Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  18.12.2013  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Joan Todó, quan 'Innisfree' és la Sénia

Entrevista a l'escriptor Joan Todó que ha publicat 'L'horitzó primer' (l'Avenç) · És l'escriptor més desitjat pels editors

Men?ame
 

Amb el llibre 'L'horitzó primer' (l'Avenç), Joan Todó (la Sénia, 1977) ha estat enguany l'escriptor més desitjat pels editors, segons les recomanacions que han fet una quarantena d'editorials catalanes a VilaWeb. I no és estrany: d'escriptura clara, lúcida, intensa; és un autor molt poc pirotècnic i que defuig l'esnobisme, però alhora és divertit. Li hem fet una entrevista virtual, per mitjà del correu electrònic, de mica en mica, sense pressa. S'està a la Sénia (Montsià), el poble on va néixer i on va tornar després d'uns quants anys a Barcelona. El retorn va coincidir amb l'encàrrec de la revista l'Avenç d'escriure una sèrie d'onze articles amb un tema que els unifiqués. Va recuperar un projecte que tenia guardat al calaix: escriure sobre la Sénia com el 'Benissanet' d'Artur Bladé, o el 'Sant Feliu de la Costa Brava' de Gaziel, i encara com el film 'Innisfree' de José Luis Guerin. Temps després, dels articles en va néixer la novel·la. Al Todó narratiu, que va començar publicant els relats 'A butxacades', se li nota el fer de poeta. Té dos llibres de poemes: 'Los fòssils  (al ras)' i 'El fàstic que us cega', publicats a Labreu edicions.

Us havíeu instal·lat a Barcelona, però ara torneu a viure a la Sénia. Per què? Què hi feu ara?
—A casa vaig tornar-hi fa exactament dos anys i un mes. I el retorn va ser el producte d'un currículum desastrós, és a dir, que no trobava feina a Barcelona, i calia estalviar per la banda del lloguer. Si no m'equivoco, cap a la mateixa època ho vam fer un grapat de gent que conec, que escrivim i no som de la capital. El cas és que, tanmateix, des d'aleshores no he deixat de tenir encàrrecs literaris, alguns fins i tot pagats; va haver-hi uns breus dies de treballar en una altra cosa (presumptament remunerada) que no va reeixir, però a la pràctica durant aquest temps m'he dedicat a llegir i escriure. Amb tot el temps del món, sense pressions, i afortunadament, fins ara, podent fer allò que em venia de gust. És a dir, sóc pobre però feliç. La pregunta és quant de temps podrà durar això!

Escriure un llibre sobre el lloc on has nascut i on tornes a viure després d'uns quants anys absent, podríem dir que és un projecte de risc. Per què vau decidir d'escriure sobre aquest primer paisatge d'infantesa i joventut?
—Bé, val a dir que a l'origen del llibre hi ha un encàrrec, el de la revista l'Avenç. Però també un projecte relativament antic. És a dir, per una banda em demanaven onze textos sobre un tema, que s'havien de publicar durant un any però susceptibles d'esdevenir un llibre i, per una altra, com que el tema el triava jo, vaig recórrer a un vell projecte guardat al calaix: fer un llibre sobre el meu poble. Alguna cosa com el 'Benissanet' d'Artur Bladé o el 'Sant Feliu de la Costa Brava' de Gaziel; llibres que, llegint-los, em feien pensar, gairebé automàticament, a fer això mateix amb el meu poble. Això és el model bàsic. Després tot s'ha anat modulant segons una colla d'atzars i dificultats; dic 'dificultats' en un sentit força tou. Vull dir que no m'he esforçat gaire a aconseguir que el resultat final s'emmotllés a aquell model de partida, sinó que la idea era explorar, investigar, deixar que l'escriptura m'anés conduint, més que no pas conduir-la jo. O, per dir-ho així, que el llibre fos també l'aventura d'una escriptura. Una crònica de si mateix. Potser la manera més clara de fer-me entendre és comparar-ho amb les pel·lícules de José Luis Guerin, aquella barreja de documental, ficció i accidents; amb 'Innisfree', per exemple. Després, bé, sí que hi havia uns quants perills: ser sentimental, caure en el localisme de campanar, aquella mena de vanitat municipal tan ridícula, de perdre'm en petites minúcies que només m'importarien a mi, coses així. O bé ofendre algú; al cap i a la fi, som un poble de cinc mil habitants, i he parlat de personatges reals! També podia passar, naturalment, que el llibre després no interessés a ningú de fora, que no tingués gens d'atractiu al nord del coll de Balaguer ni al sud de Traiguera. Tot això, però, no tinc gaire clar si ho he sabut evitar...

