Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  09.01.2014  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Josep Cots: 'Avui les botigues que fan ciutat desapareixen de Barcelona'

Entrevista al responsable de la llibreria Documenta, que fa trenta-nou anys que va obrir · Ens explica el projecte 'Per una nova Documenta', que és a punt d'arribar als 10.000 euros amb microfinançament

Men?ame
 

Arribem a la llibreria Documenta de Barcelona l'endemà de Reis. Un grup de joves estudiants fan inventari. És una pràctica habitual fer inventari cada 7 de gener, a la Documenta. En canvi no és gens habitual que els clients de la llibreria felicitin el seu responsable, Josep Cots, l'encoratgin, i alguns fins i tot se li acostin amb un sobre a la mà i, amb un gest (discret uns, enèrgic uns altres), li diguin: 'Té.' Josep Cots agraeix una per una les mostres de suport. Està content. Els lectors fidels de la Documenta no volen quedar orfes de llibreria i li fan costat en el nou projecte, que significa la continuïtat de la llibreria, amb saba nova, tot i no poder-se quedar al local que ocupa al carrer del Cardenal Casañas de Ciutat Vella.

Fa divuit anys, arran de la llei Boyer, Josep Cots i el seu soci, Ramon Planas, van acceptar la rescissió del contracte indefinit del local. La data, sense possibilitat de continuïtat, s'acaba l'agost d'enguany. En aquell llunyà 1996, Cots va pensar que era una sort que coincidís amb els seus seixanta-cinc anys. Tanmateix, a mesura que s'ha anat acostant la data, el dilema s'ha anat fent més punyent: Deixar la llibreria? Deixar de fer de llibreter? Tancar la Documenta? Ni ell està per jubilar-se ni la llibreria, la seva petita obra, està per tancar.

De manera que s'ha buscat un soci jove, Èric del Arco, enginyer lletraferit de trenta-vuit anys, que vol canviar de professió i convertir-se en llibreter. I tots dos socis han engegat una campanya de microfinançament, a través de comptes de participació de 250 euros i d'un Verkami per a donar suport a una nova Documenta. L'èxit a Verkami ja és considerable (ben a prop de deu mil euros recollits), quan encara falten vint dies perquè s'acabi el termini.

N'hem parlat amb Josep Cots, que diu que l'aventura l'ha rejovenit. I també hi hem parlat de temes col·laterals ben vius, ben polèmics, com la desaparició del patrimoni comercial del barri de Ciutat Vella, en detriment de grans cadenes, hotels de luxe, i establiments despersonalitzats enfocats exclusivament al turisme. I tot això avui, 9 de gener, dia que la llibreria Documenta fa trenta-nou anys. Si tot va endavant i els llibreters aconsegueixen el suport econòmic necessari, entre 35.000 euros i 40.000 per a obrir una nova Documenta, l'any que ve l'aniversari ja es farà en un nou local, encara per determinar, segurament al barri de l'Eixample de la ciutat.

A seixanta-cinc anys i després d'haver-ne passat trenta-nou al capdavant de la llibreria Documenta, ara que heu de deixar aquest local històric del carrer del Cardenal Casañas, per què us embranqueu en l'aventura de continuar una nova Documenta en un altre espai? No heu pensat a plegar veles?
—I per què he de plegar? És clar que hi vaig pensar, però m'he trobat amb un dilema: fa divuit anys, quan vaig signar el nou contracte, que venç ara a l'agost, vaig pensar que era perfecte, perquè s'acabava quan en tindria seixanta-cinc. Però han passat els disset anys i ara ve l'hora de la veritat. I, què he de fer jo, a la vida? Jubilar-me? De què? Confuci va dir: 'Tria una feina que t'agradi i no treballaràs ni un dia més.' I he estat afortunat. Quan vaig triar de fer de llibreter, a vint-i-cinc anys, jo era un llicenciat en filologia francesa i estava condemnat a l'ensenyament, que no em feia il·lusió. Per això, quan en Ramon Planas em va proposar de muntar la Documenta m'hi vaig agafar. Que bonic. I aquesta il·lusió per la feina l'he tinguda sempre. Que hi ha hagut problemes? És clar. Que hi ha de problemes ara? És clar. Però ara, a seixanta-cinc anys, sense limitacions físiques importants, vull continuar essent llibreter.

