Dijous  09.04.2015  11:38

Autor/s: Isabel Donet i Sánchez

El Balneari de Bellús no té 'reset'

Men?ame
 

Hi ha paraules que, en escriure-les o pronunciar-les, resulten màgiques. És la sensació que em produeix en escriure o lletrejar el nom Balneari de Bellús. Solament cal capbussar-se sota les aigües de la memòria per retrobar una xarxa plena de records.



El paisatge és hui en dia com una il·lusió del que va ser trenta anys en arrere. Esborrat, inundat i transformat per l'exigència de les grans obres públiques tan poc donades a aliar-se amb emocions, sentiments i reminiscències.



En una primera immersió resulta del tot impossible de quantificar les famílies que n'omplien els pinars en dies de Pasqua. Eren moltes. O quantes parelles de nuvis hi acudien a cavall del Citroëns, Seats i Renaults en la foscor de la nit a fer la lluna,  sota el cel d'aquell xicotet paradís de la nostra comarca. I quants estius sufocant la set amb amb glops refrescants de Bal-Bellús. I quants altres capbussons en la piscina que tenia tobogan i trampolí quan en moltes cases no hi havia ni aigua corrent.



Són històries corrents de la gent de la Vall d’Albaida, dels pobles de la rodalia que sentien el balneari com una segona casa. Des del segle XVIII que hi ha referències documentals de l'ús medicinal d’aquestes aigües, en ser declarades d'utilitat pública el 1878. Diuen les cròniques de l’època que fou el marqués de Bèlgida qui va començar l'explotació dels banys de la font d’Alfama. Després van passar a mans de Juan Bautista Mompó, i a ell li atribueixen millores en l’anàlisi de les aigües i en la transformació en hotel de l'edifici.



La nova construcció està minuciosament descrita en un fullet titulat 'Balneari de Bellús', editat a València el 1901 i que diu així: 'L’edifici, construït de nova planta, en el qual existeix una capella reuneix unes condicions immillorables, tant per la seua capacitat com per la distribució que s'ha donat a les seues espaioses i ben moblades habitacions perquè els concurrents hi puguen gaudir de tota mena de comoditats'.

Les aigües termals brollaven a 29 graus. A partir de les bondats de les fonts va nàixer la factoria d'aigua mineral Bal-Bellús, on mon pare hi treballava de sol a sol. El 1965 va començar la comercialització d'aigua embotellada, tant la natural com la carbònica. En el revers de cada botella es podia llegir la llegenda de medalla d'or a l'Exposició Internacional de Brussel·les de 1891.

Alguns estius, quan més estrenyia la feina, allí hi van treballar embotellant i carregant camions, entre més, el professor i columnista de Benigànim Sal·lus Herrero i l’actual bisbe de la Diòceci de Tortosa, Enrique Benavent, fill de Quatretonda. Tots dos estudiants per aquell temps en el seminari.

La vida allà transcorria com en altres zones residencials, depenent que la temporada d’estiu o d’hivern.  El de Bellús no va ser alié als avatars de la història ni a la guerra civil. Com es plasma en la publicació 'La colònia infantil de Bellús, 512 escolars salvats de la guerra', obra de la investigadora valenciana Cristina Escrivà Moscardó, xiquets i xiquetes de Madrid els van portar al Balneari de Bellús a unes colònies escolars, per salvar-los dels bombardejos de l’aviació franquista.



La Biblioteca Nacional Escolar espanyola guarda en els seus arxius dibuixos (com els que s'han exposat recentment a Ontinyent) que van fer aquells xiquets lluny de les seues famílies. Un d’ells és de Francisco Aguado. A Paco el vaig conéixer quan era un home major que residia a Madrid i que per casualitats de la vida va tornar a estiuejar al Balneari de Bellús. Mai no va oblidar aquella experiència de la infància.

Com a nota anecdòtica, el balneari també va ser escenari del rodatge de la pel·lícula 'Los Pornoaficionados', que incloïa escenes d’una missa a l’església. El paper de rector era interpretat pel conegut actor Joan Monleón. La pel·lícula, que es va estrenar a Xàtiva l’estiu de 1982, va comptar amb la col·laboració d’una colla de veïns de Bellús i algun que altre de Benigànim. Tots ells van actuar com a extres fent, per exemple, de caçadors i guaitant entre matolls i argilagues, esperant fer presa d'algun conill. Preferesc no entrar en detalls ni del rodatge ni de l'argument, perquè no cal dir que era una mala pel·lícula amb avarícia.



Llavors, l’emblemàtic edifici que albergava el balneari i l’hotel ja l'havien enderrocat. S’intuïa la ruïna, i de fet la riuada de 1987 va soterrar les fonts que hi havia a la vora del riu Albaida. La presa era un projecte ferm amb l’objecte de laminar avingudes com la de 1982 que va ofegar la Ribera. El 1989 començava el procés de cara a l’expropiació i el 1995 es construïa la presa. L'esplendor de dos segles quedava sota l’aigua, habitat ara sols per barbs i carpes, sense estiuejants ni més històries per a contar.



El pont de la carretera que unia Benigànim, Bellús i altres pobles del riu havia quedat engolit i només en època de sequera mostra els ullals. La imatge d'aquell raconet de la Vall havia sigut transformat en un gran fanguer de més de deu metres de profunditat. I quan ja no hi havia marxa arrere, el 20 de març de 2006, ens desdejunàvem amb la notícia que a pesar dels enderrocs, les riuades i la construcció de l’embassament, les aigües subterrànies del balneari sobrevivien, continuaven brollant. Més que una novetat semblava una fantasia o un miracle per a retrobar el paradís perdut.

Als pobles afectats per la construcció de la presa es va imposar el sentit de la responsabilitat i la solidaritat materialitzada en una gran obra pública. Era la millor medecina perquè la Ribera dormira tranquil·la, sense el temor a les riuades, a les aigües braves que ho arrasen tot al seu pas. Feta la presa, el riu Albaida no donaria més motius al Xúquer per  a tornar-se boig.



Quan les aigües baixaven més tranquil.les, l’alcalde de Bellús en aquell moment, Joan Vicent Garcia, anunciava que volia impulsar el projecte d’un nou balneari i un nou hotel-balneari que se situaria a uns 200 metres d'on estava l'anterior, amb millors vistes sobre la presa. Gràcies al fet que les fonts tornaven a brollar. El projecte, amb un canvi de govern municipal inclòs, va quedar en el somni d’una nit d’estiu. 



'Somni d'una nit d'estiu' és també el títol d’una comèdia escrita per William Shakespeare al voltant de 1595, quan el balneari era poc més que la Font de l’Alfama. Segons l’argument d’aquesta obra shakesperiana, durant les noces d’un tal Teseu i una tal Hipòlita es va fer una representació plena de fantasies, somnis, amor i màgia que es barregen amb les històries d'amor d’altres parelles, d'uns còmics i de personatges d’un món de fades.



Una miqueta d'això, de l’essència d’aquest somni, encara ens queda als que vam viure allí feliços estius d'infància i joventut, banquets de comunió, dies de mona o sessions eternes a remulla a la piscina. Una barreja d’històries viscudes i edulcorades que ens van transmetre els nostres pares i avis. Històries entre les aigües que brollaven en un balneari que estic convençuda ja no té 'reset'.