Gràcies, Martínez

La quantitat d’informació ens ofega, vivim amb presses i arribem tard a tot arreu, no tenim temps per a nosaltres encara que tinguem l’agenda plena, etc... Ens passem els dies sense valorar-los, sense gaudir-los, sense viure’ls, sense adonar-nos de què tenim al nostre voltant, sense estimar les xicotetes coses. No són tòpics, són realitats com a punys. Potser les escric influït perquè a Bocairent hem patit setmanes on l’alegria sembla una paraula que tan sols es trobe als diccionaris i no als carrers.

L’última notícia que ens ha deixat desorientats i orfes en molts sentits ha acabat amb l’adéu que hem fet hui a Joan Antoni Martínez. I és que se'ns n'ha anat una figura central de la cultura a Bocairent. Tot un emblema que ha traspassat els nostres límits fins expandir-se arreu del país. Què dir que no s’haja dit ja de la seua importància en la revolució de la dolçaina i de la lluita per la dignitat de la nostra música que va protagonitzar juntament amb Enric Gironés i Xavier Richard. O de la seua importància en l’expansió a Bocairent i les Comarques Centrals de la dolçaina.

Ens ha deixat Joan, aquell a qui molts de fora del poble el coneixien com 'el dolçainer de Bocairent' o 'el que toca les danses'. Res no serà ja igual. Ho comentava amb un amic de Muro: el dia que la dolçaina sone per a començar la cap de dansa ens adonarem molts de l'empremta tan forta que ha deixat. Ni la dansà, ni la cercavila, ni els cabolos no sonaran igual. Mil coses em vénen al cap ara mateix. Com aquelles voltes quan ens feia 'botar' durant tota la volta sencera al rogle i reia si li déiem que ens havia fet suar. O quan vam eixir de Cabolos, i ens va cantar la cançó per a assajar-la així nosaltres.

Ens has dit adéu i sempre em quedaré amb les ganes d’haver-te donat les gràcies. Gràcies per haver fet tant pel poble, i per la teua cultura. Gràcies per fer-nos riure amb els teus comentaris marca de la casa mentre ballàvem, tocàvem, ens trobàvem al carrer. Gràcies per haver-nos omplert d’orgull quan parlaven de tu on fóra i acabàvem nomenant Bocairent. Gràcies pels carxotets que ens pegaves quan déiem alguna destrellat. Gràcies per tocar la Muixeranga en la processó de Sant Agustí. Gràcies per per ser tan gran, tot i no fer més de metre i mig. Gràcies per tot.

Fins sempre, Joan.