Doncs s'ha d'estar en forma per a assumir aquest procés de transició que implica un nou soci jove i sense experiència, un canvi de local, una cerca de finançament des de la societat civil…
—La cosa més fàcil és plegar, cert. Però vols que et digui una cosa? Aquest projecte m'ha rejovenit. M'he passat sis mesos cavil·lant, he construït un projecte i això m'ha donat vint anys de vida. Compte!, això no vol dir que vulgui treballar vint anys més. Però, després de molt pensar, m'alegra que em facin marxar, perquè si no continuaria aquí i m'aniria fent vellet i la llibreria s'aniria fent més velleta i acabaria fent pudor de càmfora. És per això que vaig pensar que necessitava un soci jove, que m'aportés futur i idees fresques. És una perspectiva diferent.

Aquesta voluntat de vincular-se amb la gent jove no és un fet nou a la Documenta. És una de les singularitats de la llibreria (juntament amb la vostra personalitat: saber escoltar, saber aconsellar, tenir un bon fons de llibres…), que ha sabut complementar els llibres amb unes activitats curioses i sorprenents, artístiques, generadores de debat, amb un aparador ple de sorpreses… El col·lectiu Ou Produccions us ha donat aquesta vitalitat també.
—Això ha estat una sort que he tingut i jo els n'estic molt agraït. És una qüestió de caràcter: jo tinc molt poca memòria, només recordo allò que m'interessa. Sóc molt selectiu. El passat no m'interessa gaire, tot i que m'agrada molt la història. Però a mi m'interessa el futur. I m'interessen els joves. Et recordo que tinc un premi Documenta per a joves escriptors, perquè cal plantar.

Continuarà el premi Documenta?
—De moment, sí.

I la vinculació amb l'Ou Produccions, també?
—Això ja serà més difícil, perquè va ser el fruit circumstancial d'un moment, i no sé si continuarà. Les relacions humanes són complicades.

Per tant, serà una Documenta nova, però no només per l'emplaçament.
—Qui fa una llibreria? Una llibreria la fan els qui hi treballen. El problema és que avui dia confonem una instal·lació comercial amb una llibreria. És a dir, vendre és una cosa, però allò que fa que l'establiment sigui una llibreria és tota la resta: quan cada dia tries els llibres que poses a sobre les taules, que n'hi ha molts, n'hi ha centenars, milers. Quan decideixes què et quedes i què tornes. I aquesta selecció la fas d'una manera intuïtiva, però sense adonar-te'n vas creant un perfil de llibreria, que es veu des de fora. I és així que es creen les afinitats. El soci nou, que ha estat client de la Documenta i en respecta completament la idea, forçosament imprimirà el seu caràcter, i de mica en mica li aniré donant les regnes del negoci. Jo faig tot això perquè em fa il·lusió que la Documenta continuï, és la meva petita obra. Però sóc conscient que canviarà.

Què li vau veure, a Èric del Arco, per decidir d'associar-vos-hi?
—He vist força gent, perquè un article de l'Albert Forns (premi Documenta, 2012) a Time Out va fer saber que cercava un soci jove. L'article, fantàstic, va tenir un gran ressò. Jo cercava un soci nou disposat a ser botiguer, però amb cultura, malalt de llegir. És difícil de triar un soci, perquè hi convius més temps que amb la dona (ja en tinc experiència). A l'Èric li he valorat una obsessió que tinc, i és el fet que no sigui de lletres. És enginyer, però feia humanitats a la UOC. I això em va fascinar. A més, com que el tenia de client, sé que llegeix. I vaig trobar que era un equilibri perfecte. Perquè per ser llibreter també cal tocar de peus a terra. Jo sóc del signe de Bessons i tinc els dos vessants: tinc el romanticisme i alhora tinc un realisme brutal. I he cregut que l'Èric també ho té.

