Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  06.02.2015  06:00

Jordi Domingo: 'Espanya mai no ha trencat amb el franquisme'

Men?ame
 

L'advocat Jordi Domingo respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of Independence' de l'edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.

—Per a què voleu la independència de Catalunya?

—Vull la independència de Catalunya perquè vull poder compartir amb els meus conciutadans la il·lusió i la responsabilitat de construir un nou país. Un país obert, just i socialment avançat. On la cultura, el coneixement, la llengua, l'educació, la sanitat, la justícia social i la llibertat d'expressió siguin els béns més preuats. On les empreses es puguin desenvolupar sense entrebancs i facilitin ocupació a les nostres famílies. On la investigació i el desenvolupament siguin objectius essencials per a garantir el nostre futur. On les infrastructures es construeixin estrictament al servei de les necessitats del país. On la corrupció sigui perseguida des del primer moment i de manera efectiva. I on tothom sigui benvingut amb independència de la seva raça, llengua, tendència sexual o religió. Això que sembla un somni no ho és. Ho tenim a tocar si hi persistim i ens hi posem de veres. Podem ser els protagonistes que escriguem el full en blanc que la independència ens ha de posar al davant. El moviment cívic que s'ha originat a Catalunya ja no s'aturarà. La il·lusió col·lectiva és, ara com ara, indestructible. La independència és l'eina que avui tenim a l'abast per a aconseguir-ho. Ho hem d'aprofitar.

Espanya mai no ha trencat amb el franquisme i allò que representava. Contràriament al que van fer alguns altres països en l'evolució del feixisme a la democràcia, Espanya ha tingut sempre molta cura a mantenir vius els ous de la serp. Les instàncies polítiques, financeres i de poder són avui controlades majoritàriament pels fills del franquisme. Gent fonamentalment amagada darrere sigles de partits que han abraçat teòricament la democràcia, però que 'de facto' s'han mostrat finalment com allò que són: els defensors a ultrança de les idees més retrògrades; els anihiladors sense escrúpols dels drets més elementals de la gent; els capdavanters de les privatitzacions en benefici propi; i el paradigma de corrupció més voluminós i escandalós que hagi existit mai a Europa. En última instància, doncs, Espanya --o la casta que la domina-- ha acabat fent inexorable el camí cap a la independència. Aquesta és l'única eina a les nostres mans que ens pot permetre la transformació que la societat i el país necessiten.

Espanya només ha utilitzat Catalunya per al seu benefici exclusiu. La qüestió era assegurar que els recursos econòmics generats a Catalunya fossin suficients per a equilibrar la seva economia i subvencionar els seus capricis. Ni més ni menys. Si per aconseguir això havia de fer algun gest de tant en tant, mostrar una certa condescendència o donar quelcom al pidolaire, d'acord. Ultrapassar aquest límit no era permès. I quan hom es limita a utilitzar en benefici propi un conciutadà i li menysprea sistemàticament la idiosincràsia, personalitat, cultura i llengua; li malmet l'economia fins a límits insuportables; menysté i ridiculitza les seves necessitats d'infrastructures; i finalment no té cap pudor a negar-li els drets més elementals, és evident que no hauria d'esperar res més sinó una resposta contundent. La resposta de la nostra més ferma voluntat de marxar d'una vegada. De marxar per a crear, entre tots, lliurement i pacíficament, un nou país i un nou horitzó.

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?

—La primera cosa que aportarà la Catalunya independent al món serà, sens dubte, la plena constatació que un moviment social profundament pacífic, enormement persistent i extraordinàriament transversal pot arribar a assolir fites del tot impensables en un primer moment i fins i tot il·lusòries per a molta gent. Que la ciutadania (en el sentit més propi del republicanisme cívic de Philip Pettit) hagi arrossegat els partits polítics, els seus representants i la resta de conciutadans a seguir el camí de la independència i a alterar, finalment, les pròpies fronteres per a consumar el somni d'un país nou, és una revolució autèntica. Les transformacions socials i polítiques tindran un abans i un després tan bon punt el moviment cívic de Catalunya hagi reeixit. I no hi ha cap mena de dubte que aquesta revolució serà digna d'estudi per part de totes les universitats de ciències socials i polítiques del món.

Pel que fa al meu propi camp, la independència de Catalunya ens ha de portar una justícia millor. Tant des del punt de vista estructural, com des del punt de vista de funcionament. En qualsevol cas, la idea matriu ha de girar entorn de la veritable independència del poder judicial davant la resta de poders, tot impedint que el poder executiu i el legislatiu acabin imposant els criteris i conveniències propis. No hi ha d'haver cap raó d'estat que s'imposi als principis generals de la justícia. D'una altra banda, la Catalunya independent haurà de garantir un ple accés de la ciutadania a la justícia; la veritable igualtat del ciutadà davant la llei; i el funcionament acurat dels tribunals d'acord amb els principis de proximitat (no es pot allunyar la justícia del ciutadà) i l'adequada celeritat en la resolució de tota mena de conflictes, tot destinant els recursos materials i humans necessaris per a fer-ho possible.