‘Al tombant de segle XIX-XX, els cafès eren l’avantguarda urbanística de Barcelona’

  • Entrevista amb Paco Villar, autor del llibre 'Barcelona, ciutat de cafès' (Viena edicions)

VilaWeb
VilaWeb
Montserrat Serra
15.02.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Al tombant de segle XIX i XX, l’oci a la ciutat de Barcelona passava necessàriament pels cafès. Barcelona era coneguda com ‘la ciutat dels cafès’ per la qualitat dels establiments que s’hi van obrir i per la quantitat, impossible de quantificar, segons el cronista Paco Villar, autor de ‘Barcelona, ciutat de cafès (1880-1936)‘  (Viena edicions). Aquesta aventura d’història quotiodiana és un relat ple de detalls, molt entretingut i ben explicat, d’una Barcelona que creixia i edificava l’Eixample, eregia el Modernisme i feia possible el Paral·lel. La Barcelona que transitava entre l’Exposició Universal del 1888 i la frivolitat i modernitat europea dels anys de la primera guerra mundial.

‘Barcelona, ciutat de cafès’  és la continuació d’un llibre anterior de Paco Villar, publicat el 2009, ‘La ciutat dels cafès, Barcelona 1750-1880’.

Què s’entenia per cafè en la Barcelona del vuit-cents? Què havia de tenir un establiment perquè portés aquest nom?
—Els cafès representaven l’avantguarda urbanística de la ciutat. De seguida van prendre posicions amb l’enderrocament de les muralles (1854-1873). A Barcelona sempre han evolucionat molt bé els establiments moderns. El primer cafè es va muntar a Barcelona  el 1750, de la mà d’Andreu Caponata, un italià que es va instal·lar a la ciutat i que va arribar amb una companyia de teatre de Sardenya per obrir el Teatre Principal a la Rambla. Era un cafè perquè a diferència dels quioscs de begudes, hi havia taules per fer conversa i sala de jocs (de billar). En aquell temps els cafès encara no tenien barra. Però l’arquitectura i la decoració d’aquests establiment va evolucionar amb rapidesa amb els ‘cafès romàntics’. Ara, el món dels cafès a Barcelona va arribar al seu màxim esplendor amb el canvi de segle XIX-XX, amb els cafès modernistes. Després, va començar la devallada, perquè tant d’esplendor es va fer insostenible.

En aquest llibre expliqueu aspectes de la vida quotidiana lligada als cafès que són ben curiosos i que acoloreixen una història que sovint se’ns explica d’una manera plana i a cop d’esdeveniment polític. Penso, per exemple, en el fet que prendre un cafè costés vint-i-cinc cèntims durant dècades, sense que els empresaris aconseguissin augmentar-ne el preu per la pressió popular. 
—Sí, ere barat prendre un cafè, perquè cal pensar que un cafè anava acompanyat pel que se’n deia ‘la copa de l’estudiant’ (una ampolla de rom, per afegir unes gotes d’aquest licor al cafè, així com aigua i sucre per allargar-lo). La gent podia romandre asseguda en un cafè el temps que volgués, tenia tots els diaris que es publicaven a l’abast i fins i tot podien demanar estris d’escriure: servei de tinta, ploma i paper amb la capçalera del local per enviar alguna carta o nota. Eren establiment sumptuosos, decorats amb miralls i pintures…

I de què vivien aquests locals?
—Pensa que els cafès a les tardes s’omplien de gom a gom. I en els més importants hi cabia moltíssima gent, eren molt grans: mil cinc-centes persones, dues mil… Al Café Español, al Paral·lel, que era el que tenia la terrassa més gran de la ciutat, hi cabien unes cinc mil persones en tot el local. Tothom anava als cafès, perquè centralitzaven l’espai d’oci: o anaves al cafè a fer tertúlia amb la penya d’amics o anaves a passejar. Els cafès van incorporar el joc, amb els billars, sempre hi havia música i fins i tot van intentar incloure-hi el cinema, tot i que no se’n van sortir.

A finals del segle XIX, Barcelona s’anomenava la ‘ciutat dels cafès’ per la qualitat d’aquests establiments?
—Per la categoria que tenien els seus cafès i també per la concentració de cafès que hi havia a la ciutat. És impossible quantificar-los, i mira que jo en tinc centenars de localitzats.

Un dels elements que marquen aquest segon volum és el canvi d’ubicació dels cafès: la urbanització de l’Eixample fa que s’obrin molts cafès de la Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia amunt, abandonant la Rambla.
—Sí, hi ha un canvi de centralitat, tot i que la Rambla va continuar essent territori de cafès fins als anys 1950. De fet, el primer espai on es van concentrar els cafès de Barcelona fou al Pla de Palau: Josep Cuyàs havia obert el Café de las Siete Puertas o Cafè Cuyàs la primera meitat del segle XIX, que era on es prenia el millor cafè de la ciutat. Cap al 1862, en Cuyàs va traslladar el cafè a la Rambla número 31. Al 1879 el tancaria i el 1881 l’empresari cafeter Josep Vilaseca el reobriria amb un altre nom, el Gran Cafè Colón, que es va considerar durant anys l’establiment més luxós de la ciutat. I el 1897 el va obrir a la Plaça Catalunya amb el nom de Gran Café Restaurante Colón.

El tombant de segle també és l’època de la irrupció dels restaurants. Miraven cap a França?
—Els barcelonins sempre han mirat cap a França i cap a París. El primer restaurant conegut de Barcelona es va obrir el 1862 i era Can Justin. Al tombant de segle les cartes dels restaurants distingits estaven en francès. També es van posar de moda grans banquets, que duraven fins a sis hores. I qui feia la competència a Can Justin era el restaurant de Martin Pagès, també francès instal·lat a Barcelona, que fou l’encarregat dels grans banquets al restaurant de l’Exposició Universal del 1888. Després, el seu restaurant, que es deia Martin, va fer la competència a can Justin i va ser un dels restaurants més importants de Barcelona fins els anys trenta del segle XX. Josep Maria de Sagarra en parla a les ‘Memòries’. Ena quell moment molts cafès van incorporar el restaurant. Els millors: el Continental-Ribas i El Suizo.

En aquest llibre no només es viu el canvi d’ubicació dels cafès sinó també la seva modernització amb la incorporació de l’electricitat.
—Sí, l’electricitat produeix la segona modernització dels cafès. Es dóna cap al 1915 amb la incorporació dels frigorífics, per exemple. I també apareix la barra americana, els tamporets, el bàrman, els coctels… Són cafès que incorporen aquesta modernitat tot i que d’aspecte tenien un aire clàssic.

El modernisme va marcar l’estètica dels cafès al tombant de segle. 
—Eren establiments meravellosos: la Maison Dorée, el Colón, la Lune, el Novedades… De tots els cafès d’aquesta època el meu preferit és el Lion d’Or, situat a la Rambla. Ho tenia tot: l’ambient, l’ornamentació i la Rambla. Diuen que era una aventura anar al Lion d’Or. 

Tal com ho relateu en el llibre, sí que sembla que era irrepetible: ‘El Lion va ser el cafè clàssic de la bohèmia literària i artística, dels somniadors i dels escriptors de fama, dels toreros i les dones de món, dels periodistes i els còmics, dels burgesos, els aristòcrates i els nou-rics. En cap altra cafè es respirava un barcelonisme en estat tan pur com al Lion.’


La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any