Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  26.10.2013  06:00

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Jair Domínguez: 'Algú ha de posar els collons damunt la taula'

Entrevista al periodista i guionista, que acaba de publicar '99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents'

Men?ame
 

Albert Espinosa, Messi, Duran tocant la bateria, Tomàs Molina, caminar descalç... són algunes de les coses que Jair Domínguez creu que hem d'eliminar si volem ser independents. A '99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents' (Ara Llibres) el polèmic periodista i guionista estripa referents i personatges dela Catalunya pre-independent amb una mirada àcida i provocadora. En aquesta entrevista, Domínguez explica el propòsit del llibre i reflexiona sobre el procés d'independència, on troba a faltar més valentia política. 'Algú ha de posar els collons damunt la taula.'

Jair Domínguez (@vedellconsagrat Twitter) no ha quedat pas escarmentat per la polèmica del 'Bestiari Il·lustrat', el programa del 33 pel qual va haver de declarar a l'Audiència espanyola. En aquell programa es van simular unes pràctiques de tir amb la cara de Juan Carlos, entre més personatges. I la prova que no n'ha sortit escaldat és la portada del seu nou llibre, il·lustrada amb una diana on hi ha uns quants dels símbols que passen pel sedàs de l'escriptor figuerenc; la corona, al bell mig, però també uns quants símbols de casa nostra.

Dius que ens sobra seny i ens fa falta més collons.
—Sí. És una frase típica d'entrenador de futbol de l'Empordà, o de la Garrotxa. Que vol dir que cal sortir a deixar-hi la pell… Això ve dels últims temps de política d'entesa, que ens ha portat a aquesta mena de llenguatge polític poc arrauxat que ha contrastat molt amb les últimes manifestacions, des de l'Onze de Setembre a la Via Catalana; han contrastat molt amb discursos de Durans i Navarros que van contra el sentiment del poble, proposant un seny, un anar a poc a poc i fer les coses bé… Ja em sembla bé de fer-les bé, però no es pot estar tan allunyat de la ciutadania. 

Això ho hem practicat molt aquests últims trenta anys.
—Sí, i potser ja n'hi ha prou, de seny. No dic que sortim amb les metralladores al carrer, però hem de trobar un entremig i algú hauria de posar els collons damunt la taula. Algun polític ho haurà de fer tard o d'hora. 

Ja dius que la independència arribarà abans que els Jocs de Madrid. Però la veus a prop? O en parlem tant que potser al final no hi arribarem.
—Podria ser això. Que després d'haver arribat a moments tan màgics com el del passat Onze de Setembre, que semblava que l'endemà havíem d'anar a tancar fronteres o fer un forat per separar físicament el país, s'ha anat calmant molt la cosa. Hem de mirar que tot allò que faci el poble serveixi per pressionar no pas Espanya sinó els nostres polítics, que facin alguna cosa. Hi ha personatges com Montoro que demanen a crits que els ataquem, fins i tot físicament. Algun calbot s'ha d'endur, aquest senyor. Però hem de fer que els nostres polítics es decideixin d'una vegada, parlin i ens demostrin que no ens equivoquem i que no és cap bogeria això que demanem. 

Amb el títol del llibre fas una mica de trampa, allò que tu anomenes un Marhuenda: es pot pensar que hi fas una llista negra, però no és ben bé això…
—No és això, no. Sempre m'ha agradat, en els articles, de jugar a posar el títol més bèstia que pugui, perquè com que vivim en una societat que s'alimenta de titulars m'agrada captar l'atenció, i que després la gent ho pugui matisar. De vegades fins i tot he dit en l'article el contrari d'allò que dic en el títol. De fet, hi havia tres o quatre títols possibles, molt més bèsties que no aquest….

Més bèsties?
—Sí.

En pots dir algun, dels descartats?
—No, no…

De tan bèsties que eren?
—Potser val més no dir-los. Al cap i a la fi, m'interessava un títol punyent i un interior més relaxat, més reflexiu. Són noranta-nou conceptes dels quals després es pot parlar.

Hi fas una mena de 'bestiari' de la Catalunya pre-independent.
—Sí. L'anterior llibre, 'Hawaii meteor', era un llibre post-independència, i ara em fixo en els moments previs a la independència, pensant què passaria, què ens caldria, i intentant repartir tant a Espanya com a Catalunya. Perquè hem de deixar de mirar-nos el melic i de dir-nos que ho fem tot bé i que només ens hem separar d'Espanya, i hem de fixar-nos en allò que fem malament.

En alguns moments dibuixes una Catalunya una mica hipòcrita i cofoia. 
—Sí, és una cosa que se'ns critica. M'agrada llegir-me molt totes les crítiques que ens vénen de fora, com ens tracten, els independentistes, de salvatges i illetrats i molt bojos. Aquestes crítiques les passo per alt. Però n'hi ha que sí que són encertades, perquè són fetes per gent que ha viscut a Catalunya o que ens coneix molt bé i que diuen que ens havíem begut l'enteniment pensant que pel fet de ser català érem una mena de sants que estàvem per sobre del bé i del mal; que havíem arribat a perdre una mica el nord, pensant que tot allò que és català és excels. I hem tingut alguns motius per pensar-ho, com el Barça, el Ferran Adrià i gent increïble. Volia desmitificar una mica això i tocar de peus a terra. 

