Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  05.09.2013  00:00

Autor/s: Mariló Sanz Mora

Nova York: els gratacels de Manhattan

Men?ame
 

Nova York és una ciutat que m’agrada, encara que quan s'hi va per primera vegada hi ha el perill d’acabar amb mal de coll perquè és inevitable alçar la vista per a mirar cadascun dels edificis que competeixen en alçària.

Al primer colp d’ull m’agrada aquesta ciutat, tanmateix l’entrada no ha resultat atractiva. L’autobús que va des de l’aeroport fins a la 'gran manzana' no ensenya la imatge idíl·lica que sempre es veu d’aquesta ciutat de les oportunitats, ciutat dels negocis, ciutat de la diversitat, dels emigrants... no mostra les escenes tantes vegades repetides al cinema o a les sèries televisives i que ja ens resulten familiars.

A la carretera d’entrada hi ha un suburbi que arreplega la gent que li costa de sobreviure, la que busca i no troba on treballar, la que ho troba i ho malgasta vivint de la delinqüència. És la primera impressió, ho veig i és el que imagine perquè és la realitat previsible. Malauradament, moltes ciutats tenen els seus suburbis, on la gent malviu, i en aquest moment me'n vénen al cap unes quantes, així que pel que veig, aquesta ciutat americana no és cap excepció.

Seguim el trajecte i jo continue mirant a traves del vidre de la finestra. Abans d’arribar a una de les artèries principals on tenim l’hotel, passem per altres carrers paral·lels i perpendiculars secundaris que poc tenen a veure amb les fotos-postals que tenim tots a la ment. L’hotel on anem a quedar-nos durant uns dies és a Broadway, és un hotel de categoria mitjana. Hi serem poc, de fet, si fem el que sempre fem quan viatgem, a l’hotel anem a dormir i prou.

Arribem de vesprada, després d’un vol llarg i pesat, i a més a més amb 'jet lag' per la diferència horària, però ni cansament ni res, no hi ha excuses. Som a Nova York i ja tindrem temps de descansar. I és que arribem amb ansietat, 'com si s’acabara el món'. Tenim dies per davant però tenim pressa per descobrir aquesta anhelada ciutat.

Sabíem que teníem l’hotel cèntric, però no imaginàvem que ho era tant. 'Com desaprofitar la nit? Si tot està a un pas... Mira els teatres al costat....' ens diem unes a altres en arribar. Així que ens deixem temptar per la màgia nocturna, ens deixem captivar per la lluminositat elèctrica que tot ho camufla i ens n'anem a passejar.

Una companya de la colla insisteix que està molt cansada. Molt sensata, ens diu que toca dormir, que encara que l’hora local siga mitjan vesprada, l’hora de casa, l’espanyola, la que tenim al cos, és ja de matinada. Té tota la raó, però no li fem cas i ella... sense voler, un poc remugant i mig adormida, es deixa portar.

Els llums cridaners són un reclam per a poder respirar l’ambient nocturn, per a admirar el bullici de la gran ciutat i ens obliguen a barrejar-nos entre la gent. Tenim molt a prop l’Empire State, 'i si pugem? Les vistes nocturnes deuen ser espectaculars', ens preguntem. Tota la colla dona suport a la proposta i la que estava cansada calla. I pugem. Quin goig de panoràmica: un fons negre i llumetes de colors. Intentem endevinar els noms dels edificis emblemàtics però és massa esforç. Cert que estem cansades.

Per sort queda constància fotogràfica de la nit, perquè l’amiga, la sensata que estava cansada, està tan adormida que a l'endemà no recorda haver pujat a l’edifici més emblemàtic de la ciutat i nega haver vist els innombrables punts de llum que il·luminaven la nit de la capital dels gratacels, i haver patit la cua d’espera; ni recorda l’ascensor pujant... res, no recorda res. Només creurà que hi ha pujat quan ho veja plasmat en un paper, quan tinga a les mans la fotografia amb la fantàstica panoràmica nocturna de fons.

I a partir de l‘Empire, i durant els dies següents, ja adaptat el cos al nou horari, comencem a conèixer Nova York. Caminem de banda a banda, plànol en mà, busquem els edificis que no hem de deixar de veure... cada dia trepitgem la cinquena Avinguda amunt i avall. Això de caminar ho fem molt bé.

L’hotel és al cor de Manhattan, enmig de tot, és un gran avantatge per moure’s per la ciutat. És gran. La nostra habitació la tenim quasi tocant el cel. Sortosament l’ascensor sembla funcionar perfectament: seria un greu problema que deixara d’anar tan bé. Un jove de pell negra molt ben plantat està sempre dins l’ascensor acompanyant tothom a pujar i baixar, és el grum que, imagine, devia ser l’encarregat de solucionar qualsevol contratemps dins la claustrofòbica 'cabina elevadora'... però millor no pensar-hi.