En aquest procés de transició, internet i les xarxes socials han tingut i tenen un paper molt important: Èric del Arco s'assabenta que cerqueu un soci jove a través de Facebook, després us llanceu al microfinançament del projecte en part a través de Verkami...
—És aprofitar les eines que et dóna el món actual. Pel que fa al finançament, he fet dues coses: l'aportació clàssica per quantitats més importants, a través dels comptes de participació a partir de 250 euros, i després, per a quantitats més petites, el microfinançament. Hi ha gent que hi posa vint euros, n'hi ha que cinquanta, i per què els he de menystenir? Són importants també.

Parlant del Verkami…
—Ha estat brutal, ja hem passat de nou mil euros.

Quan vau pensar en l'opció del microfinançament, vau sospesar el fracàs que havia estat per a la llibreria Robafaves de Mataró demanar diners d'una manera popular, apel·lant al compromís cultural que la llibreria havia contret durant tants anys amb la comunitat?
—És molt diferent. Mira, vaig explicar la idea al secretari del gremi, que m'aprecio, i em va dir: 'No conec cap llibreria que se n'hagi sortit, fent això.' I jo ho vaig voler provar. De tota manera, la situació de la Robafaves i la de la Documenta són diferents: jo no demano 'salveu-me' sinó 'fem-ne una de nova'. Creure en el futur. No és 'm'ofego, veniu-me a ajudar'. Tinc un nou soci que m'aporta diners, però en necessito més per a fer realitat la llibreria nova.

Us heu posat en contacte amb el Departament de Cultura de la Generalitat?
—Sóc enemic de les subvencions.

Us ho pregunto perquè fa un temps el Gremi de Llibreters negociava amb el Departament de Cultura la possibilitat que els llibreters accedissin al crèdit a través de l'Institut Català de Finances.  
—No m'ho he plantejat. A més, he muntat tota aquesta operació perquè avui dia els crèdits no es poden pagar. Ja en tinc prou de crèdits, sé què costa pagar un crèdit, sé què cobra un banc avui per renovar-te un crèdit, ni amb l'aval de la Generalitat que el fa una mica, només una mica, més barat. No. Goso demanar als clients aportacions, que són com un crèdit que no he de tornar. Els bancs em fan molta por. Jo l'únic tracte que he tingut amb la Generalitat ha estat a través del conseller Mascarell que és client de la llibreria i que conec de fa molts anys. A títol personal li he dit: 'Ep!, a veure si col·labores!' Si ho he dit al conseller, la Generalitat ho deu saber, oi, d'alguna manera?! [Riu.]

A què atribuïu, doncs, l'èxit del microfinançament? Creieu que la gent ja n'està tipa, de perdre llibreries emblemàtiques, independents i plenes de llibres, com ha passat amb la llibreria Ona, la Catalònia, Proa Espais… O bé es tracta d'un fet més concret, que la Documenta ha aconseguit una clientela fidel que no vol que desaparegui la seva llibreria, perquè forma part de la seva vida?
—Això és important, que la llibreria formi part de la seva vida. Què ha passat a Barcelona? Barcelona era la ciutat amb més llibreries del món. Era un absurd. Ni Londres ni París (tret del Barri Llatí, on sí que trobes llibreries autèntiques) ni Nova York no tenien tantes llibreries independents i que no formaven part d'una cadena.  Però la crisi ha estat duríssima. I això que passa amb les llibreries és un reflex de la mort del petit comerç. Les grans cadenes s'imposen. Ara no hi ha camiseries, no hi ha modistes, no hi ha ferreteries… Desapareix el petit comerç en el món del capitalisme actual. I per què respon la gent a la crida de la Documenta? Molta gent perquè està cansada que es tanquin llibreries, cert, m'ho han dit. Però alguns per amistat. Perquè molta gent ha vingut a la llibreria i m'ha donat un sobre amb diners. Aquest matí entre tres o quatre persones han aportat dos mil euros. I això és bonic, que la gent ve i em diu: 'Té Josep, tres-cents euros. Té, Josep, cinc-cents euros.' Aquí no vénen fortunes, és gent que no és coneguda. Aquesta actitud em fa venir llàgrimes als ulls.

