Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  05.12.2013  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Una enquesta particular per als escriptors 'collita del 1963'

Hem proposat a Sergi Belbel, Manuel Baixauli, Màrius Serra, Joan-Lluís Lluís, Sebastià Perelló i fins a onze autors, que enguany han fet cinquanta anys, tres preguntes que provenen dels anys trenta...

Men?ame
 

El 1963 hi va haver una bona collita literària: Manuel Baixauli, Sergi Belbel, Flavia Company, Oriol Izquierdo, Joan-Lluís Lluís, Vicenç Pagès Jordà, Sebastià Perelló, Ponç Puigdevall, Màrius Serra, Jaume Subirana, Vicent Usó i més. Són escriptors que, tot i no sentir-se generació, alguns han viscut com si ho fossin per l'amistat que els uneix, i alguns altres han estat volgudament 'outsiders'. Amb tot, uns i altres sempre han lluït una certa marca de pertinença i un orgull per haver nascut el 1963. No volíem que s'acabés l'any que n'han fet cinquanta sense felicitar-los tot desafiant-los en una mena de joc.

En la biografia de Salvador Espriu, 'Espriu transparent' (Proa), Agustí Pons recull a les pàgines 126-127 una enquesta sobre la literatura i la cultura catalanes que va publicar 'La Revista' l'any 1933, amb l'excusa de commemorar el primer centenari de la Renaixença. Aquell any van convidar a respondre-la tant els escriptors i intel·lectuals sèniors, com els que en començaven a despuntar. L'enquesta contenia tres preguntes, que són les que ara hem proposat de respondre a aquests autors 'collita del 1963':

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?


MANUEL BAIXAULI (Sueca, 1963)

Quin és el vostre ideal vital i professional?
Vital: viure intensament –sense destorbar ningú– els petits plaers quotidians, intel·lectuals i sensuals, i tindre amb qui compartir-los. Professional: fer una obra que irradie una seducció semblant a la del foc de la llar en una nit d'hivern.

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
No en tinc una visió global. Quina és la generació anterior? Monzó?... Em sent molt diferent d'ells, però també dels qui se suposa que són de la meua generació. Potser m'influeix més el lloc on visc, i ser de poble, que no l'any en què vaig nàixer.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià? 
Jo voldria uns Països Catalans independents, cultes, civilitzats –a la manera dels nòrdics–, respectuosos amb la natura i solidaris amb la resta del món.


SERGI BELBEL (Terrassa, 1963)

Quin és el vostre ideal vital i professional?
És una pregunta fàcil de fer i difícil de respondre sense caure en tòpics. El meu ideal, vital i professional, és tirar sempre endavant tot intentant de no perdre'n gaires més pel camí, d'ideals.

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Malauradament, només he arribat a conèixer bé un dels seus màxims exponents: Josep M. Benet i Jornet, que ha estat determinant per a mi com a autor i com a persona (parlo d'autors teatrals, és clar). Li estic eternament agraït per la seva generositat amb mi i amb les generacions posteriors a la seva. La resta d'autors no va mostrar gens d'interès per la gent de la meva generació perquè, suposo, prou feina tenien a subsistir.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
No puc parlar de les Illes ni del País Valencià. No hi visc. Tot i que amb les Illes mantinc una relació molt estreta per motius famiars. Ara, per Catalunya tinc molt clar què desitjaria 'per demà': que fos un estat independent, democràtic, pacífic, plural, tolerant. Uf! Hi ha massa 'ideals' en la resposta! (O no.)
 


LLUÍS CALVO (Saragossa, 1963)

Quin és el vostre ideal vital i professional?

La felicitat i la república anàrquica de l’art.

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?

La generació dels 70 va ser fèrtil, llum i llumenera, alimara i esberla al mateix temps. Gent com Jaume Pont, Joan Navarro, Maria Mercè Marçal, Jaume Creus o, si anem una mica més enllà, Carles Hac Mor són un exemple de valentia, de dicció pròpia, de trencament de models antics i de renovació en tots els sentits. No crec gaire en el concepte de generació, perquè jo mateix em sento molt més a prop de la gent dels 80 que dels nascuts a la meva dècada.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?

Independent, català i lliure d’aquest capitalisme nefast, trist i destructor. Ecològic i autogestionari. Un país que cregués en l’educació, en el coneixement, en el conreu de la persona. Un país sense elits, botiflers, llepaculs ni mandarins. I net, evidentment, de podrimeners i corrupteles. Un país en què el Castellet de Perpinyà en reflectís en les aigües –a la riba enrivetada de canyissos– del Xúquer i del Segura.


