Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  31.08.2014  19:10

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

La gran plana occidental

Josep Vallverdú (1993)

Men?ame
 

Aquella bona parenta, natural de les Garrigues, quan el sotasignat era molt petit, solia cantussejar:

Si voleu que vos les diga

les quatre ciutats del món,

Mollerussa, Fondarella,

Miralcamp i Sidamon.

Exemple palès dels fiblons verbals amb què s’obsequiaven comarques o pobles veïns. Indicatiu també, per ironia popular, de la migradesa de la vida en aquella regió en temps reculats. Un milhomes sol ser algú que malda per destacar malgrat l’esquifidesa física. Així, Mollerussa i els seus voltants eren ben diferents de la ufanosa realitat d’avui.

Pocs exemples tan eloqüents trobaríem com el de la comarca del Pla d’Urgell del desenvolupament accelerat propi dels anys cinquanta ençà. Un desenvolupament que s’ha produït en diferents direccions i que, tant en les seves conseqüències positives com en els seus riscos, convenia estudiar.

***

Una regió pren tota la importància i relleu espiritual quan té llegenda. El Pla d’Urgell, la gran plana occidental, volem dir, la tenia, i adversa en molts perfils, car en temps antics era considerada un desert. Desert no pas inhabitat, però sí inhòspit, amb pobres garrigues i en alguns punts vegetació de xiscars i altres productes de cabals minsos o clapes endorreiques.

Quan els viatgers abandonaven els darrers estreps segarrencs per adreçar-se a la plana, per arribar per ventura a Lleida, entraven en aquell desagradable paisatge infinit, ressec, que en la consciència de molts era, quan l’anyada esdevenia favorable, un graner de considerable importància —en temps dels Àustria només Sicília li feia ombra com a terra bladera—, però que majorment era clivellada i d’ingrat conreu. Argiles i més argiles, poc sauló i, de tant en tant, grava plana. En alguna ensotada, aigua entollada. Els mesuradors ens ensenyen els 380/430 mm anyals de pluja, amb estacions, com la primavera, de gran eixut. I mentre que a l’hivern les glaçades s’hi aplanen com lloses de gel, a l’estiu la calor fóra insuportable si no fos, precisament, tan mancada d’humitat. La devoció popular, com la de la Mare de Déu de les Sogues de Bellvís, s’hi refereix ara i adés:

De les aigües tresorera

Déu vos volgué destinar,

per promptament remeiar

el sedent que en Vós espera;

tothom està consternat,

lo llanto un rec formaria:

aigua envieu-nos, Maria,

en esta gran sequedat.

Aquesta gran plana és, si la prenem en el seu tirat originari, ben poc favorable a l’establiment de l’home: no hi ha bosc, no hi ha rius, i no hi ha relleu. La producció natural botànica era la carrasca, les argelagues, gatoses, i els romanins i farigoles o timons.

Al poble dels Alamús

tenen gran campaneria,

l’han comprada fent timons

al tossal de Moradilla.

Els esforçats caputxins que crearen missions a Veneçuela, al segle xviii, conten que, en algunes regions de sabana a l’interior, la sensació de desert era atuïdora i causava esglai. Fra Tomàs de Mataró i fra Benet de la Garriga escriuen el 1772 que a Prat de la Parime es van trobar tan fatigats i assedegats que «a exemple de les caigudes de Crist Nostre Senyor en la Creu» es deixaven caure a terra. No tenien aigua per beure, ni un arbre que els fes ombra, a «semblança de la Plana d’Urgell».

Això és el que popularment havia quedat com a imatge de les terres planes; imatge exagerada, tot i que, en el seu origen, dramàticament encertada. El meu avi patern, que va morir el 1956, a vuitanta-tres anys, no havia vist l’antic Pla d’Urgell, però sí que n’havia escoltat testimonis, que deien «és terra d’infern, només hi viu lo llop cerver», i coses per l’estil. Hi havia gent, no hi ha dubte, per bé que en condicions difícils, amb uns ramats en transhumància, i amb monocoltiu cerealístic de resultats incerts, com dèiem abans.

Les guerres i les pestes, unides a la dificultat de subsistència, determinaren un despoblament accentuat a principis del segle xviii, tendència que fou invertida a finals del segle i que deixà un saldo demogràfic satisfactori al segle xix, i sobretot al xx.

Una part d’aquesta plana podia ser irrigada artificialment per gravetat, perquè pel sector nord-oest hi corre un gran riu, el Segre, que baixa del Pirineu. Les aventures que la societat catalana passà per construir-hi un canal es remunten a començos de l’edat moderna, però finalment el canal fou una realitat per a més d’un terç d’aquesta gran plana. Des que existeix el canal d’Urgell, els termes de les comparances han canviat i allò que equivalia a duresa s’ha convertit en bellesa, i l’antiga seu de la vida humana tradicional, el secà humanitzat de la Segarra, en símbol de dificultats:

De l’Urgell a la Segarra

una argelaga;

de la Segarra a l’Urgell

un clavell.

Aquest fou el miracle de l’aigua, el bé que ha escassejat sempre a les terres mediterrànies, la unitat fonamental de les quals han assenyalat de sempre els geògrafs. [...]

Les diferències entre les terres de secà, dins de la mateixa plana, i les de regadiu es van anar accentuant amb el temps, alhora que s’afermava entorn de Mollerussa un mercat natural que prenia dimensions considerables i representava un gruix econòmic innegable. La inclusió de part d’aquella plana dins la cubeta del Segrià era sentida com injusta des de la divisió territorial del 1936. Per altra banda, l’Urgell tradicional, amb capital a Tàrrega, vivia a ritme diferent del d’aquesta terra regada plenament, que ocupava bona part de l’antic Mascançà dels sarraïns. Malgrat tenir només 29.000 habitants, aquesta neocomarca ha estat densa en activitat, i creativa: dels recursos naturals n’ha tret una agricultura intensiva, completada per indústria agroalimentària i altres, com de transformació, mecànica, construcció. D’altres comarques de Ponent tenen també entre vint i trenta mil habitants, i disposen de molt més terreny, però no han tingut les oportunitats del Pla i/o no han sabut aprofitar-les. Ni tal vegada no han afaiçonat, en una ciutat-capital, tantes voluntats de progrés com ha fet Mollerussa, que ha concentrat la més gran quantitat dels habitants de la comarca, amb una tria també de la qualitat. [...]

Uns quinze quilòmetres de costat formarien, si la comarca fos quadrada, el marc que la dibuixaria: és una de les comarques minúscules del país, la qual cosa, en terreny pla, determina d’entrada unes possibilitats grans de comunicació. Els pobles hi són xics, de 500 a 2/3.000 habitants, mentre que Mollerussa s’acosta a 10.000. Les terres de Ponent, que en conjunt disposen de la més baixa cota de població de Catalunya, no ofereixen, llevat del cas de Lleida, ciutats grans. La macrocefàlia barcelonina es repeteix amb el Ponent i Lleida, i al Pla d’Urgell torna el mateix fenomen amb Mollerussa, si bé en aquest cas la interrelació de viles i pobles en un reduït territori, més que una Mollerussa que xucla població, esdevé una xarxa el centre de la qual és la capital comarcal. [...]

Josep Vallverdú, «Pròleg» dins Ignasi Aldomà i Romà Pujadas, El Pla d’Urgell. Dinamisme agroalimentari i diversificació industrial i terciària, Barcelona, Caixa d’Estalvis de Catalunya, 1993, p. VII-X (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.