Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  06.04.2015  11:57

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Jardí de cultiu regat

Francesc Pascual (2006)

Men?ame
 

Físicament, la comarca del Pla d’Urgell s’entén d’una manera planera, quan baixes de l’assedegada i bella Segarra, véns de les valentes Garrigues o deixes la multiforme Noguera de tants indrets gratificants, que li són col·laterals, i t’endinses en ella. L’esclat lluminós del Pla d’Urgell, amb cultius verds i abundosos el fa inconfusible, vestint-lo d’una aparença agrícola lluminosa, que no s’adiu del tot amb la realitat interna, si tenim present que el percentatge d’homes i dones que es dedica a les feines del camp, d’ocupació principal —fins i tot en el complement ramader que ha intentat anivellar les butxaques—, és cada dia més escàs. [...]

Antigament —cent cinquanta anys enllà—, el Pla d’Urgell (i tota la plana!) era conegut popularment com el Clot del Dimoni. Ho deuria ser ja que hi havia poca aigua i el sol hi bat sense contenció, i a Ponent hi plou quan els altres ja han omplert la bassa. Actualment és el jardí de cultiu regat més important de Catalunya —segurament, també el més desconegut—, d’una vibrant i ufanosa verdor, amb milions de fruiters, afilerats disciplinadament, mantes molsudes d’alfals ben brotat, panissars de lluc arrogant —poc cultiu de cereal, en aquests moments—, pinzellant el paisatge d’una efervescència llampant, de neguit encomanadís. Els pobles, estratègicament aclofats dins dels conreus, són de proporcions abastables, i tots s’assemblen. Un campanar, altiu, semblant al de tots els de la rodalia, els situa. I cases; cases apilades a l’entorn de l’esmentat campanar i el temple, ben endreçades, de mata baixa, i sense trencar el rigor urbanístic que va guiar sàviament els que ens van precedir, malgrat que ara ens volen uniformar amb les cases aparellades, imprescindibles per les necessitats actuals (de qui?), i algun bloc de pisos, estrany i foraster.

Enclavats a sàvia i curta distància els uns dels altres, i mancats de rellevàncies arquitectòniques històriques que hagin deixat petjada distingida de l’antigor, llevat de quatre casals importants, trobem: cal Sant, d’Ivars; cal Palau i ca l’Apotecari, de Vilanova; cal Castell, del Poal; el temple gòtic de Linyola; el castell dels templers de Barbens; l’espadanya de Santa Maria de Fondarella..., per exemple. També hi podem afegir cal Masot del Palau; el Portal de la Vila-closa de Torregrossa, la Casa Vella de Vila-sana, el temple-fortalesa de Miralcamp, les velles cases-palaus de Bellvís..., i altres que, sense voler, no esmentem. Arrodonint: tàpia del temps de la necessitat, i totxana arrebossada. Això sí; si no esteu gaire per l’arquitectura i l’urbanisme, el Pla d’Urgell ofereix les postes de sol més impressionants que es puguin contemplar enlloc, ja que a l’horitzó no hi troba cap entrebanc en la decantació, i aprofita l’avantatge fins als extrems de claror, amagant-se mandrós enllà de la franja lineal dels plans del Segre, proporcionant imatges i matisos de colors d’incalculable bellesa. També al Pla d’Urgell, si hi ha un element en do aclaparant de gràcia, i que s’oblida fàcilment, és el cel blau. Tot el Pla d’Urgell és una catifa de verds de tots els verds, estesa als peus de l’ampla nau del firmament.

Francesc Pascual, «El Pla d’Urgell», dins Lleida màgica. Paisatges i sabors de la Terra Ferma, Lleida, Diputació de Lleida i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2006, p. 173-175 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.