FLAVIA COMPANY (Buenos Aires, 1963)

Quin és el vostre ideal vital i professional?
Vital, la serenitat. Professional, l'honestedat.

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
El diàleg amb la tradició és sempre important i enriquidor. La memòria forma part de tota creació.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Com m'agradaria que fos la resta del món: un lloc lliure i en pau.


ORIOL IZQUIERDO (Barcelona, 1963)

Quin és el vostre ideal vital i professional?

A aquestes alçades de la pel·lícula, respondria glossant la 'Tirallonga de monosíl·labs' i diria, espero que expressivament, que en tindria prou amb 'un xic de poc'… Ideal, dius? El més radical de tots: poder viure, i això també vol dir treballar, sense haver de renunciar del tot a la dignitat.

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?

Em resisteixo a parlar de generació i, per tant, a fer generalitzacions que per força seran imprecises i injustes. En la 'generació' anterior hi tinc bons amics i a més, després de tants anys de brega (fent d'editor de molts d'ells o des d'altres i encara més altes responsabilitats), em sembla que sé reconèixer talent literari en molts dels que hi pertanyen i, de la seva mà, unes quantes obres ben rodones i alguna de gran i tot.

Amb tot, si he de fer l'esforç de respondre a la pregunta se m'acut de dir que, vist des d'ara, la generació anterior sembla haver estat col·lectivament a l'alçada de les seves circumstàncies històriques, que no eren qualssevol: el pas de la resistència a la 'normalitat' democràtica transitant en l'endemig per una transició que va ser un camp de mines.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
La resposta impulsiva és dir lliure!, amb signe d'exclamació, i esperar-ho, i exigir-ho. I això vol dir, naturalment, independent. Si posem a la resposta un matís de correcció política, necessària, ho podríem dir així: vull que el demà de Catalunya, de les Illes i del País Valencià sigui el que decideixin els ciutadans de cadascun d'aquests països. I jo treballaré perquè els ciutadans de Catalunya vulguin, com jo, que el nostre país sigui un estat tan independent com ho són els altres. I desitjo que els ciutadans de les Illes, del País Valencià i dels altres països catalans vulguin, també, conquerir la seva independència i apostin aleshores, com hi aposto jo, per la lliure federació dels Països Catalans.


JOAN-LLUÍS LLUÍS (Perpinyà, 1963)

Quin és el vostre ideal vital i professional?
No estic segur que mig segle sigui un temps prou llarg per a poder respondre aquesta pregunta. L'única cosa que podria dir sense gaires dubtes és que a mesura que el camí que queda per fer s'escurça, els objectius es densifiquen i ja no s'hi val perdre temps en coses secundàries. O sigui que, com més va, més pressa tinc, perquè se m'incrusta a la pell l'evidència que no ho podré fer tot. Llavors, amb els anys, abandono allò que em sembla superflu i em concentro en l'intent d'arribar al més essencial. Quin és aquest essencial? Ho sabré, potser, quan per fi el vegi...

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Mai no m'he plantejat la vida ni l'escriptura en termes generacionals. No veig una generació anterior sinó individus que m'han precedit més o menys, i que m'agraden, m'entusiasmen o m'avorreixen també més o menys. De la mateixa manera no crec que els escriptors feliçment nascuts el 1963 formin cap generació, ni per bé ni per mal.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Un demà que permetés a la llengua catalana d'esperar de sobreviure amb tota la dignitat que mereix, és a dir com a llengua oficial d'un estat indepedent. Això, com a mínim per Catalunya. Per la resta, m'acolliria al dret de la utopia per desitjar que algun dia els Països Catalans sencers fossin una realitat jurídica i política, volguda pels ciutadans que hi viuen. 


VICENÇ PAGÈS JORDÀ (Figueres, 1963)

―Quin és el vostre ideal vital i professional?
Menjar i riure cada dia, viure amb algú que em miri amb bons ulls, dormir planer, tenir algun amic, convertir l’oci en feina, disposar de veïns civilitzats, aprendre i ensenyar, llegir llibres que m’agradin i escriure el que em vingui de gust i –si pot ser- que agradi a algú.

―Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Durant la infantesa la respectava, durant la joventut li vaig agafar una mica de mania, i actualment en gran mesura m’hi he reconciliat. Ha deixat novel·les tan respectables com 'Ventada de morts' o 'El dia que va morir Marilyn'. Finalment he entès que si jo hagués nascut uns quants anys abans hauria actuat si fa no fa com ells.

―Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
M’agradaria que cadascú disposés de l’oportunitat de triar el que vol ser, com a col·lectiu i també com a persona.


SEBASTIÀ PERELLÓ (Costitx, Mallorca, 1963)

Quin és el vostre ideal vital i professional?

Un ideal és voler estar al llimbs i quedar-se a l’escapça. I he sentit dir que no deixa de ser una vulgaritat, que no deixa de ser voler posar els peus on no hi poden anar fent passes. Hi ha una llibertat excepcional en no posar-se aquesta mena de fites. Perfilar-se en un ideal sol acabar en una caricatura o en el desastre, perquè si t’hi aferres sol prendre les formes d’un absolut i els humans fins i tot som ben capaços d’idealitzar el passat. I en el futur, ja s’ha vist, els grans ideals solen fer fora del seu cel allò que els estorba i acaba essent un infern. Kraus deia que l’ideal de la virginitat és d’aquells que volen desvirgar-te. Per això em basta provar d’entendre el que hi ha, moure conversa, cercar la delectació en els reencontres, aprendre que no en tens prou amb el teu hortet, moure’t, amb aquella certesa que la vida i el món tot és u. Només obstinar-se per fer adherència als dies que passen i no reduir-los a un balanç de gestió. I procurar no caure en l’angoixa de ser només allò que som. No posseïm res més que un poc de temps, diu el poeta.

Quant a la professió he de dir que som poc vocacional. No he sentit veus. I professar té un regust religiós que em fa nosa. Lliurar-me del tot, entregar-me com un recluta o un acòlit no m’estira. Ocupar-me en coses i aplicar-m’hi ja em va bé.

Si es tracta d’escriure, m’hauràs d’excusar la citació, però és que ara no he d’afegir res a allò que ja vaig apuntar en un altre lloc: per mi escriure no és un lloc on posar casa i no fa olor de domicili. Un exercici d’absència i d’aparició, un lloc on esquivar-se, també, de dissipació i de pèrdua. Una traça que deixes. Deambular. I perdre els papers. I com a lector no cerc ésser un oficiant, ni una vestal del text. No cerc convertir-me en un acòlit, ni en un custodi del sentit. L’espai d'escriptura com un lloc del desnonament. Desfer-me en els textos. I recomposar-me. De l'escriptura, no en surts mai indemne. En els llibres no hi cerc un lloc fora de perill, sinó exposar-me, deixar que em toquin i no es tracta d’escapar del món i de la bolla, precisament, sinó de fer-me fugisser de les maneres més probables de ser el de sempre. Empenyorar allò que ja creus saber. Aquesta incomoditat. Escriure és hipotecar-te en el text i saber per endavant que no en tornaràs res, que mai no acabaràs de pagar els deutes perquè passes per la terra ferma de la condonació. Escriure és una forma de no tenir aturall. Estar permanentment en obres. No tenir espera. Una espera que no cerca anar a parar enlloc, o posar remei.

Puc afegir que no he viscut el fet d’escriure com si es tractàs d’una professió. Escriure és arrencar engrunes al buit, trobar l’escletxa entre allò que tens a les mans i el que ha volat. Escriure és voler amarrar, fixar, clavar allò que és errant, allò que és movedís, inestable, fer permanent la fugacitat. Només és aquesta apetència, aquesta avidesa fluida. Alguna manera arxipèlàgica de comparèixer i desfer-se en la veu i la lletra. Mai per mai poetització, excitació del figurí amb enigmes, ni consignes, ni dictàmens orgànics i programàtics, ni maneres de viure que volen fregar-se en l’excepció i que cerquen sacerdots, o l’admirador incondicional. I de cap manera tampoc és una ambició, quan vol dir desig de domini. Una altra cosa és si cavam el mot fins a 'ambire': rondar, passejar. Una poètica: un ambulatori. Ambular: anar d'un lloc a l'altre sense punt fix d'aturada.

No cercar blindar-se en el mots, blindar-hi el sentit, estucar-lo. Dir el que hi ha. Perquè creus endevinar que s’esbrellen, s’obren fissures. I la veu, tu i tot, s’escola com si fos aigua en un gambaner. Els mots són el lloc per on proves de ser esquiu. Mai voler parlar per boca de tots, perquè escrius quasi sempre per boca d’una absència. Lletra sempre revocable. De sobte t’enginyes paraules que no són teves i dius que la lletra, com la filosofia, deixa les coses tal com estaven. Podeu fer la mitja. I mires de no fer nosa en aquest panorama que es dilata en horitzons desertats de tantes coses de no dir. I fas retxes de martell dins l’aigua, com si fossin lletres d’or. Ara toca riure.

