Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  08.09.2014  00:00

Autor/s: Marc Gomar

Era de preveure

Men?ame
 

No sonava cap despertador. En realitat, em despertava mon pare abans d'anar-se'n a l'obra. Tres vegades. Açò dóna una idea aproximada de la matinada que suposava haver de pujar tots els dies a l'autobús que embastava parsimoniós la falda del Benicadell de Montitxelvo a Albaida. Per sort, Beniatjar era la cinquena parada; vint minuts més de dormir i, és clar, menys seients per a triar. De normal, s'ocupaven amb rapidesa la part de darrere i la de davant.

El detall no és cap frivolitat perquè a classe la disposició dels alumnes en les diferents fileres es corresponia, lloc amunt, lloc avall, amb la de l'autobús. Els de davant, situats darrere del conductor o davant del professor, presentaven un rendiment escolar més elevat que els de darrere. Ho sé per experiència pròpia: en segon de BUP vaig ser dels que preferia veure tothom per davant meu.

Vaig arrossegar matemàtiques tot l'any i el següent vaig optar per lletres pures, tot i que no vaig trobar enlloc la suposada puresa de les lletres. En tot cas, no em calia estudiar més matemàtiques, tot i que el preu a pagar fóra grec. Potser aprendre un nou alfabet seria com tornar a aprendre a escriure. Una oportunitat immillorable d'esmenar la lletja cal·ligrafia que tanta alfa i tanta omega van acabar de condemnar.

Encara com, pocs anys després, ja a la facultat, van començar a acceptar treballs fets a ordinador. En batxillerat, a tot estirar, els podies presentar a màquina. Els ordinadors eren encara un rar objecte de desig. Uns aparells voluminosos d'un gris pàl·lid que contemplaven, això sí, el consum de jocs laboriosament copiats en disquets de tres i un quart. Aventures gràfiques i processador de textos, que utilitzaria per a editar alguns fanzines.

En pantalla o en paper, sempre m'ha agradat escriure. I no se'm donava malament a la vista del palmarés que acumulava en els certàmens del Josep Segrelles: falses esperances, com totes aquelles coses que somiava si m'avorria a classe. A banda d'alimentar l'ego d'escriptor, que és com dir la seua ànima, els premis literaris em van donar a conéixer autors com Pere Calders o Sergi Torró. Mai estaré prou agraït a qui va escollir 'Un estrany al jardí' i 'Cançons de redempció'. Si vas ser tu, des del present absolut, t'agraïsc aquell passat etern.

El gust per la literatura és una de les coses que van nàixer i conserve d'aquella època. Això, i el govern de la dreta; encara que no provoca el mateix goig pensar-ho. Ni RTVV ha resistit tant el pas del temps. Era un fidel oient de Ràdio Paradís, 'para haserte felís', un programa de Ràdio 9 que començava quan acabava la tortura totalitària del Biquini Club. La capçalera recollia frases memorables com que 'la televisión es nutritiva' o que 'uno de cada diez ciudadanos es un diez por cien'.

El programa era tot en valencià. A excepció de la música, és clar. Aleshores tampoc la hi havia. En valencià, vull dir. Bé, jo portava de sèrie Al Tall i Raimon, però em semblaven joglars d'altra època. I no trobava ningú que cantara com jo parlava. En la meua llengua havia de récòrrer a Els Pets, un altre gust producte d'aquells anys; en castellà a Extremoduro, de qui 'entodavía' em fascina la incorrecció gramàtica. No, un moment! Estaven els Anselmos. Els vaig arribar a conéixer. Però s'ho van deixar poc després i això que prometien.

Aleshores, tots prometien. Ens prometien la informàtica, que aleshores era una assignatura optativa, una d'aquelles maries que ara fuma tothom. Ens advertien que la reforma educativa acabaria amb les humanitats, que és com van anomenar després les lletres pures. Els hi he de donar la raó. Ens contaven coses que ara no se saben ni es podrien dir perquè els interlocutors, probablement, posaran més atenció al telèfon mòbil. Es podia fumar als bars i jo no fumava. Ara la situació és la inversa. La crisi, la mateixa. Aleshores hi havia mili, ara no hi ha insubmisos i sobren objectors.

Ho deixe ací. No vull que semble que 'cualquier tiempo pasado nos parece mejor', que és el que sol passar quan et trobes 'buscando en el baúl de los recuerdos', perquè tampoc és cert. El passat serveix per a reescriure'l i és el que he pretés fer.