Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  14.03.2015  06:00

Autor/s: Amadeu Carbó

Les festes inventades

No totes les festes populars més arrelades es remunten a temps immemorials com ara Sant Medir, el correfoc i la cercavila del canó de la Barceloneta

Men?ame
 

Les festes són construccions col·lectives vives. I amb això què volem dir? Doncs que com tota manifestació popular, neix, evoluciona, i un dia quan ja no és útil o ha perdut el seu significat, mor i desapareix. També n’hi ha que desapareixen per voluntat del poder que les reprimeix o les prohibeix, en aquests casos no cal patir-hi, ja que per voluntat popular tornen a ressorgir. Un exemple clar serien els carnavals prohibits en èpoques de dictadura i que van reaparèixer amb força amb l’arribada de la democràcia.

On vull arribar avui amb tot aquest discurs? Doncs a remarcar que el punt primigeni d’una festa o d’una tradició no ha d’estar per força en l’antiguitat o en temps immemorials. Una festa tradicional pot tenir orígens ben propers en el temps, ben definits i dibuixats. Oi més, les festes s’inventen! Pot ser una invenció individual o de grup que esdevé tradició quan la comunitat l’assumeix com a pròpia. En podríem posar molts casos: la festa de sant Medir, el Correfoc...però ho exemplificaré amb el canó de la Barceloneta.

“Senyor Rector volem el canó!! Senyor rector volem el canó!” Aquest crit unànime precedeix cada 29 de setembre, diada de sant Miquel, la sortida del canó de la Barceloneta de la parròquia del barri. Aquest giny d’artilleria festiva conduït per un veí disfressat de militar napoleònic és molt popular al barri de la Barceloneta. La seva acció es centra en una cercavila on, a les ordres del militar, el canó dispara salves de pirotècnia alhora que els assistents cauen abatuts i recullen caramels per a la mainada.

S’han explicat moltes històries sobre l’origen del canó de la Barceloneta, algunes força inversemblants. Algunes vinculen l’arma a la guerra del francès, d’altres a un canó de barra de defensa portuària… El cert és que la paternitat d’aquest element té noms i cognoms: Pancràs Farell, matricer d’ofici i empleat a la Maquinista. El cas és que el senyor Farell va contraure matrimoni amb una catalana descendent per línia paterna de família francesa. La parella va fundar l’any 1886 el restaurant Farell, que ben aviat va ser conegut com can Tipa.

Un any va assistir a les festes del poble de l’àvia de la seva esposa a França, on va veure com pels carrers rondava un canó d’atrezzo i hi feien explotar un petard a la boca, alhora que es llençaven caramels i joguines per a la mainada. L’any 1912 Pancraç Farell, amant de les festes populars, va importar la idea i va fer construir un canó a semblança del francès, de llavors ençà, el canó s’ha convertit en un element identificatiu de les festes del barri.

Doncs ja tenim un exemple d’invenció festiva esdevinguda tradició, amb noms cognoms i sense motius patronals.

Men?ame