I toques alguns mites, com Messi. Què pensaves quan veies Messi arribant al jutjat rebut per una gentada com un heroi?
—Arran d'això em passa pel cap de parlar de Messi i justificar que en una hipotètica Catalunya independent no ens hi convindria, sempre des del punt de vista de la sàtira, és clar. Intento que darrere l'humor hi hagi una part de realitat més o menys certa.

En el llibre parles de coses que caldria aniquilar. Em sabries fer la llista contrària, la de les coses que caldria preservar?
—Preservar polítics és una cosa complicada… S'haurien de preservar tantes coses en una Catalunya independent, però cauria en la cursileria de dir que preservem els nostres paisatges i les nostres tradicions… Sí que m'agradaria fer el contrari. Arrosseguem tant el tema de la nostra identitat i la nostra llengua que la gent ho té molt interioritzat i no em fa por. 

Què t'ha quedat fora de la llista que hauries volgut incloure-hi?
—Tenia cent sis capítols, entre els quals hi havia Alícia Sánchez-Camacho i Jordi Cañas, que eren dos capítols que al final vaig descartar per desgast. La gent ja sap que són dos personatges que en una Catalunya independent tindrien el seu paper, però que ja sabem que per la causa millor que no hi fossin… O potser sí, millor que hi siguin. Perquè el Jordi Cañas al final sembla un senyor sortit de Barrio Sésamo… Els nens ho entenen molt fàcilment, quan veuen un senyor així, amb aquest tarannà: saben si això és bo o és dolent. Per això no vaig voler fer més sang amb aquest tema. 

A la llista, hi he trobat a faltar un Godó o una Vanguardia o algun d'aquests anomenats poders fàctics. 
—Sí, és cert. Em vaig proposar d'escriure un capítol sobre el 'conde' de Godó, però com que he de mantenir la feina, vaig fer els ulls grossos i no l'hi vaig incloure, tot i que hi he inclòs gent pròxima, com Samaranch. 

És cert que vas veure en Samaranch baixant d'un l'helicòpter al jardí veí del d'un amic teu, a Santa Cristina d'Aro?
—Sí, sí, el van baixar en helicòpter al jardí del costat. M'agrada barrejar realitat i ficció normalment, a la ràdio ho faig molt. Fent humor, la línia que separa la realitat i el surrealisme és molt prima. De vegades dic coses que la gent es pensa que m'invento, i m'agrada que ho pensin. Però en aquest cas, això és real.

No ho has carregat una mica, amb allò que anaves en calçotets i amb una cervesa a la mà?
—A l'Empordà passen coses que a Barcelona no em passaven. Allà em passen coses estranyes sovint.

També parles d'aquella intervenció teva al programa 'El cascabel al gato' de 13 TV per aquell piulet sobre la Roja. Com és que hi vas participar?
—Aquell piulet se me'n va anar de les mans. De vegades pots sospitar que dient coses per Twitter hi pot haver escàndol. El vaig escriure sense cap intenció més que de provocar que la gent digués que hi estava d'acord o contra. Van publicar allò tret de context dient 'escriptor català desitja la mort dels jugadors de la selecció espanyola'. I, és clar, el futbol és una cosa que no pots tocar, a Espanya. Allò es va fer molt gros. Em va fer un piulet el productor del programa, dient-me que li truqués. Vaig pensar: sí, home. Però després d'insistir-hi molt al final li vaig dir que em truqués.

I et va trucar. 
—Sí, i la primera cosa que li vaig preguntar era si era un parany, si em trobaria amb el Mario Conde i aquella gent. Em van dir que no, que només parlaria amb el presentador i ja està. Em vaig relaxar, vaig anar al despatx, on tinc la línia RDSI. Anava amb pijama, em vaig beure un parell de cerveses, perquè, si no, no pots; t'has de preparar mentalment per a una cosa així. I vaig començar a parlar amb aquest paio, que va obrir la capsa de Pandora i va deixar anar els 'pitbulls' allà. I mira que és un senyor molt correcte, que es va interessar per com estava el tema del rei, si havia quedat vist per sentència… Però llavors va ser un escàndol, amb gent molt obcecada. 

I Miguel Ángel Rodríguez.
—I ell, sí. Que em va sorprendre molt que fos allà pontificant sobre el bé i el mal després del que acostuma a fer.

Què passarà amb tots els Porsche Cayenne que hi ha per Catalunya?
—Cada vegada n'hi ha menys. Al meu poble n'hi havia molts i el nivell ha baixat molt. Acabaran desapareixent, en quedaran tres o quatre. És un cotxe de jugador de futbol. La gent normal no hi podem anar, i gràcies a Déu.

Men?ame