Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  30.01.2014  10:16

Autor/s: Contrastant

A propòsit de 'Lo que no se quiere oir sobre Cataluña', de César Molinas

Men?ame
 

El 19 de gener de 2104 César Molinas va publicar un article intitulat 'Lo que no se quiere oir sobre Cataluña' ('Allò que no es vol sentir sobre Catalunya') al diari El País. El punt de partida de l'article és que 'hi ha qüestions de fons sobre Catalunya que no es volen sentir i, encara menys, escoltar'. Aquesta negativa a sentir i a escoltar es produeix 'bé a l'una banda de l'Ebre, bé a l'altra, bé a banda i banda'. L'article fa quatre reflexions sobre aquestes qüestions de fons:

1. El fet diferencial català s'ha d'emmarcar en la dialèctica nord-sud a l'Europa actual.

2. Catalunya és una societat complexa, vertebrada per una mentalitat menestral.

3. El conflicte Catalunya-Espanya oculta un altre conflicte entre catalans.

4. La solució a la situació actual de conflicte requereix una reforma profunda de l'estat i de la idea d'Espanya.

Espanya i Catalunya, diu Molinas, necessiten un projecte nacional nou, atès que totes dues travessen una crisi econòmica, institucional, territorial i moral molt profunda. A Espanya el règim nascut el 1978 es nega a acceptar la crisi i no està disposat a fer cap canvi significatiu. A Catalunya l'únic projecte polític explícit és l'independentista, però aquest projecte és també una manera de negar la crisi perquè implica l'activació del mecanisme d'atribuir a l'altre la culpa de tot en comptes de dur a terme les reformes necessàries per a solucionar els problemes.

El projecte independentista, a més, no és integrador, atès que divideix profundament la societat catalana en dues parts. No és, per tant, un projecte nacional.

Segons Molinas, cal repensar Espanya. Només en el cas que Espanya s'hi negui o no se'n surti fóra justificat que Catalunya emprengués el seu propi camí. Ara, aquesta via és perjudicial per als interessos tant dels catalans com dels espanyols.

A la situació actual, s'hi ha arribat perquè els govern espanyol i català són interlocutors bunqueritzats. El govern espanyol és immobilista: 'Considera la qüestió catalana com un problema estrictament jurídic, no troba espai en constitució per a autoritzar una consulta i no veu necessari ni convenient de prendre cap iniciativa política per proposar un nou encaix de Catalunya en la casa comuna.' Per la seva banda, el govern català vol proclamar unilateralment la independència. En conseqüència, cap dels dos actors principals no té interès a arribar a cap acord.


Arribats en aquest punt 'el xoc de trens sembla molt probable perquè ambdós governs esperen treure grans rèdits polítics del conflicte a curt termini, que és l'únic horitzó que sembla que els importi'. Els interessos partidistes, una vegada més, passen davant dels interessos generals, perquè la independència és perjudicial per als espanyols, però també per als catalans.

Per sortir d'aquest atzucac, Molinas diu que no s'ha de deixar el conflicte en mans de qui no té cap interès a resoldre'l, és a dir, els governs català i espanyol, i que ha de ser la societat civil qui impulsi debats i projectes de futur ambiciosos.

L'article de Molinas pretén ser una aportació a aquest debat. Segons ell a hores d'ara cal anar més enllà d'una simple reforma de la constitució en sentit federal. Això hauria pogut ser suficient fa uns quants anys, però ara ja no. D'una banda, s'ha de fer una reforma profunda de l'estat en els àmbits econòmic, institucional, territorial i moral, i, d'una altra, s'ha de repensar la idea d'Espanya per convertir-la en una autèntica nació de nacions.

Comentaris sobre l'article

El projecte independentista és una negació de la crisi que pateix Catalunya, perquè serveix d'excusa per a no dur a terme les reformes necessàries. Dit d'una altra manera, el conflicte Catalunya-Espanya oculta uns altres conflictes entre catalans.

Es tracta d'una nova formulació de la teoria simplista d'una part de l'esquerra sobre el nacionalisme i el seu origen, que al nostre país pot ser anomenada 'soleturisme'. Durant el segle XIX la burgesia crea institucions i idees al servei dels seus interessos econòmics amb l'objectiu de consolidar l'hegemonia social acabada d'adquirir. Entre elles hi ha l'estat-nació i la ideologia que el sustenta, el nacionalisme. El nacionalisme crea la idea de nació, entesa com una comunitat d'interessos dels qui habiten un territori determinat sotmès a l'autoritat d'un estat. Com que aquesta burgesia pretén preservar un 'status quo' que li permeti de gaudir d'un seguit de privilegis econòmics, malda per abolir el conflicte de classe amb el proletariat fent-li creure que hi ha uns interessos compartits per proletaris i burgesos pel fet de pertànyer a la mateixa nació, i fent-li creure també que l'enemic contra qui s'ha de revoltar no són els compatriotes burgesos sinó els ciutadans dels altres estats, sense distinció de classe. El conflicte nacional, doncs, amaga el conflicte de classes i respon als interessos de la burgesia. Una de les funcions de l'intel·lectual d'esquerres és precisament combatre aquest nacionalisme que aparta els treballadors de la lluita que veritablement els interessa, que és la lluita contra la injustícia social i econòmica de què són víctimes.

