Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  11.01.2015  11:16

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Records de la meva infància

Maria Bell-lloc (2000)

Men?ame
 

La situació general era preocupant. Les tropes franquistes a poc a poc guanyaven terreny i la República se sentia cada dia més amenaçada. El meu pare, veient aquesta situació tan alarmant, prengué la decisió de dimitir del càrrec que tenia a la Conselleria d’Agricultura del Govern de la Generalitat i va tornar al poble [Torregrossa] per tal d’anar-se’n voluntari al front. Al poble féu una crida a tots els homes vàlids perquè s’allistessin voluntaris per anar cap al front com ho feia ell mateix. Hi hagueren solament dos dels seus amics que respongueren a la seva crida. Un d’ells era el Pastisser Nou, que és així com l’anomenaven ja que no recordo el seu nom de família, però sí que m’ha quedat gravat a la memòria aquell dia que marxaren. Els acompanyàrem fins a la sortida del poble per la carretera de Juneda. Allí ens acomiadàrem i ells continuaren a peu fins aquest poble per tal d’agafar el tren.

De nou, tornàvem a trobar-nos sols. El meu avi sofria enormement aquesta situació i la meva mare esperava cada dia notícies del meu pare. Ens escrivia regularment, però les notícies que ens donava no eren molt bones. Ell fou incorporat a la divisió del general Líster, conegut pel seu heroisme en tot el curs de la guerra. El seu amic, el Pastisser, fou incorporat a una altra unitat i, desgraciadament, pocs dies després d’arribar al front, el mataren. Aquesta mort fou acollida per tots nosaltres amb una gran tristor.

El meu pare, quan ens escrivia, sempre feia la recomanació a la meva mare que, per si de cas algun dia les tropes franquistes arribaven prop de Torregrossa, de marxar immediatament. Sobretot, de cap de les maneres, ens havíem de deixar agafar. Malauradament, no gaires dies després de rebre una d’aquestes cartes ens veiérem obligats a marxar. Ens havíem assabentat que els franquistes arribaven a les portes de Lleida. Tot seguit, unes quantes famílies del poble ens ajuntàrem i decidírem marxar. Entre aquestes famílies hi havia la tia Antònia, que era vídua i tenia dues filles. Cada família va carregar el seu carro. Amb la nostra família, hi havia la tia Ramona, el seu marit, l’oncle Eugeni, i els seus tres fills. Nosaltres, en total, érem set. Hi havia la meva mare, l’avi, la tia Rosa i els quatre fills. [...]

Quan tinguérem el carro carregat amb tot el que hi poguérem posar en primer lloc, els matalassos; després, patates, mongetes, etc. ens concentràrem cinc o sis famílies del nostre carrer i agafàrem la carretera direcció Mollerussa. Recordo que amb nosaltres hi havia també la família del Magí Mulato.

Nosaltres també prenguérem la cabra que teníem, que feia quinze dies havia tingut dos cabridets. La meva mare no la volgué deixar, puix deia que, sobretot per a nosaltres, tindríem la llet assegurada. La lligàrem al darrere del carro i els cabrits els posàrem al damunt. Per l’altre bestiar que deixàvem al corral (gallines, conills, etc.) la tia Carme, germana de la meva mare, aniria cada dia a donar-li menjar.

Quan totes les famílies van tenir els carros preparats, ens vàrem concentrar a la sortida del poble. Ens posàrem en camí, cap al davant nostre. Tinc la impressió que les persones grans no sabien massa la destinació que agafaríem. Caminàvem cap a Mollerussa. Quan arribàrem a dos o tres quilòmetres de Torregrossa, en un lloc que la gent del poble en deia el Terraplà, ens adonàrem que la cabra no podia seguir-nos. La meva mare la va deslligar i la portà cap a un camp i allí l’abandonàrem. Pensàrem que algú la recolliria. A nosaltres, ens féu molta pena haver-la d’abandonar però no ho podíem fer d’altra manera. Els cabridets, els guardàrem i a mesura que fèiem camí ens els menjàrem.

No tinc un record precís del temps que caminàrem per la carretera. En tot cas, seria un mes ben llarg. Quan trobàvem un cobert o una cabana, ens hi paràvem i ens hi quedàvem un dia o més per tal de reposar i al mateix temps perquè reposessin els cavalls. Quan ens semblava que ja havíem reposat prou, empreníem de nou el camí per la carretera. D’aquesta manera, a poc a poc, arribàrem a un poble anomenat Prats d’Anoia. En realitat, m’he assabentat quaranta anys després, pel fet d’haver-hi tornat en pelegrinatge refent el recorregut d’abans (aquesta vegada en cotxe), que el seu vertader nom era Prats de Rei. Fou en el curs de la guerra que li donaren el nom de Prats d’Anoia que, de fet, és el nom de la comarca, travessada per aquest riu.

Maria Bell-lloch i Bell-lloch, Records d’infantesa, Barcelona, Viena, 2000, p. 43-46 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.