Vau pensar en la importància de fer literatura del vostre paisatge? La construcció d'un espai mític, immortal, un imaginari que no deixarà de connotar aquest lloc.
—A banda dels Gaziel i Bladé que us indicava abans, hi ha el cas de Pla i la Costa Brava. O, aquí a la vora, el que podria passar al delta de l'Ebre si no s'enfonsa abans. Que són espais que no existien, de cop la literatura els representa i acaben plens de camps de golf. I no sé si vull això. O allò que explica Perejaume sobre si Olot és un espai ple de pintura. Però és clar: el cas és que la Sénia no ha existit mai, en la literatura. Les terres de l'Ebre no gaire, però la Sénia gens; pràcticament totes les aparicions apareixen esmentades al llibre, i alguna és força indirecta. O sigui que crec que tinc marge, encara! Aquest territori, en certa manera, encara pot ser mirat amb una il·lusió d'innocència, de netedat, als ulls. Després, hi havia una qüestió ètica, respecte d'allò que et deia d'ofendre algú: era força conscient que, si el llibre es publicava, es publicaria i circularia en un context barceloní. I que allà pot haver-hi una sèrie de prejudicis, d'imatges preconcebudes sobre com és la gent de poble. I també que això em posava en una situació de privilegi, de poder, respecte de la major part dels meus veïns. O sigui: que si jo surto aquí dient que tal és no-sé-què, a tal se li pot quedar públicament el 'no-sé-què' per tota la vida. Per això he mirat de ser força prudent. I, sobretot, he intentat no afalagar els prejudicis metropolitans. M'agrada força fer servir l'humor, hi ha peculiaritats que trobo força divertides, però es tracta de riure-me'n amb ells, no de riure'm d'ells, ni d'ajudar que algú altre ho faci. I de remoure certes preconcepcions.

L'èxit de la novel·la de la Marta Rojals (acaba d'anunciar la vuitena edició de 'Primavera, estiu, etcètera') va anar a favor del projecte, també?
—Jo crec que, més estrictament, l'èxit del llibre de la Rojals va anar a favor del 'succès d'estime', més petitet, de 'A butxacades'. Sense el qual jo segurament no hauria rebut aquest encàrrec. I, després, és un llibre admirable: en un moment determinat vaig adonar-me que explicava una història paral·lela, i encara no sabria dir-te si això és bo o dolent, si va ajudar-me a fer la meva novel·la o va exposar-me a una comparació odiosa. Però el fet és que som molt diferents. Fins i tot geogràficament: som en l'una punta i a l'altra d'això que s'anomena terres de l'Ebre (cosa que vol dir que ambdós en som perifèrics). I ella és una novel·lista més pura que no jo; jo sóc més llibresc, més recaragolat. Tenim una mirada molt diferent sobre les coses. O sigui que suposo que sobre un pretext semblant cadascú ha aplicat les seves manietes.

'L'horitzó primer' es podria considerar una mena de 'documental literari'... Diria que és més literari que l'obra de Gaziel sobre Sant Feliu de la Costa Brava.
—Bé, la idea bàsica era fer un assaig, una cosa més, diguem-ne, periodística (però periodística tal com entenem aquest mot quan diem 'Gaziel'). També tenia al cap llibres com els de Sebald, o 'El Danubi' del Magris. Però tot va anar modificant-se a mesura que publicava els relats a la revista. Concretament al tercer text, que ara és el capítol 8, el de la Pastora. Allà vaig trobar-me una història molt potent, i cap a aquella alçada vaig descobrir que el que em venia de gust era fer alguna cosa com 'A contrallum', del Pynchon (el resultat és molt diferent, ara no et creguis que he volgut fer un llibre semblant): una mena d'acumulació d'històries sense centre fix que flirtegés amb la novel·la d'aventures, una deriva narrativa. Temps després, per una altra banda, vaig fer una estada a Croàcia, i vaig conèixer un escriptor, Nikola Petković, que té publicat en anglès un assaig sobre Mitteleuropa, 'A Central Europe of our own'. Doncs bé: dedica un capítol al 'Danubi' de Magris, i hi fa una cosa que a mi no se m'havia acudit mai, que és llegir-lo com una novel·la en sentit estricte, examinar les implicacions que les estratègies narratives de Magris tenen respecte de les qüestions d'identitat que es plantegen allà (i que no són gens diferents de les nostres, també nosaltres hem estat colonitzats). I va ser com si em donessin carta blanca per ficcionalitzar-ho tot cada cop més.

