Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  17.01.2014  00:02

Autor/s: Guillem Llin

Lladres de primera i lladres de segona

Men?ame
 

Cada vegada que pel carrer em trobe algú d’aquests senyors, no puc evitar-ho. Un calfred em recorre l’espina dorsal, des del clatell al coxis, i des d’ací al perineu. A l’instant, una suor gelada m’inunda cada porus de la pell. No és casualitat. Perquè aleshores m’imagine sent violat pel senyor enmig del carrer, o dins d’un pis o en qualsevol local comercial. M'abaixa els pantalons i els calçotets (això sí, demanant-me disculpes, només faltava!), m’unta el cul de vaselina (amb molta delicadesa) i em deixa en disposició (per si hi ha algú més que també vulga abusar de mi) mentre les forces de seguretat contemplen l’escena i aplaudeixen. Al demanar-los ajuda, un policia em diu que no em resistisca, que faça el que em manen, i que tinc dret a guardar silenci, perquè del contrari, qualsevol cosa que diga podrà ser utilitzada en contra meua. I un jutge, el qual identifique perquè porta toga, es parteix materialment de riure veient-me patir.
 
És evident. Hui per hui em trobe molt més còmode transitant pels carrers degradats del Poble Nou que per la zona bancària i més chic d’Ontinyent; ja m’enteneu, Martínez Valls, i l’avinguda de Daniel Gil i la plaça de la Concepció.
 
Amb la gent mitjana–baixa, baixa o molt baixa, em trobe segur. Arribat el cas, en el pitjor dels casos, sé que m’amenaçaran, em robaran el que porte i se n'aniran corrent. Sé que després, en denunciar-ho a comissària, com que estan fitxats, m’ensenyaran fotografies i, probablement, els reconega. A les poques hores estaran detinguts.

En canvi, amb la zona rica del poble tot és diferent. Trobar-te amb algun personatge amb ‘tratge i corbata’, que siga un riu d’amabilitat, és una cosa molt fàcil. El somriure que destil·la és la millor trampa per a caçar-te. Bé, el somriure i les bones paraules. Els delinqüents de guant blanc són així. I a mi em fan molta por. Perquè mai no saps si davall la careta amable hi ha sinceritat o ganes de deixar-te entrampat. I hi ha moltes maneres d’enganxar-te, com s’ha demostrat ja. Potser que siga un corrupte i vulga comprar-te; o que pretenga hipotecar-te; o hi ha qui suposadament —segons et conta— et vol dispensar un tracte de favor i el que realitze tot seguit siga vendre’t unes preferents o unes accions que et deixen en la ruïna més monumental, i tot això mentre et diu que té informació privilegiada i que d’aquesta et podràs tutejar amb Juan Roig o Amancio Ortega.

També puc trobar-me amb el representat disfressat de comercial d’alguna multinacional elèctrica o de telefonia mòbil, de la qual et venen la part bona, i la dolenta se la callen. Perquè algú ha pensat alguna vegada que hi puga haver una multinacional tan babau que per a beneficar-te com a client acabe ella perdent? Jo, sincerament, no.
 
Si em roba el senyor amb ‘tratge i corbata’ em quede fora de joc. Perquè, on vaig a denunciar-lo? Ja he comentat al principi com me’ls imagine aplaudint uns (les forces de seguretat) i rient l’altre (el jutge). Per això aquestes estafes s’assemblen molt a donar-te pel cul.