Veig que cerqueu un nou local a l'Eixample. Per què heu descartat Ciutat Vella?
—Ciutat Vella és impossible per dos motius: primer, per la desaparició de la xarxa de comerç tradicional que hi havia hagut aquí: els antiquaris gairebé han desaparegut, Piera (d'articles de belles arts) marxa, la joguineria Monforte, també… O sigui, hi ha unes rutes comercials que tenen una classe de clients. Els clients de la Piera vénen aquí, i els de la xocolateria dels bombons Farga del carrer del Pi cantonada Portaferrissa, també venien aquí, com els de l'Escribà de la Rambla. Si tots aquests establiments desapareixen i els substitueixen les cadenes o un comerç enfocat només al turisme, la gent deixarà de venir. Això ha passat a la Boqueria. Els barcelonins s'han fet enrere de la Boqueria i d'aquest barri jo crec que també se n'acabaran fent enrere.

Ara mateix, creieu que el barri està perdut?
—Ara mateix jo crec que els barcelonins cada vegada baixen menys aquí. Perquè a més se'n queixen. La ruta de comprar va desapareixent. Que es perdin els centres històrics de les grans ciutats passa a tota Europa.

A Barcelona ha arribat més tard el fenomen, potser s'hauria pogut preveure.
—En general els governants neden i guarden la roba. Una acció decidida és molt difícil que la prengui un governant, avui dia. Ara diuen que a París l'ajuntament protegeix les botigues tradicionals, però els governants d'aquí no se n'han preocupat i l'alcalde d'aquí només va dient 'visca més hotels, visca més hotels' i tothom calla. Doncs deu ser que a la gent ja li va bé.

Els baixos de la Documenta acabaran essent part d'un nou hotel de luxe?
—Sembla ser que sí. Jo no em queixo de la llei Boyer, tot i que penso que potser sí que les autoritats haurien d'ajudar a trobar un nou emplaçament per a les botigues que fan ciutat.

Són establiments que formen part del patrimoni de la ciutat. Amb tot, dieu que hi ha una altra raó per la qual no voleu quedar-vos a Ciutat Vella.
—Com que les grans cadenes estan molt interessades en el públic que domina aquest barri, que és el turista, els preus s'han disparat. És l'únic barri de Barcelona on es paguen traspassos pels locals. És l'únic barri de Barcelona on un local com aquest costa almenys sis mil euros al mes. Tot dos motius m'obliguen a anar-me'n del barri.

Així, doncs, mirareu de trobar un nou espai a l'Eixample?
—Segurament, perquè la Documenta no és una llibreria de barri. Per la temàtica i per l'exigència cultural sempre ha volgut ser una llibreria de Barcelona i de Catalunya. Perquè si no no tinc prou públic. No he pretès mai ser selectiu, sóc una persona directa, però m'agrada tenir llibres amb una exigència cultural i això fa que tingui un públic més minoritari, de manera que necessito lectors de tot Barcelona; no puc viure només d'un barri.

Un dels problemes de les noves llibreries que sorgeixen és que no tenen prou capital per a omplir la llibreria de llibres.
—Sí i això fa que sigui una llibreria coixa. Per això nosaltres hem demanat suport econòmic, perquè si no no podríem disposar del fons que és necessari per fer una bona llibreria. La Documenta és un llibreria generalista, però radical.

Radical, en quin sentit?
—Per exemple, el llibre esotèric o el llibre d'autoajuda no el tenim, perquè per exigència cultural no crec en aquests llibres. Encara que es venguin molt. Tinc una línia clara.

Quin fons de llibres teniu a la Documenta?
—Uns vint mil. I la nova Documenta no serà pas més gran. Vull una llibreria assequible. I no es tracta de tenir-ho tot. Això és cosa de les cadenes.

Avui, que som a començament de gener, podem ser optimistes quant a la continuïtat de la Documenta?
—Podem ser optimistes, però amb l'Èric del Arco prendrem la decisió el 25 de gener, pocs dies abans que s'acabi el Verkami. Ara com ara sóc optimista. A més, la gent em diu coses molt maques aquests dies i és una gran compensació. La gent ve i em diu 'té'. Tinc un client que no diu mai res, i avui ha vingut i m'ha dit 'té', i aquest gest...! Posarem a la paret de la nova llibreria, en pedra, la llista de tota la gent que hi hagi col·laborat. Independentment de l'aportació, perquè és igual si són vint euros o són mil. La cosa important és que són gent que s'ha molestat a col·laborar i que creu en el projecte.

Men?ame