Com vau triar i estructurar els diversos temes per a la revista l'Avenç i com va anar la feina posterior de convertir aquest material en un llibre?
—Triar els temes va ser relativament fàcil, perquè són els temes típics d'una guia turística: com anar-hi, plats típics, celebracions, llocs emblemàtics... Va ser tot cosa d'asseure'm amb un full, anar apuntant-los i després ordenar-los al llarg de l'any. És a dir: donant per fet que l'explicació de com anar-hi havia d'anar al principi, la resta va anar al mes de l'any que pogués tenir més interès. Per exemple, el plat típic, que és el recapte, va anar a l'abril, perquè a principi de maig fan un dinar popular; i al maig hi va anar l'escola de música perquè és quan fan més concerts; els bous i les curses de rucs van anar a l'estiu, etcètera. I amb aquest esquema vaig anar fent; de fet, vaig mantenir-lo literalment fins a l'últim dia. Hi ha una decisió que ara crec que va ser errònia, que va ser agafar-m'ho com si publiqués una novel·la per fascicles, una mica com feien Dickens o Dostoievski. En realitat, els relats de la revista són esbossos dels capítols definitius, més que no pas textos autònoms, i això és un error. És un conjunt força irregular, com si dividissis una simfonia en seccions: hi hauria un inici esplendorós, un final esplendorós, però pel mig et trobaries fragments que són simples moments de transició. En fi... Després, reordenar-ho també va ser força senzill: vaig agafar el mateix esquema temporal i el vaig capgirar, va deixar de ser el curs d'un any per anar del juliol al novembre; tots els articles que tinguessin una mínima relació amb les festes majors van anar al principi i, al final, vaig posar-hi els històrics. És a dir, la segona meitat (amb l'excepció que el maquis l'explico abans que l'última guerra civil, perquè m'anava bé de relacionar el camp d'aviació amb la indústria del moble, i aquesta amb la discoteca) és un recorregut històric ordenat cronològicament. Va ser, en realitat, un retalla-i-enganxa divertidíssim.

Per cert, el títol 'L'horitzó primer' és magnífic. 
—Gràcies! Em fan patir molt els títols, trigo molt a trobar-los. De fet, això s'havia de dir 'Lo melic del món', que deu ser el primer cop que trobo abans el títol que el text, però així ens hem estalviat confusions amb Carles Casajuana. I de passada llenço un suggeriment hermenèutic.

Comenceu el llibre dient: 'Jo sóc l'Escrivent. Tu, el protagonista. La gent sovint ens confon, malgrat que sempre anem junts, perquè no ens veuen [...] ¿Qui podria sospitar que allà on només hi veuen un individu bru, més aviat baixet, robust i de celles espesses, en realitat n'hi ha dos?' Què cerqueu amb aquest desdoblament obert? 
—Tot va començar escrivint els textos en segona persona. Em sortia així. Després vaig pensar que tot un text llarg així, malgrat que existeixi 'La modificació' del Butor, podia fer-se pesat si no tenia un perquè. I en realitat vaig aprofitar una idea que ve de la poesia, o que jo la tinc clara perquè abans he fet de poeta: qui parla en un poema no és mai l'autor, no sóc jo. És un personatge, una ficció. Un titella. I això, fins i tot si jo intentés conscienciosament presentar-me al món tal com sóc. Després he trobat un passatge de les memòries de Carlos Barral que ho explica molt bé, en un capítol que es diu 'Las humedades del sueño', on descriu els seus processos onírics: és com si el subjecte es dividís en un jo que va dirigint l'acció, i un tu que la protagonitza. És també, de fet, el que fa el Pedrals a 'El romanço d'Anna Tirant' (i també ho fa per explorar el seu poble). I aquí això em permetia de fer un text que, bàsicament, és autobiogràfic, però tot avisant des del primer moment que havia canviat coses a lloure: jo mai no he fet un pregó, no sóc solter, no veig aparicions misterioses, etcètera. En realitat, el protagonista del llibre i jo som igual de semblants i de diferents que Ferdinand Bardamu, el protagonista i narrador de 'Viatge al fons de la nit', i Louis-Ferdinand Céline.

