Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  11.05.2015  10:10

Autor/s: David Mira

Descripció d'una involució - de por... (sempre prèvia – i repetida)

Men?ame
 

I açò també requereix una explicació prèvia (no, repetida no: no patiu). I amb l'explicació, la descripció de la interpretació d'una cançó d'Ovidi Montllor ( i tan descriptives que eren les cançons interpretades -i teatralitzades- per ell...). La cançó: 'Una de por (recontraestrena)' la va escriure i musicar en 1976, quan tots pensaven que allò, aquell malson dels anys foscos passats, havia quedat superat (per la història i pel calendari) i tothom vivia una espècie d'eufòria -bé: amb excepcions- i hi havia una certa esperança transicional, i la gent major s'ho mirava posant peus de plom, tot i que amb una certa il·lusió; però la gent jove... ah!, la gent jove que havia viscut els suficients anys per a veure les últimes cuades bestials de la dictadura, estava en plena ebullició! I , pels qui us ho vàreu perdre: aquesta cançó -i un bon grapat d'altres semblants o més dures- fou gravada en febrer de 1977 durant una actuació a Barcelona i, tot eixe recital, va constituir el disc 'De manars i garrotades'  (l'únic disc que gravà en directe després del que féu a l'Olympia de París, poc més d'un any abans), i l'Ovidi Montllor, amb l'inseparable Jordi (Toti) Soler a la guitarra, Carles Boldori a la guitarra i xarango, i Jordi Sarraute al contrabaix, van anar fent una gira durant el 77 i el 78 per molt llocs i, en la primavera de 1978, van fer un recital, per a mi impressionantíssim, al saló d'actes de l'Institut 'l'Estació' d'Ontinyent (que aleshores era simplement 'l'institut de batxillerat', o per a tothom: 'l'Institut') . I allò va seer...! és un dels records més bons que tinc de la naixent democràcia pre-constitucional, jo que acabava de tornar de la puta 'mili' i ja no estava per a anar a instituts, però sí per a sentir-me en plena forma, abans de fer els 23 anys, i amb tota la militància feta un 'comboi' conjunt amb molta altra gent més o menys jove...

Una altra 'explicació' prèvia important: la multitud de gent que omplíem de gom a gom aquell saló d'actes el dia d'aquell inoblidable recital, i que vam fruir i gaudir i disfrutar i quasi coprotagonitzar l'experiència, tothom tenia clar més o menys que aquella cançó -que sobre aquell escenari es va fer tan visual- era la teatralització d'una pel·lícula de por (que, a més, s'havia 'reestrenat' moltes vegades) que venia a representar o parodiar el procés –tan habitual en aquestes terres ibèriques- d’un colp d’estat o d'una involució a càrrec de les nostres entranyables 'forces fàctiques'... Bé: sí, però no exactament. Matisos importants: me'ls va donar uns anys després el propi Ovidi (amb qui ja compartia, de tant en tant, trobades amicals); ell mateix m'ho va suggerir, quan recordàvem aquell disc, i aquells recitals, i aquella cançó exactament: « A que tu també vas prendre aquella cançó-descripció-pel·liculera com la seqüència d'un típic colp d'estat, però militar?» I jo: home..., eixa era la pel·lícula de por que tots temíem en aquells anys... i tu ja ho vas preveure o pronosticar o 'profetitzar' en aquella lletra-interpretació, no...?; perquè hem passat eixe 23-F d'opereta, però que podria haver... «Bé, es pot prendre així també; però el que jo 'visionava' i volia fer visionar -això sí, divertint-nos tots molt- era una involució més certa en la història i més subtil i perillosa; un 'colp de mà', sí, però de les 'forces fàctiques' que realment manen: les forces econòmiques: el Gran Capital, representat sempre pels més poderosos, ajudats, si cal, pels més perillosos...». Més o menys, la involució que realment va pronosticar l'Ovidi és com la que ara vivim.

I en la descripció, sobre l'escenari... il·luminant tremolosamenntt i, de vegades, llum forta/llum decreixent... La veu de l'Ovidi xiuxiuejant, pujant, baixant, arrapaant-se... cridant, callant de sobte, deixant pas al contrabaix que el mestre-intèrpret Jordi Sarraute, fent carasses i movent-se en postures inversemblants.. .acompanya el so greu, fooosc, xirrianttt i, de sobte, colps, segons avança o es para la narració; la guitarra del Toti, absolutament emmotllada a la veu de l'Ovidi; la guitarra del Carles Boldorri fent-se ressò i doblant-pujant-baixant el to segons convinga i, de tant en tant, el xarango fent sorolls inquietants... L'escenari, al pati de butaques... sembla el d'un cine Patronato tenebrós i ple alhora de rises i complicats amb l'ambient que es crea... en una pel·lícula de poor...