Generalment ens despertem enjorn. Des del nostre raconet del cel on ens ha tocat, quasi als núvols, baixem agafant l’ascensor i trobem el jove negre herculi de totes les vegades que ens acompanya fins a la planta baixa. No sé quin horari té però sempre coincidim quan pugem o baixem. Dóna seguretat trobar 'una cara coneguda', perquè pensar en l'altura que puja i baixa l'ascensor, esgarrifa.

Podria fer punt seguit i continuar parlant d’aquest jove, però calle, faré un punt  a part i parar d’escriure sobre ell. En qüestions de viatge... sempre... sempre...hi ha unes parts que es conten i unes altres que no, o almenys no són a tothom revelades.

Cada matí, ja al carrer, busquem una cafeteria del barri, desdejunem a l’estil americà, ben complet i suculent, que dóna forces i iniciem la ruta prevista en la reunió nocturna que fem, religiosament, cada nit abans de dormir.

Veiem l’Empire de dia, la catedral de Saint Patrick, la cinquena Avinguda... anem per Xina Town i Littel Italy, entrem al museu metrolità, anem per la zona del port, passegem pel Soho... I anem a les torres bessones, on entrem i h veiem unes exposicions d'art africà i pugem a la part més alta. Això sí que és com ser al cel!, les vistes són espectaculars.

Portem un llibre-guia de viatge que llegim de tant en tant per saber què estem veient i així saber per on caminem i no solament mirar sense més i més.

I un dia contractem una visita organitzada per a anar al barri de Harlem. Escoltant què es conta d’aquesta zona, preferim no visitar-la al nostre aire, tal com estem fent amb la resta de Manhattan. I de fet, el vehicle que ens porta pels carrers del barri duu els vidres negres i opacs, nosaltres veiem l’exterior i des de fora no ens veuen. Millor així, perquè s’hi veu el negoci clandestí d’intercanvi de droga-diners que la gent fa al carrer. Fem parada davant del teatre Apollo, on han actuat i continuen actuant nombroses celebritats i passegem un poc per observar la vida del barri. M'agrada Nova York per la diversitat.

Cada dia, quan anem de camí a l'hotel, ens passa una cosa diferent... Una vesprada estan rodant una pel·lícula, està tot tancat al pas desl vianants i està ple de càmares i actors... parem a escodrinyar... és una seqüència en una cabina telefònica. No sé quina pel·lícula serà.

Al final del dia acabem esgotades, tanmateix això no li lleva que una nit estiguem fins ben tard al Soho escoltant música de jazz en directe, i una altra nit anem a veure un musical, el que fan al teatre del costat de l’hotel: 'Els miserables'. Dubtem un poc entre anar-hi o no, perquè no dominem l’anglès, tanmateix decidim aquest i no un altre perquè és una història molt coneguda i només visualment es pot entendre. A més a més, just algunes de nosaltres fa uns mesos hem vist l’obra a Madrid, en espanyol, i això afavoreix la comprensió.

De casualitat veiem que els actors de 'Els miserables' ixen per la porta 'falsa' del teatre a parlar amb els espectadors. Com sabem a quina hora ixen i és al costat de l’hotel, el que fem a partir d’eixe dia és fer coincidir la nostra tornada a 'casa' per veure’ls. Els hem vists actuar, i com si fórem grans fans ens amunteguem a les portes per veure’ls cada vesprada. I com ho fem unes quantes vegades, els actors acaben mirant-nos perquè ens reconeixen. I quan acabem de saludar els actors... a l’hotel... a descansar... que ja toca després de tant de quilòmetre a peu.

I quin fred fa! Això no ho he dit encara, i això que és agost!. Tots els dies patim fred: el dia del jazz, el dia del teatre musical, a les cafeteries, als museus... l’aire condicionat està posat molt fort i fa un fred que pela. La jaqueta o el mocador per enrotllar el coll ha d’anar sempre a la motxilla, fa falta sempre, el contrast fora i dins dels edificis és abismal, hi ha perill de constipats.

I tambè podria parlar de l'obesitat que s'observa, que no és cap tòpic, sinó una realitat.., o de les xiques elegantment vestides que porten sabates esportives perquè les de taló alt són per a l'oficina... o de la imatge de l'executiu menjant el seu 'hot dog' pel carrer de camí al treball.... Hi ha molt per a dir d'aquesta ciutat que concentra totes les races i vestimentes, algunes d'estrafolàries, altres de més discretes... perquè tot hi cap i tot pot passar en aquesta ciutat tan atraient i tan variada.