Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  11.03.2014  20:02

Autor/s: Rut i Elena (3r ESO)

Uns preguntats a... Rubén Parejo Codina, mestre, artista i professional de la guitarra

Men?ame
 

Naix a Castelló de Rugat i ha sigut guardonat, entre altres amb el 1r Premi Ramírez (Alcoi), 1r Premi Concurs Internacional Jose Luis González i el Premi de la Comunitat Valenciana en el XXX Concurs Internacional “Francisco Tàrrega” de Benicàssim. Professor convidat en nombrosos cursos i màster class, director de l'Escola Comarcal de Música de la Vall d'Albaida des de la seua fundació fins a 1995. El seu repertori musical abasta totes les èpoques i estils, tant en la modalitat de solista com en agrupacions de càmara i orquestra.

ELENA : A quina edat vas començar a tocar la guitarra ?

RUBÉN: Ah, molt tard. Als onze anys. Però jo tenia una guitarra abans, tenia una guitarra als vuit anys i començava a toquejar-la un poquitiu, això sí,  m’agradava llegir llibres de música. Però ja seriosament, als onze anys.

RUT: Vas triar tu l’instrument o et vas deixar influenciar pels teus pares?

RUBÉN: No, va ser mon pare. La va triar ell, jo no tenia elecció. A més, era jove i no coneixia res millor i com que m’agradava… no hi havia altra possibilitat, era tant sí com no.

ELENA: Quan vas començar a tocar la guitarra? Què t’havies proposat al començar a interpretar peces musicals?

RUBÉN: No tenia cap objectiu, jo la tocava perquè m’agradava, m’adonava que tenia un so molt agradable i bonic. Començava a gaudir amb ella.

RUT: A banda de la guitarra, t’hauria agradat aprendre a tocar un altre instrument?

RUBÉN: (dubta) Tal vegada, m'hauria de proposar aprendre a tocar bé un altre instrument. Jo tocava el piano, per a acompanyar les classes de solfeig, i a força de cabotades vaig aprendre a tocar el piano per necessitat i feia tots els acompanyaments de les lliçons. Però no era capaç de tocar la sonata de Mozart (riu). També vaig tocar la percussió, la tuba ací en la banda, vaig tindre els meus primers contactes amb el clarinet (riu). A banda de la guitarra també toque instruments afins: bandúrria, llaüt, timple canari, guitarró valencià, guitarra barroca, guitarra renaixentista... d'afins, molts. I de vent, (se’n recorda d’alguna cosa i riu) oi! tocava més instruments a part de la guitarra (riu). Fent la mili que abans era obligatòria (riu), açò semblen les batalletes del iaio Cebolleta (riu),  jo no volia agafar cap arma  i amb la guitarra no podia integrar-me a la banda, clar. Aleshores vaig pensar en la banda de tambors. Després m’adonava que açò és el més antimusical que he vist, però xica! m’ho vaig passar molt bé. I sobretot després m’ho vaig deixar tot i em vaig dedicar exclusivament a la gaita, sona molt estrany però jo era gaiter (riem tots) Sí, sí.. Però la meua és la guitarra (somriu).

ELENA: Quan et vas decidir tocar la guitarra professionalment?

RUBÉN: (dubta) Des de ben xicotet, pràcticament des que vaig començar.

RUT: En l’actualitat visites molts països per a actuar en concerts?

RUBÉN: És molt bonic, eixir és molt bonic, t’ensenyes a valorar el que tens i el que no tens ho busques. És molt important tindre experiències, fora o dins… Vaig aprendre a parlar anglés, perquè el francés ja el sabia de l’escola, va ser molt important, he fet molts amics, moltíssims, tinc amics en quasi tot el món, ens escrivim generalment en anglés, clar. Experiències d’intercanvi, vore què pots fer com a estudiant i com a professor, vore el nivell d’altres professionals…Perquè cada persona és un món i té un punt de vista, i sempre, sempre és important escoltar l’opinió de la resta.

ELENA: Has anat a molts llocs fora d’Espanya?

RUBÉN: (dubta un segon) Sí, per ací propet per exemple: Portugal, Anglaterra, França també, Holanda, Itàlia, Croàcia.. Per fora, Amèrica, els Estats Units, Mèxic, l'Argentina, molt llocs, Brasil, Israel… Molts, molts llocs. 

RUT: I quina és la cançó mes difícil que has tocat?

RUBÉN: He tocat coses molt, molt difícils i molt boniques, jo no mesure la música per  difícil o fàcil. I quina és la més bonica? No ho sé, és molt complicat quedar-me amb la més bonica, perquè gaudisc amb tot el que faig... Fins amb les coses meues m’ho passe bomba! (riu). Un amic meu, compositor de jazz, em va dir que la música no es mesurava per això, sinó per com d’agradable o de poc agradable era.

ELENA: Quantes hores li dediques a la guitarra diàriament?

RUBÉN: (pensa) Mmm, quasi res, no puc estudiar molt… (riu) No sé, estudie a estones, quan puc, tenint família i treball… Però em vaig comprar una guitarra de viatge, no sé si no conegueu això? no? (dirigint-se a nosaltres) La guitarra de viatge és una guitarra que no té caixa de ressonància, i té els cèrcols de la guitarra formada per dos arcs, que es poden plegar. Aleshores, no sona, o sona molt poquet, i només que la sents tu i de vegades sec al sofà per la nit i toque un poquetet sense molestar a ningú. A altres hores és molt complicat, ja es fareu majors,  ja…

RUT: Tens un fill de vuit anys i també l’ensenyes a tocar la guitarra, vols que continue la teua trajectòria?

RUBÉN: (dubta) No, a mi el que m’agrada, i és el que estic fent a més, és que entenga el que jo faig, que entenga l’art en general. Potser la guitarra és el que més a prop tenia, per això ell la toca des de fa pocs anys, però d’ací a dedicar-se professionalment ja serà decisió seua. El que vull que faça és que entenga el que fan altres artistes, que ho aprecie.

RUT: Ai, Rubén! Ens toques una cançó…? 

RUBÉN: (somriu, i agafa la guitarra de la funda, ens toca una cançó que sabia de memòria, ràpida i molt bonica, encara que venint d’ell era molt fàcil sorprendre'ns) 

LES DUES: Moltes gràcies per la teua atenció i el temps que ens has dedicat. Esperem veure’t prompte.

RUBÉN: (Satisfet) Gràcies a vosaltres per comptar amb mi, espere que vos siga útil. Fins prompte (Somriu) 

I així amb la mateixa màgia musical que ix de la seua guitarra ens acomiadem fins  una altra ocasió.