Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  10.12.2014  00:00

Autor/s: Tudi Torró

L'ànima de les llengües

Men?ame
 

He constatat que, cada vegada més, existeix entre el professorat la necessitat de considerar la importància de les emocions dins l’aula com un aspecte fonamental per a possibilitar aprenentatges. A un xiquet que no és feliç li costa d'aprendre. És mentida això que 'la letra con sangre entra'. Per això, em pregunte, quin paper hi juga la llengua? Sabem que la llengua és el fil conductor de l’aprenentatge. Com a éssers humans, és el que ens defineix. No naixem parlant, però fins i tot abans de nàixer distingim i responem als sons que produeixen les emocions d’alegria, de dolor, de tristesa, les paraules de la nostra mare...

A l’escola, primer a nivell oral, després per escrit, hem d’interioritzar el llenguatge adequadament per a poder expressar-nos correctament. Si construïm un discurs coherent i ben estructurat, això diu molt del nostre pensament. Sempre he dit, perquè ho pense sincerament, que les llengües tenen ànima, però amb quina ànima s’identifiquen els nostres alumnes? De quina ànima hem de partir perquè el nostre alumnat se senta emocionalment unit, arrelat, identificat, compenetrat? En definitiva, vinculat? Ens podem vincular a més d’una llengua? Crec que sí, els humans som éssers plurilingües per natura, i la identificació serà positiva depenent de com se’ns presente cada llengua i de la necessitat del seu ús. És evident que aquestes reflexions no se les fan els nostres alumnes, de petits no tenen consciència lingüística, molts d’ells parlen la mateixa llengua a casa i a l’escola; altres, es troben que a l’escola parlen una llengua diferent a la de casa i, només si se senten qüestionats i/o amenaçats per parlar la llengua que parlen, és quan prendran 'consciència lingüística' i actuaran en conseqüència: negant-la, amagant-la o defensant-la. Eixes actituds dependran de l’entorn. Si volem que la llengua represente sempre una emoció positiva i no siga motiu d’enfrontament ho hem de treballar, amb els alumnes, però també amb les famílies.

Com diu un filòsof de la nostra terra, 'El pòsit de la nostra llengua configura la geologia de la nostra ànima'. Molts són els autors que ens parlen de com, malgrat el coneixement de moltes llengües, només n'hi ha una que la senten com a llengua interior:

L’escriptor Norman Manea, al seu magnífic llibre 'La llengua Nòmada', ens diu 'la llengua n’és la casa i la pàtria'.

Jaume Vallcorba (enginyer i filòleg) expressa, amb poques paraules, la importància de la llengua per a configurar la nostra realitat vital: 'Cada llengua és una cosmologia, una configuració del món, un arsenal sobre la manera d’entendre’l. Sense aquesta base la comunicació no tindria riquesa.'

I per a finalitzar aquestes reflexions, una cita més d’un escriptor molt nostre i molt volgut, Enric Valor: 'Una llengua és l’expressió més genuïna d’una comunitat ètnica o històrica, l’instrument per excel·lència de relació i de comunicació entre els seus membres, la manifestació indubtable del pensament original d’una societat organitzada'.

Per això, si, com diu Norman Manea, 'la llengua n’és la casa i la pàtria', hem de procurar que el nostre alumnat habite una casa càlida, segura, confortable, amb ànima i ben moblada... que puga obrir la porta a totes les altres que hi vinguen després. El més important és tenir, almenys, una llengua interior, la que servirà de pont a totes les altres que ens seran 'útils' però que no necessàriament les podrem fer nostres.

Elx, desembre, 2014