Imagineu-vos: la clàssica nit plujosa enmig de la foscor i la boscúria, amb ombres allargades de grans bancs pertot arreu. Fot un fred que pela, i el vent de l'especulació fa que les fulle$ caiguen i... l'udool dels llops -ens tenen envoltats!- fent-nos 'ofertes' d'inversions, de 'sub-primes', de preferents, de dipòsits (de cadàvers?)... I de sobte, una llumenà, -i enmig del llamp passa una sardina perdudeta-  acompanyada d'alguna veu profètica: «nooo compreuu!, iinvertiuuu en...», i res, s'ha fet fosc altra volta... i és que per damunt nostre volen figures enmig de l'ombra que... que  persegueixen... la Democràcia!, collons, tan jove i tan templà...!, i ja té darrere tota la colla de 'procuradors', polítics d'ocasió, agents immobiliaris sense normes clares... D'ahí a la dictadura altra volta!; no-xe-noo!; que-síii!; recoi, és de veres, a mon pare ja li han dit que això dels pisos i els de la  bankiandcompany no duen les intencions clares... Ei!, pos hem d'ajudar la xicona! I el mal oratge que no para. Plou, rellampega, i quan es fa clar, algú veu un espectree de Frank-oh!, que se li agarra com una llepassa...! Ieh, tiooss!: aixòo és unn vvampirrrtt...! En efecte, unes figures fosques, lletges com hipoteques, van revoltejant -i amb tant força que fins i tot les grans fàbriques van caient-_ _ _ i entremig de la fumaguera, apareixen els terribles sombis de la Xuclafort, xorrantsang i penjolls de tèxtils no  homologats, i amb parts de l'ossamenta a la vista, inclús alguns ferros endoblegats dels encofrats, que els usen com a amenaça i, entre la visió apocollonalíptica, una espècie de boato d'ultratomba, i semblen somriure... però, quan s'acosten, se'ls veuen les dents llarguíiisssimes, els ulls com si foren d'ET, que tot ho localitzen, 'gestionen', li posen preu -primer t'ho compren i després t'ho vénen amb interessos llunàtics- i amb els diiitts, més llargggss encara, assenyalen els punts on s'ha de xuplar... i per allí et trauen la saaangg! Maare, taape'mmm!

Ja s'acaba?, ja s'acabaa...? 'Spera-spera't' un poc -i trau-me la mà de les cuixes!- i, a la pantalla, a l'escenari i al pati de butaques, tot comença a rebolicar-se...; i comencen a passar polis amb llumenetes i darrere vénen dos 'goril·les' -vull dir, que vénen a dos a dos- i apareix el Govern, per fi!, i diu que allò no és res, que la culpa la tenen els que no els han votat... Però a qui? A un dels dos-en-uno, coi!: el PePé-PeSé...! I a 'ella', la rescaten? Ui, no hi haurà més remei: però primer els sectors més delicats, els financers, i la Prima-de-Riesgo...! (que també és una gran protagonista): hi ha que calmar els Mercats! I eixos qui són...? Que no veieu quina pinta tan terrorífica que fan? Pe-però... i a nnossalttress... qui ens calma? Isquen, isquen d'ací, i firmen açò, açò i açò...; bé, nosaltres ho acabarem de gestionar amb el BCE, el FMI, la EU, vull dir la UE, el Bundestag i el Deustchebank... I d'ací a no res, haurem fer els Retocs, Reajustos i Re... Redéu!, què passa ara? Contesta algú -que resulta que sabia tot lo que passaria, i ens estava vigilant per darrere, pa que no mos agarre res- i eixe va i diu que s'ha tallat, que s'ha cremat, i que hi ha una plaga de joves indignats-amb-no-sé-qui que, que... envien la poli, i facen el favor d'acabar les reformes eixes, a vore si ens ho traiem dels dits!

Total, eixim del cine, i resulta que allí fora fa més fred encara, trona i apedrega, està ple de gent plorant, que diu que no troben la casa i que els han 'despedit'... Però... l'han rescatada? Ai, sí, fillets, sí! I ara vos tocarà a vosaltres... I de sobte, tots d'adonen que els han furtat la cartera! I que està agarrant-los una xirimpel·la com als de la pel·li... Va, va!, això són imaginacions vostres! D'ara endavant, res de cinema! Però, com s'acaba? Això ja no vos ho contarem a vosaltres... o als vostres descendents-he-heee-he-hee-heee! I mires aquells ulls... i te n'adones que li has venut l'ànima al Diable... i no saps on anar... i, i... al remat, t'ajuntes a una mani de sombindignats, i... i... ens cau el món damunt.



(agost-setembre 2012)

inèdit