Amb el pas del temps, aquesta teoria s'ha convertit en un sistema de censura utilitzat per tots aquells que defensen un altre 'status quo', el que formen els estats actuals. En el nostre cas, són els contraris a la independència que utilitzen aquest argument, tant si són o es diuen d'esquerres (PSOE, PSC) com de dretes (PP) o si es presenten aparentment al marge de les ideologies tradicionals (Ciutadans). La qüestió és que si hom vol que una cosa no canviï ha d'evitar que se'n parli. Per aconseguir-ho s'ha de convèncer la gent que la millora de les seves condicions de vida no depèn en absolut d'aquest canvi i, fins i tot, que els qui volen aquest canvi en realitat van contra la lluita per la justícia social. Així, s'utilitza la justícia social i la defensa dels interessos dels més dèbils com una eina per a impossibilitar la creació de nous estats.

Només en el cas que Espanya es negués a dur a terme les reformes necessàries per a afrontar amb èxit els reptes del segle XXI o no se'n sortís es justificaria que Catalunya emprengués el propi camí.

El senyor Molinas presenta com una hipòtesi que Espanya es negui a dur a terme les reformes necessàries per a afrontar el segle XXI i per a aconseguir que Catalunya se senti còmoda dins l'estat espanyol. La percepció de molts catalans és que, precisament, la negativa d'Espanya a transformar-se per adaptar-se als nous temps no tan sols s'ha produït ara sinó que és quelcom proverbial, gairebé intrínsec amb la seva identitat nacional. Una part del catalanisme polític va néixer a final del XIX, justament, per impulsar aquesta renovació d'Espanya, com un intent per part de la burgesia industrial d'aconseguir un estat a la mesura dels seus interessos. Aquests darrers anys s'ha produït un canvi qualitatiu: diferents visions de l'anomenat catalanisme polític han arribat a la conclusió que l'estat espanyol no pot satisfer les seves aspiracions i objectius polítics. A més, molts ciutadans de Catalunya veuen la independència com la gran oportunitat per a dur a terme determinades reformes en l'estructura econòmica, social i política, que, de segur, no seran les mateixes que planteja la societat civil selecta invocada per Molinas.

Espanya és 'la casa comuna' dels espanyols, inclosos els catalans.

Molinas fa servir el terme 'casa comuna' per referir-se a l'estat espanyol. El terme 'comú' té el significat de 'compartit'. Un espai tan sols pot ser comú, és a dir, compartit, quan els seus habitants s'hi estan voluntàriament. Si no és així, la casa comuna passa a ser una presó. Si jo t'ofereixo la meva casa i tu en pots marxar quan vulguis, la meva casa passa a ser la casa comuna; però si jo t'ofereixo la meva casa i després no te'n deixo marxar, la meva casa no és la teva, no és una casa comuna i tu aprofitaràs qualsevol oportunitat per a fugir-ne.

El projecte independentista no és integrador perquè divideix profundament la societat catalana en dues parts.

La societat catalana no ha estat mai un cos uniforme. Sempre ha tingut divisions internes: austriacistes i borbònics, carlins i liberals, burgesos i proletaris, republicans i monàrquics, federalistes i unitaristes, franquistes i antifranquistes, catalanistes i espanyolistes, independentistes i autonomistes, etc. El projecte independentista no és ni més ni menys integrador que l'unionista: és integrador per als qui hi s'hi avenen i no ho és per als qui no s'hi avenen. Si fins ara no hi ha hagut fractura social ha estat perquè els independentistes, mentre han estat en minoria, han acceptat la voluntat de la majoria. Aquesta és l'actitud que garanteix la cohesió social. Però actualment els unionistes es neguen a acceptar la voluntat de la majoria, si això porta a la independència de Catalunya.

La independència és perjudicial tant per als interessos dels catalans com dels espanyols.

Aquesta idea, repetida fins a l'extenuació pels contraris a la independència, no s'ha demostrat mai. L'argument del govern espanyol del PP que els estats grans són millors que els petits per als seus habitants no és confirmada per la realitat europea actual: no es pot dir de cap manera que la qualitat de vida sigui superior als estats grans que als petits. De vegades la defensa dels estats grans es fa en termes de poder i d'influència. La majoria de vegades, però, l'afirmació que la independència no seria bona per als catalans no va acompanyada de cap argument. Sembla, més aviat, un dogma de fe, una declaració d'intencions o, fins i tot, una amenaça: si marxeu farem tant com puguem perquè les coses no us vagin bé. .

El govern català vol proclamar unilateralment la independència.

