Ovidi en la memòria

Aquell 3 d’abril de 1993, el Col·lectiu l’Olla m’havia encomanat que rebera l’Ovidi i l’acompanyara fins a l’hora de començar els actes d’homenatge a Joan Fuster. Durant tota el mes havíem organitzat esdeveniments adhoc.

Com que l’home no havia dinat, i actuava de franc en el recital que faríem a la vesprada al cine Goya, me’l vaig emportar al bar del Xurro. No va consentir que el convidara a res més que un entrepà de botifarra i llonganissa, un platet d’olives xafades i un terç de cervesa. La complicitat de l’àpat i la germanor de l’homenatge desfermaren conversa distesa sobre açò i allò d’aquest País Valencià o d’aquests Països Catalans de tots. En eixir al carrer, continuàvem en amical xerrameca –recorde que en el moment de la fotografia estàvem parlant sobre la conveniència o la potestat que un autor tinga sobre la seua obra per a poder modificar-la una vegada feta pública. La conversa s’havia centrat en la nova versió que havia fet Lluís Llach de 'La Gallineta' –qui també era un dels participants presents en l’homenatge; Paco Muñoz ens cantà un magnífic Campanades a Morts acompanyat per la banda de música de l’Olleria-. Crec recordar també que tots dos coincidíem que quan l’obra ix de les mans de l’autor, aquesta esdevé cosa pública. I això era el que despertava la nova versió de 'La Gallineta' per a les persones que l’havien utilitzada com a bandera contra el franquisme.

I estant en aquestes dèries, algú del Col·lectiu l’Olla féu un furt al temps i ens passà al daguerreotip on encara romanem en amical conversa.