Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  19.01.2014  00:00

Què és més democràtic, poder votar o prohibir una votació?

Men?ame
 

Des de la 'Unidad de Destino en lo Universal' del franquisme fins a l’Estat de les Autonomies, i des d’un federalisme a la independència d’alguna part d’Espanya, passant per una nova recentralització, l’Estat espanyol té davant seu un desafiament.
 
És evident que malgrat que alguns somien de tornar a la 'Unidad de Destino en lo Universal', i que molts altres abominen l’Estat de les Autonomies i, evidentment, la independència i el federalisme, Espanya es troba en una cruïlla transcendental que obrirà un futur molt diferent de l’actual.

La nova recentralització que alguns volen no seria la solució, sinó tot el contrari, davant la voluntat de llibertat que hi ha a Catalunya. És cert que la recentralització i la uniformització de l’Estat no seria la primera vegada que es dóna. L’any 1939, el govern de Franco va eliminar qualsevol diferència i qualsevol particularisme, amb el resultat que tots coneixem: l’anul·lació de les llibertats a tot l’Estat.

Però ja abans, el 30 de juliol de 1917, Francesc Cambó escrivia al diari El Debate: 'Al acuerdo de los parlamentarios catalanes de convocar a los parlamentarios de España a una asamblea extraoficial para deliberar sobre los graves problemas que están hoy planteados en España, contestó el Gobierno declarándola facciosa. No quiero discutir el supuesto, base única de la grave resolución del Gobierno de declarar sediciosa a la casi totalidad de la representación parlamentaria catalana. Estamos frente a un dilema trascendental ¿Es que la iniciativa catalana es como se dice, un intento faccioso, una maquinación separatista o anarquista? En este caso obra bien el gobierno. Pero... y si la iniciativa catalana fuese todo lo contrario. ¿Ha pensado el gobierno y los que le secundan en la responsabilidad que contraen con su campaña? A Cataluña, con razón o sin ella, se le viene acusando hace muchos años de egoísmo particularista. Cataluña, se ha venido diciendo, labora por sí y para sí; sus intereses y sus ideales propios son los únicos que mueven a sus hombres. Cataluña no piensa en el resto de España, no quiere cumplir la misión santa de despertarla, de confundirse con ella, en una actuación común, en una obra de salvación de todos. Y Cataluña, en un momento de la historia que puede ser épico y puede ser trágico, siente toda la grandeza y toda la generosidad de la misión de salvadora de España. Y contra esa iniciativa, viene la acusación, y lo que es más grave, el intento de acordonamiento. ¿Se dan cuenta los que le provocan del terrible estrago, que con su conducta han de producir en el espíritu de Cataluña? ¿No se aperciben de la obra fatal de separación que están realizando?' És un article de 1917, però que podria ser també del 2014.

Davant un Estat i les pretensions d’anul·lar la voluntat d’un poble, resulta interessant escoltar aquestes paraules: 'Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir'. Aquesta frase no és ni d’Artur Mas, ni de Jordi Pujol. Són paraules del papa Joan Pau II. I quan el papa deia'ningú' especificava el següent: 'Ni un Estat, ni una Nació, ni cap organització internacional'. Són les paraules d’un home que el 27 d’abril serà proclamat sant.

I és que els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans, considerats en aquest específic nivell de la vida comunitària.

En el discurs davant les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1995, el papa Joan Pau II digué: 'Els hòmens resten lligats necessàriament d’una manera més intensa a grups humans concrets; primer de tot, la família, després els distints grups de pertinença, fins arribar al conjunt del respectiu grup ètnico-cultural, que no per casualitat, indicat amb el terme de nació, evoca el “nàixer”, mentre que indicat amb el tema pàtria, evoca la realitat de la pròpia família'. I el papa feia notar 'l’anhel de llibertat dels pobles, com un dels signes dels temps' i feia notar com, en casos extrems, com a Polònia, 'és precisament la mateixa cultura que permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica'. I deia encara, que 'cada nació té el dret de moderar la pròpia vida, segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories'.

En el llibre 'Fet nacional i magisteri social de l’Església', del professor de la Facultat de Teologia de Catalunya Oriol Tataret, el cardenal Paul Poupard (antic president del Pontifici Consell per a la Cultura), diu en el pròleg: 'la nació, com a expressió peculiar de la vida social de l’home, té un lloc important en els plans salvadors de Déu'.
 
Davant la situació que actualment viu Espanya, la resposta amb més trellat és escoltar què vol el poble. Com ho fa la Gran Bretanya. Aquesta hauria de ser la resposta política del govern del sr. Rajoy. Perquè per damunt de les lleis, hi ha la voluntat d’un poble, ja que les lleis són per al poble, no el poble per a les lleis.

A més, si el papa ha dit que l’Església argentina fa dos segles va tindre un paper important en la independència d’aquell país americà, com ens ha de fer por una nova estructura d’Espanya?