Escriure és parlar amb un extern enmig d’una escala. O amb un estranger, que segons Jabès és aquell que et fa creure que ets a casa. Escriure i llegir són la mateixa cosa. Escriu aquell qui no ha deixat la pell en la feta. Per això és aquí, davant el paper. Llegeix, a vegades, aquell qui enterra i desenterra ossets. Sempre escapolons, detalls, deixalles, fragments. I els mots ja diuen més en aquestes llimadures. I no ho sabia el que escrivia. Saber, precisament, no. Ara el que llegeix obre la mà i mostra el que ha trobat: els mots que he dit i el que són sense mi. Aquesta remor que no sé. Allò que no som. Encara. Fins i tot allò que no vull ser i tanmateix em pasta.

Aquest afany de claredat i precisió davant el desconcert i el garbuix que ens conforma. I l’escriptor com a roter. La llengua que fa servir: una rota, un camp arrendat a curt termini. Terra prima i sempre lluny. Lluny de les cases de possessió. I ja ho pots ben dir que ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Però també saps que te n’has de fer lluny, cap a la frontera. No hi ha retop. Aquesta manera de dir per les bardisses. Vorera, vorera. 'Il n'y a de vie que dans les marges', deia Balzac. Allà, als confins, al llindar, les fites ben netes, i amb l’ànsia de fer-se lluny i ja no ser enlloc, no creure que la rota és un lloc on posar casa, o arriscar-se a guardar-hi un silenci sagrat. Com qui aixeca una barraca o guarda cabres. Però sempre des de la certesa d’anar onsevulla cul llogat.

Provar la veu: passavolant és aquell que va i ve, que està distret, que fa les coses amb presses, o no, desatent, diuen, ja ho aclariràs, que només passa. Per això és malvist, perquè no hi podem fixar la mirada. Passavolants, aquells que no tapen, que no tanquen, que troben la manera de defugir allò que els barra el pas, que no compareixen al radar. Un altre que no sent la necessitat de confrontació, que no acapara la dissidència. Però disconforme. La veu que pelluca.

Escriure: nedar i no guardar la roba. Quan proves de dir, caic no caic, al caire palpitant i sinuós d'allò que et fuig. Esser només l'atenció que poses. Blanc com el paper d'escriure. Receptacle. Sensitiu. He sentit dir que és així que has d'esperar els mots i esperar que s'ompli la bassa. Esser la cosa rebuda.

Escriure: desfer-se, el lloc menut que mai no acabes de conquerir i ja no ho vols ni provar, coses que no vols fer, llocs errants, derives particulars. Salvar-se en la pell dels mots per on has de llenegar sempre. Exceptuar-se en lletra. Aquesta inconveniència de surar.

'Homo bulla est'. Escriure: voler fixar els dies a casa d'un saboner.

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Les generacions genealògiques, si deixam de banda les dates, poca cosa han de dir si no han sorgit com a fenomen de sociabilitat i no han compartit espais discursius i de discussió, si no han generat perfils de visibilitat conjunta, intel·lectual i cultural en el sistema literari. I així i tot són arbitràries. I a mi em fa la sensació que els qui rodam la cinquantena hem anat més a lloure, i no hi veig més coincidència que la de compartir generació històrica. Vull dir que és difícil parlar de grup, moviment, escola, ni tans sols de generació que no ha quallat o s’ha perdut entre el final del franquisme i la transició. Almenys és el meu cas, i no tenc una idea de pertinença generacional si això implica compartir formació i orientacions estètiques i literàries. Coincidències i afinitats s’han produït, però de manera circumstancial. Tot i que pugui semblar que la generació dels setanta tengui més visibilitat en la història recent de la literatura catalana, tampoc no crec que s’hagi establert cap relació d’oposició ni de mestratge. Crec que el canvi generacional no implica un relat d’aquesta mena en la història més recent de la literatura catalana. Ni tans sols si cercam un feix de relacions amb la seva literatura no cal pensar, en el meu cas, que la cosa hagi anat per la via de presentar-se com una proposta que els defugia, o en reclamava un guiatge o una continuació. En alguns casos, i de manera aïllada, pot haver representat un horitzó, l’ànsia de moure conversa amb els seus textos, en altres la relació ha estat nul·la, vull dir que ni tans sols ha implicat una noció de rebuig en relació a conceptes com textualismes o experimentalismes. De fet podria parlar del mateix amb autors i texts que històricament em són contemporanis.

