15.05.2015 - 00:00
El cinema va ser una forma d’expressió per a l’Ovidi, com també ho va ser la cançó i el teatre, a banda d’una faena i una font d’ingressos per a poder viure. Va debutar en el cinema quan ja feia anys que havia muntat a l’escenari per fer teatre o cantar. Va rodar quaranta-tres pel·lícules i cinc curtmetratges fins el 1992. La seua primera aparició a la pantalla va ser amb ‘Furia española’ (1974) de Francesc Betriu. L’any 1975 va rodar amb Lola Gaos i Alicia Sánchez ‘Furtivos’ de José Luís Borau. Ací va conéixer què era realment el cinema: l’equip de treball, la càmera i, sobretot, el paper protagonista. El film va guanyar la Concha de Oro en el Festival de Sant Sebastià.
L’Ovidi va participar en pel·lícules de gèneres diferents i va interpretar papers de diversos registres. En una entrevista concedida a El Periódico de Catalunya afirmava davant la pregunta «Però m’imagine que tu pots elegir?»: «No, no està el treball per a poder elegir. Tu fas el que et donen, dones les gràcies i a callar. Darrere de tu hi ha una família que has de mantenir. A vegades llig en la premsa que hi ha actors que trien i seleccionen guions. A mi això no m’ha succeït mai. I, per descomptat, m’agradaria». L’Ovidi era un obrer del cinema, com també ho va ser del teatre, de la cançó o de la paraula. Un autèntic obrer de la cultura.
Es submergia en tots els papers. Els feia seus tot i que no foren al cent per cent del seu gust. En una entrevista recordava que ‘allò ideal quan estic rodant és tenir pocs contactes amb el món exterior i uns contactes merament professionals amb els meus companys, és a dir, estar tan sol com puga per a estar amb el personatge’.
Altres pel·lícules en què va participar són ‘Soldados’ (1978), ‘Con el culo al aire’ (1980), ‘La fuga de Segovia’ (1981), ‘El pico’ (1983), ‘Benifotrem. Amanece como puedas’ (1987), ‘Amanece, que no es poco’ (1988) y ‘Blue Gin’ (1992). Va rodar, també, la polèmica ‘La portentosa vida del pare Vicent’ (1978), amb Albert Boadella i Ángela Molina, sota la direcció de Carles Mira. El dia de l’estrena a Alcoi, la ultradreta va posar una bomba als banys del cine Goya on es projectava. Afortunadament, no va ocasionar cap incidència important. Amb la producció alcoiana ‘Héctor, el estigma del miedo’ (1982), de Carles Pérez, va viatjar als festivals de cinema de Berlín, Còrsega, El Caire i Sant Sebastià. En aquest últim, la pel·lícula va rebre el segon premi en la secció Nous Realitzadors.
Al llarg de la seua carrera d’actor de cinema i televisió va treballar a les ordres de directors com José Luís Borau, José Luís Cuerda, Imanol Uribe, Eloy de la Iglesia o Antonio Isasi-Isasmendi, i va compartir cartell amb actors i actrius com Ana Belén, Fernando Fernán Gómez, Xabier Elorriaga, Ángela Molina, Antonio Resines, Maribel Verdú, Terele Pávez, Luis Ciges, Gabino Diego.
Guillermo Montesinos i l’Ovidi van coincidir en el rodatge d’algunes pel·lícules. L’Ovidi tenia una certa por a la mar, tot i que sabia nadar. Junts van rodar a Dénia ‘Benifotrem. Amanece como puedas’ (1987), amb Juanjo Puigcorbé i Núria Horta. Recorda Montesinos: ‘Hi havia una escena en què apareixien els bous a la mar. Tots estàvem a l’aigua i en un moment determinat de l’escena una vaca queia prop de nosaltres. Com l’Ovidi tenia por a la mar, li van posar unes aletes de busseig per aguantar-se amb més facilitat. Tal era la força amb que movia els peus que en aquesta escena apareix mig metre per damunt de la resta d’actors. No podíem deixar de riure’.
I per últim, una altra experiència cinematogràfica desconeguda de l’Ovidi: va ser actor de doblatge. Va participar en la primera pel·lícula que es va doblar a Canal 9: ‘El salari de la por’ (1953), d’Henri-Georges Clouzot. En la desapareguda cadena, també va treballar amb Toni Mollà en el doblatge de la pel·lícula de Michael Curtiz ‘Casablanca’, on s’encarregava directament del personatge de Sam.
L’Ovidi tot un actor.
Jordi Tormo i Santonja és autor del llibre Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (2015)