Parleu-me un moment d'aquest 'suggeriment hermenèutic' del títol...
—Bé, 'horitzó' és un terme que s'empra força en hermenèutica. Abans volia dir això. Allà es considera, explicat ràpid, que tota comprensió arrenca d'un horitzó previ de prejudicis, els quals cal superar per arribar a entendre l'altre (o una altra època, o un text). Les opinions que un té, les experiències que ha viscut... Aquí, per tant, per una banda es tractava de veure què m'ha marcat (o no) pel fet d'haver nascut en un lloc determinat, i per una 'altra hi havia l'horitzó físic, real, que es veu per la finestra de casa meva, i que és el que surt sovint al text, però també a la coberta del llibre (això, per tant, sí que és autobiogràfic). L'una cosa era una metàfora de l'altra, i al final em va semblar que era potser el tema principal.

Parlant de la utilització de la segona persona, m'heu fet pensar en un llibre extraordinari que l'usa. Em refereixo a 'Excelsior' de Biel Mesquida. 
—Oh, doncs el vaig llegir; però fa molt de temps i no me'n recordava, d'aquest detall! De fet, tinc més fresc al record, en això, el Butor que et deia o 'Judes i la primavera', de Blai Bonet.

I quan parlàveu de la perifèria de la perifèria... Avui m'he passat el dia a la Fundació Alícia, a Sant Benet de Bages, en un seminari sobre paisatge, alimentació, creativitat i identitat. Han parlat d'un oli fet d'olives d'oliveres mil·lenàries de la Sénia, de la varietat farga. Un oli fet d'oliveres de més de set-cents anys, plantades a l'època dels romans. M'ha fet pensar en vós i en les històries delicioses de la gent de la Sénia i dels seus avantpassats que relateu.
—Ha ha ha! És que no ho sembla, però els de la Sénia som pertot.

Sense internet i les xarxes socials, hauríeu tornat a viure a la Sénia?
—Naturalment. Al cap i a la fi, vaig tornar per necessitat, més que no pas per gust. I al poble hi havia viscut divuit anys, sense internet. Tot plegat em va molt bé per estar comunicat, per saber de la vida dels meus amics d'allà (i, fins i tot, encara que costi de creure, d'alguns d'aquí), per estar al dia. Per trobar feina. Per prescindir del telèfon, que no m'hi entenc gaire. I a més sóc terriblement xafarder, i estaria hores batxillejant (perquè a internet, sobretot, llegeixo). I alhora hi perdo temps, i concentració. De fet, sospito que hi perdo massa el temps. Perquè ja et dic, hi viuria igualment, sense internet, i potser viuria igual de bé, o millor. Hauria llegit més, hauria escrit més, estaria més prim... No seria un gran problema. Jo, per sort, mai no he tingut gaires problemes per a restar sol en una cambra. I aquí, a més, hi ha molt d'espai per anar a fer caminades.