D’altra banda quan he llegit autors com Biel Mesquida o Quim Monzó, per exemple, no he cercat afinitats, no s’ha establert una relació on havien de figurar d’antecedents, ni he volgut cercar-hi un lloc on he pogut replicar o dissentir. Les relacions intergeneracionals no han fet en aquest cas relat d’intrigues d’herències i en cap cas han servit de motor. No he fixat l’atenció en la generació que m’ha precedit de manera diferent de com he provat d’establir fils i lligams amb tradicions anteriors. No s’ha tractat de respectar-los o de condemnar-los i a partir d’aquests actes provar de dir la meva. Ni mestres, ni cadàvers exquisits que s’hagin d’enterrar sota l’obra nova. De fet no es tractava d’escriure en aquest marc de referències de filiació. I no sempre llegir és provar d’establir relacions de mestratge o d’oposició. Ni amb la generació precedent ni amb les que han vengut després. I de cap manera allò que he pogut escriure ha provat de dir la meva generació, ni ser representatiu, ni parlar per boca d’altri.

Interrogar la tradició, sí, moure-hi conversa, voler formar part de la biblioteca, però no sempre hi cerques un país que se t’assembli, o et fas lluny dels que t’han precedit a la recerca d’un lloc ben teu on fer colònia. Per ventura es tracta d’encastar-se en una trama de lectures, perquè l’escriptura ja és una trunyella del que has llegit. Així a la deriva, arxipelàgic. Sense voler fer panteó ni convertir la biblioteca en espai sagrat, ni posar peanyes. Aquestes llistes de mestres i fonts sempre fan olor d’ànsia de geneologia. I no sempre som el que hem llegit. De vegades només és l’ànsia. Agradar no sempre és la relació que cerc en literatura. Ja em va bé que algun autor aconsegueixi irritar-me, per exemple, o que el meu desig s’assembli més a la necessitat que sent un vampir davant una vena que batega, i en aquest sentit, són quasi relacions inconfessables. En alguns casos fins i tot la distància que me’n pugui separar és sobretot allò que vull saber. En la lectura, hi cerc de vegades, sobretot l’alteritat i la diferència, no confirmacions de dreta via.

A mi, m’agrada disposar de la biblioteca i no m’excita gaire això dels 'top ten', ni fins i tot els més personals. Però si he de citar noms ja me’n desdic i en literatura, no és que me n’afluixi de prendre per no triar, és que no m’estira el comportament fan. Són els textos que han de dir aquesta set, s’hi han d’haver trunyellat i ja puc cantar llistes. Tanmateix no diran sempre el sentit de filiació que vols proposar. En literatura tampoc no tries els pares. I en el lector no hi cerc oficiants ni vestals del meu sentit, sinó conversa. Ni els meus textos no em semblen un espai que pugui tractar com si fos la meva cambra pròpia.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
M’agradaria que fossin allò que els catalans vulguin. I ser-hi. I en aquest context poder dir la meva. Anar a l’encontre d’alguna cosa que ha d’existir, que existirà paradoxal i sense essencialismes identitaris, amb el desig de reapropiar-se d’una vegada de la seva història llegida en tots els sentits possibles, conformant una cultura que s’insereix en el món multipolar que fa camins i ponts de les fronteres, amb una capacitat d’absorció viva i tenaç dels fluxos que lliguen el planeta. En definitiva afirmació i obertura. I per això cal envestir primer un referèndum d’autodeterminació. La ruptura política de declaració d’independència s’ha de proposar sense por, sense traumes, precisament, per tal d’establir lligams d’interacció i de transferències de tota mena en una nova dinàmica de contactes. Desplegar-se, constatar diferències que permetin els creuaments amb Europa i la resta del món, noves estratègies d’acció política i cultural capaços de produir noves maneres de moure una conversa que en l’estat de coses actuals s’ha esgotat. Reformular-se, divergir i convergir en els punts que siguin oportuns. Traduir-se en veus capaces de dialogar en la diversitat on han de tenir una participació activa tots els actors socials. I aprofitar per no ser una imitació del que ja hi ha, interrogar-se seguit seguit sobre el procés i deixar comparèixer les veus necessàries de la dissensió. Agafar un lloc, situar-se en el món i transformar-se davant l’alteritat, desfer tòpics i no assentar-se sobre els estereotips de sempre, vénguin d’on vénguin. Allunyar-se dels mites delirants i puristes, cercar alternatives en projectes populars participatius i solidaris. Impulsar projectes ecològics i saludables en matèria ambiental, economies sostenibles i un projecte de país sense localismes, però tramats en les localitats.


