Dijous  05.02.2015  00:00

Autor/s: Isabel Donet i Sánchez

La Baró i alguns tresors ben guardats

Men?ame
 

Aquests dies es parla, i molt, de l’actriu Amparo Baró, exemple i referent per a diverses generacions d’artistes i còmics, que ens acaba de deixar. Fins i tot Mariano Rajoy ha enviat un telegrama de condol referint-se al caràcter i a la personalitat de l’actriu. Això sí, sense fer cap menció a com el seu govern ha sigut l’assot de la cultura i, en concret, de les arts escèniques. Més que un agraïment, Rajoy es mereix una bona bescollada. Una d’eixes que la popular Sole de 'Siete vidas' solia pegar sense pietat.

Telegrames a banda, vull referir-me a altres qüestions relacionades amb Amparo Baró San Martín, com ara la seua afició per la tauromàquia i els llaços que mantenia amb la nostra terra i la nostra llegua. Si bé havia nascut a Barcelona, filla de pare aragonés i mare valenciana, és sabut el vincle familiar que tenia amb Paterna, poble on la seua progenitora va viure fins els vuit anys. Menys conegut és que la seua àvia materna era de Xàtiva, i el seu avi Enrique, de l’Olleria. D’això i de més coses em vaig assabentar gràcies a  una entrevista que li vaig fer el 2006, en ple esclat de popularitat  televisiva.

Quan li vaig dir que jo era d’un poble –Benigànim– que està pràcticament tocant l’Olleria i Xàtiva, va ser com si en eixe moment m’haguera guanyat tota la seua confiança. I és que la terra estira i els sentiments a sovint afloren abans que els pensaments.

La seua trajectòria professional és coneguda i reconeguda, mentre que la seua vida de portes cap a dins ha sigut sempre un dels tresors més ben guardats.  Quan li vaig preguntar per la seua amistat amb el torero Antonio Bienvenida, abans de contestar-me, em va preguntar ella, tota sorpresa, com ho havia indagat. Efectivament, va reconéixer que havia tingut l’honor de ser amiga, molt amiga del carismàtic Bienvenida i que fins i tot havia torejat amb ell en el camp 'al alimón'.
 
En parlar del torero, el to de la veu se li va impregnar d’enyorança per a recuperar tot seguit un mig sonriure en evocar l’alegria i la felicitat que ell sabia transmetre-li. Era capaç de somriure fins i tot davant la fera. Era meravellós, un valent de veritat!

En interesar-me per aquesta afició a la tauromàquia, em va respondre que la festa dels bous li agradava i que en ella era una qüestió irracional, que no sabria dir per què, si no és que tinguera a veure amb el seu ADN. Arribat a aquest punt de la conversa, ja em vaig posar les mans al cap i li vaig demanar explicacions sobre este assumpte.  

Per si hi faltava alguna cosa, Amparo Baró em va descobrir que el segon cognom de son pare era Granero i que era família del mític Manuel Granero. I que si mai abans no ho havia confessat era perquè, senzillament, ningú no li ho havia preguntat.

Posada a rememorar, em va contar que des de ben xicoteta havia vist les fotografies del seu iaio Enrique San Martín Granero amb el torero artista,  que, a més de torejar, tocava el violí com els àngels. Curiosament, el dia que Granero va morir a Madrid entre les banyes del bou Pocapena, el 7 de maig de 1922, allà estava son pare. Son pare, que, per cert, encara no havia conegut Amparo San Martín, la dona que després seria la seua muller i que era neboda de l’esmentat Granero. Coincidències pròpies d’un guió de pel·lícula, però tan reals com la vida.

La conversa va transcórrer parlant de cinema, de teatre, de televisió i també de la sort, de la qual tant es parla en els escenaris i en els bous com en la vida. L’actriu era del pensar que la sort acaricia totes les persones, però que no totes la saben veure. Ella va tindre la sort de creuar-se amb el gran Adolfo Marsillach i de veure-ho. Jo, la sort que en eixa entrevista, sense bescollades pel mig, em desvelara amistats i consanguinitats, de les quals no solia parlar en entrevistes més convencionals.