Com us mireu el País Valencià des de la Sénia i com heu viscut els darrers esdeveniments (el tancament de RTVV, la primavera valenciana…), vosaltres que teniu per costum anar a dinar o sopar a Vinaròs, un dia de festa?
—Respecte de la primavera valenciana, amb una notable equidistància. Vull dir que és un fet tan distant, suposo, com les acampades a la plaça Catalunya del 2011 (tot i que això més aviat ho suposo; jo el 2011 encara vivia a Barcelona i de fet hi vaig anar en persona, a les assemblees), un fet que te'l mires de lluny, i amb la simpatia que fa al cas. El tancament de RTVV ja és diferent, perquè la Sénia deu ser un dels pocs llocs del món (a banda, potser, d'Ulldecona i Alcanar) on sempre, en tot moment, s'han vist ambdues cadenes. I hi ha coses com 'Nit d'erotisme' que van ser un fenomen, en el seu moment; en un altre ordre de coses, jo recordo molt la programació de Punt 2, on feien pel·lícules de Brésson o de Renoir (una cosa que, a TV3, no s'ha vist mai). I naturalment, certs fenòmens valencians són, des d'aquí, visibles de ben a prop. L'aeroport de Castelló, per exemple. O l'ortografia al·lucinant dels rètols de les carreteres. Però també la música popular valenciana, o la poesia que fan per allà, i que almenys per a mi pesa tant com la catalana; entre altres coses perquè també crec que, des del nord del Sénia, els fem menys cas que no es mereixen. Per exemple: el títol que empro sempre per a les notes finals, 'Breus propòsits de destrucció', és un homenatge a Josep Palàcios. I algun cop li he fet a Josep Porcar la broma que tots dos som poetes castellonencs. Vull dir que des d'aquí no pots reduir els valencians a un estereotip, que és una cosa que de vegades també es fa... En realitat, si t'ho mires des d'aquí, t'adones que hi ha moltes més formes de ser català que no sembla si t'ho mires des de, per exemple, Girona.

I, finalment, no voldria passar per alt el final del pregó que imagineu i escriviu en el llibre i que m'agradaria que comentéssiu: 'Només diré que, allà a Barcelona, quan recordava el poble, pensava en un vers d'un poeta català no gaire conegut, Segimon Serrallonga, que va morir fa exactament deu anys: "La llibertat té llocs, o no ho sabies?" I amb ell acabo. Aquest és segurament un d'aquests llocs.'
—Ah, la cita de Segimon Serrallonga és una llarga història. A mi en una època determinada m'interessaven els poetes, diguem-ne, ocults (dic 'ocults' i sembla que hi hagi una conspiració, però els motius són ben diversos). Aquells de qui, misteriosament, no en sabia res, no en trobava llibres, no se'n deia gran cosa (però es deia sempre amb reverència), que no participaven en l'espectacle al qual els altres ens emmotllem. És el cas del Palàcios que et deia abans. I amb el Serrallonga va passar, senzillament, que un dia em va caure a les mans 'Poemes 1950-1975', que és la seva poesia completa fins aleshores, i que no s'ha reeditat ni continuat. I, bé, és magnífic. I, igual que Palàcios, o que Jaume Pérez Montaner... Vull dir que jo sempre he tingut força una mena de sentit de la responsabilitat, si puc dir-ne així, que fa que, si trobo un altaveu, prefereixo aprofitar-lo per dir coses que no s'han dit, per reivindicar poetes que no s'han reivindicat. Perquè pot agradar-me molt Joan Vinyoli, o Blai Bonet, però ja tenen prou gent que ens els lloa i els edita, i n'hi ha d'altres que no tenen tanta sort i per a mi han estat prou importants: el Palàcios, el Pérez Montaner, un escriptor tortosí que es diu Manel Pérez Bonfill... I, per tant, sempre he aprofitat els agraïments, les cites, determinats encàrrecs, aquesta mena de coses (fins i tot les entrevistes!), per fer publicitat d'aquesta gent menys coneguda. Per tant, quan vaig enllestir 'Los fòssils (al ras)', el primer llibre de poemes, vaig decidir posar aquest vers, exactament aquest vers, al colofó. Allà, en realitat, jo l'aplicava a Barcelona; a ciutat, com que no et coneixen, quan hi arribes des d'un poble tens la sensació que pots fer qualsevol cosa, i aquell llibre anava d'això. Després, Raül Garrigasait va fer servir el mateix vers (i no n'havíem parlat) per al seu llibre 'El gos cosmopolita'. I doncs, vaig llegir-ho d'una forma més general, com una reivindicació ultralocalista, un rebuig de les abstraccions geofísiques. I ho vaig emprar per assemblar-me una miqueta al Garrigasait, que sempre va bé. També m'anava bé per a culminar el pregó amb una lloança d'aquestes finals, típiques de pregó. En realitat, tot el llibre és ple d'autocites així. Per als fans fidels, diguem-ne...

Men?ame