Aquesta idea s'ha convertit també en un dels tòpics de l'argumentari dels contraris no ja a la independència, sinó a la celebració d'un referèndum o d'una consulta. Segons això, el govern i els seus aliats tenen previst de proclamar la independència tant sí com no. Per tant, no tenen interès a arribar a cap acord amb el govern espanyol perquè la decisió ja ha estat presa: Catalunya serà un estat independent. Com que la decisió ja ha estat presa, fer la consulta o no fer-la és instranscendent. De fet, fins i tot és un entrebanc, perquè la consulta es pot perdre. Per tant, val més no arribar a cap acord amb el govern espanyol i proclamar la independència unilateralment. És obvi que si el govern no volgués la independència no hauria emprès aquest procés, però això no vol dir que el govern no vulgui fer un referèndum o una consulta. En tot cas, la posició pública dels uns i els altres és ben clara: uns, el govern, diuen que volen dialogar sobre aquesta qüestió i els altres, el govern espanyol, diuen que no o, a tot estirar, fan invocacions genèriques al diàleg però excloent de la discussió el possible referèndum o consulta, és a dir, el tema de fons.

El govern català, igual que l'espanyol, espera obtenir grans rèdits polítics del conflicte a curt termini. No sembla que tingui cap altre horitzó.

Aquest argument demostra un gran desconeixement de la realitat catalana actual i de la història política d'aquest país, car pretén reduir l'independentisme català a una tàctica d'un partit polític. D'altra banda, l'articulista no té en compte que CiU va aconseguir un resultat pròxim a la majoria absoluta quan es va presentar a les eleccions amb un programa no independentista i que els seus resultats han estat molt pitjors quan s'ha presentat a les eleccions amb un programa clarament sobiranista. I les enquestes successives marquen una tendència cap a una davallada de suport electoral.

Quant al govern espanyol, es fa difícil de creure que la seva actitud i la del PP responguin tan sols a la voluntat d'obtenir rèdits del conflicte a curt termini. L'actitud i l'argumentari del PP és molt similar al de la majoria dels altres partits espanyols actuals i amb poques variacions el retrobem en uns altres moments de la història, com ens demostren els llibres i les hemeroteques. Així doncs, sembla raonable pensar que aquesta actitud i aquests arguments són part essencial de la cultura política espanyola majoritària, d'un sentit comú compartit i, per tant, hegemònic.

El contenciós no es pot deixar en mans de qui no té cap interès a resoldre'l. La societat civil ha d'impulsar debats i projectes ambiciosos.

En aquest argument hi trobem implícit un altre dels tòpics que s'han forjat aquests últims mesos a Espanya per interpretar això que passa a Catalunya: el contenciós l'han creat els polítics. Artur Mas i el seu partit, juntament amb Esquerra, han dut els catalans cap a posicions independentistes. A Catalunya la visió més estesa de tot això que ha passat i de per què ha passat és més aviat la contrària: la societat civil, entesa en un sentit més ampli que no Molinas, ha dit prou, ha agafat les regnes de la situació, ha situat la independència al centre del debat polític i ha empès el govern de CiU cap a posicions sobiranistes. Si això és així, no cal demanar a la societat civil que enceti cap debat perquè la societat civil catalana ja ha fet aquest debat i ara es troba en la fase de l'acció.

Molinas usa un concepte restrictiu de societat civil, que redueix pràcticament a la fracció oligàrquica de la burgesia ('les grans empreses i les personalitats del món econòmic'), la qual és la menys interessada a reformar res que no sigui abaratir la força de treball. De fet, d'acord amb la visió d'aquesta oligarquia, l'articulista aspira que la mobilització i la iniciativa popular, darrere la qual no hi ha la societat civil restrictiva de què parla Molinas, no destorbi un pacte entre les elits econòmiques espanyoles i catalanes, que ja se sap que no tenen interessos particulars i res a amagar i promouen debats de fons.

La solució és la idea d'Espanya com a nacions de nacions.

Aquesta ha estat, si fa o no fa, la proposta del catalanisme polític per a Espanya des de fa cent anys. És certament remarcable que el senyor Molinas ho presenti com una proposta nova i amb capacitat transformadora just en el moment que el catalanisme ha decidit majoritàriament abandonar-ho després de comprovar que a Espanya no hi ha ningú disposat a compartir aquest projecte.

En el seu article, el senyor César Molinas es mostra respectuós i amb voluntat de veure tota la complexitat de la situació, però no pot estalviar-se uns quants llocs comuns que impregnen el pensament polític i el sentit comú espanyol en relació amb Catalunya. D'una altra banda, no es pot dir que el senyor Molinas es posi al lloc de l'altre perquè adopta una actitud molt estesa entre els espanyols de l'àmbit socialista, que consisteix a no considerar-se part del conflicte, a situar-se fora tot dient que el conflicte és plantejat entre l'immobilisme del PP i l'independentisme de CiU i Esquerra. Ells es presenten com la solució al conflicte, però en realitat en són part, perquè no reconeixen a una de les parts, la independentista catalana, la possibilitat que el seu projecte es pugui dur a terme. Si no, com s'explica la crisi actual del PSC?

Men?ame