Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  06.09.2013  10:23

De la flor de la farina...

Men?ame
 

La meua intenció no era escriure aquest article. De fet, l’article que tenia preparat anava sobre telefonia mòbil. Però, per problemes del correu, no va arribar quan tocava. I ara, davant la situació ridícula -una més- que s’ha donat des del sector antivalencianista, no me’n puc estar, de ‘xiular’.

Resulta que ha aparegut un cartell en què s’anuncia un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ a Picassent, com aquells de les pel·lícules de l’Oest, amb el títol ‘Se busca’. A més, l’acusen de traidor [sic], de catalaniste [sic], de renegar de les tradicions valencianes i de no sé quantes coses més. En un intent desesperat d’entendre aquesta actitud, recórrec als casos que van patir Fuster i Sanchis Guarner. No les arribe a comprendre, aquestes amenaces, ni molt menys a respectar, però sí que hi veig una discrepància ideològica clara. Veig com acusen, per eexmple, a Joan Reglà, o a Vicent Flor, i ja hi tornem a ser. Observe com no poden veure grups com Obrint Pas o  cantautors com Raimon. És a dir, tot i que no hi ha absolutament cap motiu que justifique la intolerància, la violència, l’odi, que han patit i pateixen, es veu com hi ha una concepció de país, de nació, de territori, diferent, hereva d’aquella ‘Batalla de València’. Evidentment, els noms que ací escric defensen un autèntic valencianisme, un amor al País Valencià i tot allò que el conforma. Així doncs, ho associem a motius ideològics (per cert, la Constitució que tant pregonen explica que ningú no serà discriminat per ideologia i ací, quan els sembla, es boten alegrement quest punt).

Pep Gimeno ‘Botifarra’ -no ho dic jo, ho escriu l’expert Josep Vicent Frechina- ha sabut reunir als seus espectacles gent de dreta, d’esquerra, de centre, de dalt i de baix. I tots, tots, han somrigut o han plorat amb els embarbussaments, amb les dites, amb els refranys i amb les lletres de les cançons. El que vull dir és que Pep en cap moment mostra aquest catalanisme del qual se l’acusa. Ni porta quatribarrades. Ni es clava en ningú. Pep és respectuós i només es dedica a una cosa: a viure amb normalitat. I la seua normalitat consisteix a parlar en valencià, a cantar en valencià, a escriure en valencià i a pensar en valencià. Perquè sap que és la seua llengua, i sap que no cal pregonar als quatre vents que és la llengua que sempre s’ha parlat ací: utilitzant-la, la manté viva. Aquesta és la seua màgia: ens sap transmetre tota la seua naturalitat amb ‘L’u d’Aielo’, amb ‘La Malaguenya de Barxeta’ o amb ‘El casamiento de Maria la Xapa’, aquesta última barrejant el valencià i el castellà. No fa apologies de la llengua, i això encara és més genial; sap que és, d’allò seu, el més seu.

D’altra banda, m’atreviria a dir que a cada poble del territori coneix algú, que en sap les festes, les tradicions. Són molts anys de feina, de recol·lecció, de parlar amb la gent major perquè la cultura popular, la nostra cultura popular, no es perda. I ara vénen i diuen que és un traïdor. Un traïdor a qui o a què? Ni ell ho és, ni tampoc ho van ser Fuster, Sanchis Guarner, Reglà i ni tampoc no ho són Vicent Flor, Obrint Pas o Raimon. Pep estima el país que l’ha parit, més concretament, la seua Xàtiva.

El que demostren aquests actes és una certa por. Altrament, és incomprensible que encara a dia de hui succeïsquen. En una classe de literatura catalana contemporània, la professora Carme Gregori ens va comentar que durant el franquisme es van perseguir llibres, molts llibres, en l’idioma 'no cristiano', com els llibres de receptes, perquè contenien mots en català i sabien que podrien transmetre, per exemple, termes que la gent només coneixeria en aquesta llengua. A quants ens costa traduir la ‘bajoqueta’? Potser temen que passe una cosa semblant amb Pep: que es recorden els embarbussaments, les dites, els refranys i les lletres de les cançons que s’han cantat tota la vida. I aquest cas particular, a gran escala, equivaldria a un odi contra tot allò que sone a valencià, a valencià de veritat. I això, estimats lectors, és perillós. Ja no s’ataca unes idees; s’ataca una cosa quotidiana, natural, com si volgueren destruir les flors perquè naixen de la terra i no del cel. Però encara és més perillós si, a sobre, des de dalt, ningú no hi pren mesures.

Seguiré escoltant romanços, jotes, uns i dosos, fandangos, granaïnes, masurques, a l’espera d’algun xicotet gest per part dels qui manen. Que els alcaldes deixen de barallar-se per un hortet que tinc jo per a fer xalets de luxe i plantar-hi un camp de golf, i se centren en defensar les nostres arrels. No només per Pep Gimeno ‘Botifarra’, sinó per tots aquells que han lluitat i que ho continuen fent dia a dia per la normalitat i la naturalitat que emana el cantant xativí. Ara li ha tocat a ell, que ens trau un somriure cada volta que obri la boca (de veritat pot tenir enemics, aquest homenot?) Però, i demà?