PONÇ PUIGDEVALL (Sant Feliu de Guíxols, 1963) 

Quin és el vostre ideal vital i professional?
No ser maniàtic, ni obsessiu, ni neuròtic. Tenir el temps, la força, la paciència i el silenci que em cal per a poder escriure i llegir tot el que vull escriure i llegir.

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
No m'he parat mai a pensar si tinc o no un concepte sobre la generació precedent. Hi ha escriptors que m'agraden i n'hi ha d'altres que no tant, que és el que sol passar sempre amb qualsevol generació d'escriptors.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Dins d'Espanya.


MÀRIUS SERRA (Barcelona, 1963)

Quin és el vostre ideal vital i professional?
El meu ideal és no tenir ideals. Mai no m'ha agradat fer plans, però si calgués explicitar-ne uns quants potser ja faria menant una vida com la d'ara, que em permet llegir i escriure i viatjar i escoltar i xerrar.

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Les generacions són una convenció com qualsevol altra i, per tant, només existeixen si així ho volem. Si ara vull respondre la pregunta i, per tant, m'atinc a la convenció que realment ha existit una generació articulada que ens ha precedit (dita dels setanta), confessaré que sempre m'ha semblat que es van haver de posar a escriure amb una sabata i una espardenya. La sabata era l'ambició i l'espardenya la llengua, la sabata era l'actitud i l'espardenya l'estil. Potser ara valoro més l'espardenya, però continuo pensant que les generacions són una murga.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Voldria que fos compartit. Voldria que algú passés per la ferreteria de la cultura i comprés 3 en 1 per constituir una comunitat cultural ben lubricada. La d'un país en el qual dius bon dia i et responen bon dia.


JAUME SUBIRANA (Barcelona, 1963)

Quin és el vostre ideal vital i professional?
Llegir, viure i escriure, amb música de fons, sovint barrejats.

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
El verb 'merèixer' en aquest cas és enganyós. A aquestes alçades cadascú individualment ja ha anat trobant o fent-se el seu lloc, enllà o ençà dels mèrits. I això s'aplica també al nostre cas, suposo.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Culte, ric, lliure, desvetllat i feliç, no? I enllaçat. Però per a tothom.


VICENT USÓ (Vila-real, 1963)

Quin és el vostre ideal vital i professional?
M’agradaria pensar que he contribuït d’alguna manera a fer una mica millor l’espai on m’he mogut: la meua família, els meus amics, els meus lectors, el meu país. A través de les accions quotidianes i també a través de la literatura. I m’agradaria creure que en el futur no em faltaran els reptes ni el desig d’aprendre que m’impulsa cada dia, perquè, sense ells, no sabria què fer ni amb la vida ni amb la literatura.

Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Crec que la gent que ens ha precedit ha fet una tasca admirable. Es van trobar un buit immens, propiciat pels anys de la dictadura, i es van posar a treballar per omplir-lo de la millor manera possible. Van (re)construir la literatura catalana a partir de les brases d’una foguera que el franquisme havia intentat apagar del tot i que, gràcies a la gent que els havia precedit a ells, encara cremava. I la van dotar de continguts i de prestigi fins al punt que, en poc de temps, ja es podia equiparar a les altres literatures d’Europa. Sense la seua feina, la vitalitat actual no s’entendria.

Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Ja fa molts anys que pense que el futur del País Valencià –i dels Països Catalans- serà molt negre si no aconseguim deslliurar-nos del jou castellà. Ho creia quan era impensable que es realitzara i ho seguisc creient ara que, a Catalunya, aquest horitzó sembla possible. La descomposició moral del sistema vigent és tan gran que resulta impossible no esperar canvis. El problema és quina mena de canvis es produiran i qui els controlarà. Particularment, m’agradaria que fórem capaços de construir un país lliure i independent, però també més just i més democràtic. De moment, no sembla un horitzó pròxim, però la història ens ha ensenyat que els fets més impensables poden produir-se l’endemà mateix d’haver-los descartat.

Men?ame