11.12.2013 - 20:17
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha estat entrevistat pels promotors del joc ‘La puta i la Ramoneta‘. En aquesta curiosa entrevista, Mas ha dit: ‘Si algun dia hi ha un referèndum i es pot votar perquè Catalunya sigui un estat, un estat també independent, jo votaré que sí.’
Aquest és el text de l’entrevista tal com l’han enviat els promotors del joc, que també han publicat el vídeo:
—Vostè apareix en la carta de l’independentista. Com s’hi sent en aquesta carta?
—M’hi sento còmode. En algunes ocasions he dit que si mai hi ha un referèndum i es pot votar perquè Catalunya sigui un estat, un estat també independent, jo votaré que sí –personalment, Artur Mas i Gavarró–. Això ho he dit moltes vegades i de fet quan hi va haver aquella consulta informal del món municipal jo vaig anar a votar i vaig votar que sí. No me n’amago.
—En el joc, el mínim de personatges o jugadors és de tres: l’independentista, l’estat espanyol i l’autonomista. En Rajoy i en Duran, vostè que els coneix de prop, creu que s’hi avindrien a fer una partida?
—En el cas d’en Rajoy s’hi posaria bé a fer el paper que li toca, que és clarament de dir que no a tot aquest procés. No estic tan d’acord que al Duran se li pugui posar l’etiqueta de l’autonomista. Perquè sé que el Duran és una persona que vol superar l’statu quo actual (l’statu quo és el de les autonomies) i jo personalment l’hauria classificat d’una altra manera. Això és cosa vostra i per tant aquí no hi tinc res a dir.
—Si hem fet la puta i la Ramoneta tants anys en aquest país és perquè tenim por de perdre?
—Potser és perquè la història, els avatars de la història ens han portat a ser una mica d’aquesta manera. No podem oblidar que Catalunya és un país què han provat simplement d’esborrar del mapa. Com a cultura, com a llengua, com a identitat, com a conjunt d’una societat, com a projecte de futur. En molts moments de la nostra història, llarga, hauria agradat que desapareguéssim del mapa i ens convertíssim en una província de convicció purament espanyola i res més, com n’hi ha altres. Això no ho han aconseguit. Però els catalans, per sobreviure amb adversaris molt més poderosos, han hagut d’aprendre a fer la puta i la Ramoneta. Això es pot veure com un defecte, però també s’ha de veure com una virtut. Crec que en aquest moment no podem perdre vista aquesta perspectiva de què hem estat capaços de fer per sobreviure. I gràcies a haver sobreviscut ara ens podem proposar objectius clarament més ambiciosos.
—President, vostè ha vist el joc, ha pogut veure algunes cartes de més a prop. Li demanaria si hi ha cap carta que trobi a faltar com a reflex del moment polític, que ‘polonieja’, si es pot dir així.
—Jo no les he vistes totes, les cartes. Per tant, no puc saber si tot allò què se’m pot acudir en aquest moment hi és o no hi és, però estic totalment convençut que amb el vostre sentit creatiu (que és molt alt, pel que veig) doncs hi deuen ser totes. Si en el moment de fer la primera partida en trobo a faltar cap, per a edicions posteriors ja us ho faré saber.
—Ensenyem totes les cartes en l’estratègia per aconseguir la independència?
—Ensenyem totes les cartes que hem d’ensenyar, perquè si les ensenyem totes i les ensenyem als nostres adversaris els donarem un gran avantatge en el joc. Per tant, tampoc no hem de ser ingenus, en aquest sentit. És una batalla dura, democràtica, legal, pacífica, de majories fortes. Però és una batalla, és una pugna. Hem de ser conscients del paper que fem en aquests moments.
—Guanyarem la partida.
—Jo espero que guanyarem la partida, sí. Guanyarem si actuem amb convicció, si actuem amb capacitat de resistència en el temps, si no ens atabalem a la primera de canvi, si fem pinya entre tots els que hem de fer pinya: aleshores podem guanyar la partida. És això que intentem tots plegats. Jo també.
—Moltes gràcies per aquest missatge. Un missatge positiu que vinculem amb el joc. És possible guanyar la partida en vint-i-cinc minuts.
—Doncs no està malament. Ja m’agradaria poder fer totes les partides i guanyar-les d’aquesta manera.
