar estant l’esplanada deserta que, per seguretat, separa la ciutat del fort militar de la Ciutadella.
A banda de les visions del paisatge urbà de la ciutat, el llibre explica amb habilitat narrativa, sigui en forma de cartes o de diàlegs entre personatges, detalls històrics importants sobre la situació. Hi ha explicacions de com les normes legals de les Constitucions de Catalunya regulaven i condicionaven la vida social, o sobre la tradició de les lluminàries i les festes populars, o sobre la presència a la ciutat d’exiliats del Regne de València que s’havien refugiat en cases d’austriacistes barcelonins després de la derrota a la batalla d’Almansa.
Per la història de la família Colomer sabem que la guerra obre dues portes, la que condueix al patiment i a la mort i la que permet d’aprofitar la conjuntura per enriquir-se. I així ho van fer ells, que, de forners tradicionals, van passar a subministrar el pa a l’exèrcit, el pa de munició, un negoci segur i pròsper. Els matrimonis i costums d’aquesta família i, de retruc, de totes les que hi tenen connexió, ens il·lustra perfectament com era la vida quotidiana en aquells temps. Fins i tot, amb la presència dels esclaus de la família, especialment un esclau moro que toca la tiorba anomenat Met, diminutiu de Mohamed, que apareix en alguns episodis de la narració i adquireix un cert protagonisme.
El detall en la descripció dels vestits que duu cada personatge, des dels prohoms de la ciutat fins a les minyones i els esclaus, ens ofereix un retaule acurat i acolorit de les modes i els gustos de l’elegància de l’època. I també les delícies de pastissos, caramels, fruites confitades i begudes dolces de tota mena que se serveixen a les reunions en les bones cases que encara romanen dempeus. Tot, adobat amb un fons de músiques d’època, procedents d’estils i corrents musicals de tot Europa.
Tots els detalls de la petita història quotidiana de la gent es combinen sàviament en la narració sense que el lector perdi el fil de la història en majúscula. De fet, el llibre ens informa que tan sols quatre dies després de la rendició de Barcelona, el duc de Berwick va comunicar la dissolució de les Corts, la Diputació i el Consell de Cent, entre més mesures dràstiques. Els filipistes no van trigar a executar uns canvis radicals que anul·laven les llibertats dels catalans, i la rapidesa amb què ho van fer és un senyal inequívoc que ho tenien tot perfectament previst.
Barcelona no tornaria mai més a la normalitat. De seguida es va imposar un model absolutista de fer les coses. Hi havia molt control i una vigilància estricta de les reunions de les confraries i dels particulars, especialment els reconeguts com a austriacistes. El rei Felip V, per mitjà del seu intendent, José Patiño, inspirador del decret de Nova Planta i del nou sistema fiscal o cadastre, va ordenar, entre moltes més coses, que les confraries fessin donatius obligats a la Corona, ja que, tal com al·legava cínicament: “El rei ha hagut de gastar grans sumes per fer la guerra contra els sediciosos i ara, per mantenir la tranquil·litat a Catalunya, ha de fer més despeses.” Els borbònics també van decretar el dret de campanes, un impost obligat a totes les esglésies si volien evitar que els militars requisessin les campanes i les fonguessin per fer canons.
La narració descriu, en diversos moments, com la repressió borbònica es va estendre per tota la ciutat enrunada, i aconseguí un nombre creixent de confidents i delators que, afegits als botiflers i als farsants de tota mena, feren de la malfiança i la sospita una norma social. Els més agosarats, emparant-se en la foscor de la nit, clavaven pasquins acusadors a les portes dels traïdors.
L’acte de repressió exemplar, per la seva crueltat i el caràcter alliçonador, fou l’execució del general Josep Moragues, arrossegat viu per un cavall pels carrers de la ciutat, decapitat i esquarterat pels botxins. Aquest fet dóna idea de l’ànsia de venjança i la crueltat que inspiraven les tropes borbòniques. El cap del general Moragues es va ficar dins una gàbia exposada sobre el Portal del Mar amb aquesta inscripció:“Josephus Moragas, ob perpetrarum reiterate rebelionis Scelus, bis regis Clemencia abusus, tertio tandem Justitiam perichtatus, et expertus”. Malgrat les súpliques de la vídua, el cap no es va retirar del Portal de Mar fins al cap de dotze anys, el 1727.
Després del després…
A l’epíleg del llibre, Albert Garcia Espuche introdueix una reunió feta al terrat de la taverna del Gall, al carrer de Montcada, cantonada amb el carreró de les Mosques. Hi ha el notari Josep Llaurador i un grup d’amics seus austriacistes. És el 6 de maig de 1725. L’endemà de la signatura de la pau de Viena, entre els representants de l’emperador Carles IV d’Àustria i el rei Felip V de Castella, que posà fi al conflicte que enfrontà, d’un costat, el Sacre Imperi Romanogermànic, el regne de França, el de la Gran Bretanya i les Províncies Unides i, d’un altre, Espanya.
Els personatges del llibre s’han reunit per comentar la situació. Un d’ells, Gaspar Sayós, l’exposa amb clarividència. Us deixo amb les seves paraules: “Fa vuitanta-cinc anys (1640) Catalunya lluità contra Espanya i passàrem a ser obedients al rei de França; després d’un setge esgarrifós que s’alià amb la pesta, esdevinguérem súbdits del rei d’Espanya; després, acabat un setge encara pitjor, posat pels francesos el 1697 amb la màxima crueltat i vilesa, vàrem ser de nou fidels al rei de França, però no per gaire temps; uns anys més tard, vàrem perdre les nostres llibertats, vençuts pels exèrcits d’Espanya i França; l’any 1718, aquests dos regnes, que foren aliats en contra nostra, combateren entre ells i nosaltres havíem de lluitar, sembla ser, a favor d’Espanya i contra França, la Gran Bretanya, el Sacre Imperi Romanogermànic i les Províncies Unides. Quasi mai no podem decidir nosaltres mateixos i, si ho fem, ho perdem tot. Així que, sense poder triar res com a nació, potser seria millor anar per lliure com a individus, sense importar-nos sota quin rei patim.” “Cap dels presents obre la boca. Sembla que no tan sols han perdut l’esperança, sinó fins i tot la parla.”
