Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  17.01.2014  06:00

Autor/s: Aleix Sarri i Silvio Falcón

Expulsar diputats desobedients: una pràctica europea?

Anàlisi d'Aleix Sarri, assistent de Ramon Tremosa (ALDE) al Parlament Europeu, i de Silvio Falcón, assessor del grup Verd - Aliança Lliure Europea, per a VilaWeb

Men?ame
 

Els darrers dies hem sentit parlar de l'amenaça d'expulsar els diputats que desobeïssin la posició del PSC en el vot per a demanar al congrés espanyol la competència per a organitzar referèndums. No és el primer vot controvertit entre els socialistes: només cal recordar el cas d'Ernest Maragall (ara a NECat) o el de fa uns quants mesos a Madrid, on el PSC votà diferent del PSOE –votació que acabà amb la dimissió de José Zaragoza.

Per evitar les discrepàncies (uns en diuen indisciplina; uns altres, pluralitat), el primer secretari del PSC, Pere Navarro, s'ha reunit amb els seus diputats d'un en un. Navarro defensava obertament de votar contra la moció, com el PP i Ciutadans. El sector catalanista, liderat pel corrent Avancem, es va enfrontar a una mar de dubtes, que finalment van ser resolts amb el vot favorable de tres diputats i la renúncia d'un altre.

Però... què es fa a la resta d'Europa si un diputat mostra una opinió contrària a la del seu grup parlamentari? És expulsat si vota contra la posició oficial del grup?

Els 'backbenchers' i la tradició britànica

Al parlament britànic els diputats s'agrupen bàsicament en dos partits, conseqüència directa d'un sistema electoral majoritari. Els membres de la Cambra dels Comuns més afins al seu líder (oposició) o al primer ministre acostumen a seure just darrere seu. A tocar. En canvi, una gran majoria dels membres del parlament són els anomenats 'backbenchers' (diputats sense responsabilitats sectorials; diputats rasos). Aquests parlamentaris sovint seuen lluny del nucli dur del seu partit ('backbencher' significa, literalment, 'qui seu a la part de darrere del banc').

La importància d'aquests diputats és clau en votacions ajustades o controvertides. Per exemple, el vot sobre el matrimoni homosexual al Regne Unit impulsat per l'actual primer ministre, David Cameron, el febrer de l'any passat, va acabar amb els seu partit gairebé migpartit: 136 'tories' van votar-hi contra, 35 no van votar i només 127 van donar suport a la llei proposada pel seu cap de partit i de govern.

A Westminster no sobta ni suscita cap controvèrsia un vot diferent fonamentat en la pluralitat ideològica o en l'interès particular de la circumscripció del diputat. Ans al contrari: ho troben d'allò més natural. I per això disposen d'algú específicament disposat a convèncer els crítics de la posició política del nucli del partit: el 'Chief Whip'. Aquest 'whip' ('fuet') fa la feina bruta del govern (o partit), negociant el sentit dels vots dels 'backbenchers'. Curiosament, ha estat Navarro qui ha assumit aquest paper en el cas del vot del PSC de la petició sobre la consulta.

El Parlament Europeu: llibertat de vot

Amb 765 diputats de 28 estats diferents i dividits en 7 grups polítics diferents, el Parlament Europeu és un bon escenari per a entendre com es maneja la pluralitat.

Què passa quan un eurodiputat vota diferent que la resta del grup parlamentari? La resposta és... res: ni cap multa econòmica, ni l'expulsió del grup parlamentari, ni res.

Al Parlament Europeu es comprèn que cada eurodiputat prové d'una circumscripció diferent, amb uns interessos i posicions polítics matisats segons la voluntat dels electors de cadascú.

Examinem el comportament de quatre eurodiputats signficats dels grans grups de la cambra i el grau de seguiment de la línia oficial del grup:

Elmar Brok (alemany, Partit Popular Europeu, president de la Comissió d'Afers Estrangers): 96,44%

Pervenche Beres (francesa, grup dels Socialistes i Demòcrates, presidenta de la Comissió de Treball): 94,48%

Andrew Duff (britànic, Grup dels Liberals i Demòcrates, diputat ras al comitè d'afers constitucionals): 96,99%

Daniel Cohn-Bendit (franco-alemany, copresident del grup Verds-Aliança Lliure Europea): 96,34%

Com veiem, malgrat les diverses posicions que ocupen, no n'hi ha cap que segueixi al cent per cent la posició oficial del seu grup parlamentari, tot i que s'hi acosten. Hi ha disciplina de grup (els percentatges de lleialtat són molt alts), però amb marge per a la llibertat de vot.

És clar que si hi hagués gaires eurodiputats que se separessin sistemàticament de la línia oficial es podria deixar de ser un soci fiable per als altres grups polítics. Però això no passa al Parlament Europeu, on la línia oficial del grup parlamentari es combina elegantment amb la llibertat de vot.

Les úniques vegades que hem presenciat l'expulsió d'un diputat ha estat per causa de l'ús de les prerrogatives parlamentàries per a la corrupció i el tràfic d'interessos.

El Bundestag i l'aprovació dels rescats

L'aprovació dels rescats financers ha estat motiu de gran debat a Alemanya, també (i especialment) dins els partits polítics amb representació al Bundestag.

I ha passat que en cada votació sobre un nou rescat o sobre un tractat europeu alguns diputats de cada partit han deixat la línia oficial i hi han votat contra per diversos motius. Massa solidaritat, condicions equivocades o mal ús del diner públic n'han estat els arguments.

Un cas concret el tenim en la votació per a aprovar el segon rescat de Grècia: dins el bloc CDU-CSU de Merkel, 13 parlamentaris van rebutjar el pla de rescat i 4 membres de l'FDP (liberals) també s'hi van oposar. No hi ha notícia que els diputats en qüestió hagin hagut d'anar al grup mixt...

Moment zero

Catalunya es troba en un moment zero. El procés de transició nacional obliga a reconsiderar la manera com hem funcionat fins avui. Una de les grans decisions que s'hauran de prendre aquests anys vinents serà escollir entre reproduir la dinàmica parlamentària heretada del sistema polític de la transició o optar per pràctiques institucionals de tradició europea.

En aquesta línia, potser caldrà definir un sistema electoral diferenciat, amb més transparència i amb una relació més intensa entre el diputat i el seu territori. I serà en aquest punt quan es podran defensar millor uns marges raonables d'heterodòxia parlamentària dins de cada grup polític.

Mentrestant, és bàsic mirar cap a Europa i entendre els límits i les oportunitats que ens ofereixen les diverses tradicions. Si volem crear un estat independent, amb unes institucions polítiques modernes i inclusives, hem de començar a aplicar les millors pràctiques europees: expulsar un diputat perquè hagi votat diferent no és pas de les millors.

Men?ame