Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  03.06.2013  06:00

Josep Lluís Bausset

Men?ame
 

Ara fa un any, el 3 de juny de 2012, moria mon pare a les portes de fer 102 anys d’edat i després d’una vida al servei del nostre País! Amb el cap ben clar, va acabar els seus dies discretament, tal com havia viscut!!

Amb motiu de la mort del pare, ens van arribar a les meues germanes i a mi uns telegrames del Sr. Alberto Fabra, President de la Generalitat Valenciana, i del Sr. Serafín Castellano, Conseller de Governació del Govern Valencià, així com també del Sr. Miguel Bailach, 'Diputado Provincial de Juventud y Deportes'. En tots tres casos ens expressaven 'las sinceras condolencias' i 'mi más sentido pésame'. Uns telegrames escrits únicament en castellà i que marginaven i menyspreaven la llengua del nostre pare!

Des de menuts, el pare ens va inculcar a les meues germanes i a mi els valors de l’honestedat, de la veritat i de l’esforç, així com l’amor a la nostra llengua i al nostre país. El nostre pare va ser sempre un home honest, senzill i bo, que va treballar incansablement pel redreçament nacional i la vertebració del País Valencià.

Nosaltres, a casa, véiem que la dignitat i la coherència eren dues característiques del nostre pare. Per això, per dignitat i per coherència, vam retornar uns telegrames que menyspreaven la llengua del nostre pare. Certament que no vam retornar els telegrames per estar escrits en castellà, sinó per no estar escrits en valencià!!

Militant de la FUE a finals dels anys vint i principis dels trenta del segle passat, quan estudiava farmàcia a Madrid, en acabar la carrera i tornar a l’Alcúdia, entrà en contacte amb el Centre d’Actuació Valencianista i s’afilià a l’Agrupació Valencianista Republicana. A més, fou delegat a l’Alcúdia de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i membre de l’Agrupació Valencianista Escolar, com a vocal de la qual participà en la signatura de les Normes de Castelló.

Durant la guerra va ser destinat a Barcelona com a tinent farmacèutic, i més tard a l’Exèrcit de Llevant, passant gran part de la contesa entre Mora de Rubielos i Villar del Arzobispo, al front d’un dipòsit de medicaments.

Jutjat per la 'Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión', fou condemnat a un mes de presó, després del qual participà en reunions clandestines per tal de revifar la nostra llengua i l’esperit nacionalista d’abans de la rebel·lió militar.

Va conèixer Joan Fuster a la pensió del carrer de la Mar on s’hostatjaven els dos, naixent una amistat que durà tota la vida. En una carta que Fuster escriví a Vicenç Riera i Llorca, l’escriptor de Sueca deia de mon pare: 'Bausset és un altre cas admirable: abans de la guerra, ell i els seus amics del poble constituïren una entitat valencianista; estaven quasi tots subscrits a periòdics catalans'. I és que durant la República, mon pare, amb el seu bon amic Innocenci Signes, fundà a l’Alcúdia l’Agrupació Valencianista la Senyera. Va ser Fuster mateix qui definí a mon pare com 'un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià'.

Durant la seua etapa de professor a l’institut de Tortosa, participà activament en les protestes contra Luis de Galinsoga i en contra del Consell de Guerra a Jordi Pujol.
 
De retorn al País Valencià, als anys seixanta i setanta, el pare, de nit, feia classes a adults que volien aprendre valencià, a l’Alcúdia i als pobles del voltant. Al principi els grups eren relativament nombrosos. Però amb el pas dels dies (i sobretot a l’hivern) la gent anava deixant les classes. Alguna vegada, els més fidels, veient que quedaven pocs alumnes, deien al pare si volia podia deixar de fer les classes. Però ell contestava: 'només que en vinga un, jo també continuaré venint!'. La tossuderia i la passió per la defensa de la nostra llengua i el seu treball 'subterrani', va fer que, als anys seixanta i setanta, alguns adults començaren a llegir i a escriure en valencià. I és que mon pare no va perdre mai la il·lusió per fer del nostre país, una terra més lliure.

Amb tot, va haver d’aguantar, amb dignitat i coratge, la insolència i el menyspreu del franquisme. Ja és prou coneguda aquella anècdota en què un guàrdia civil de l’Espanya profunda, un dia li preguntà: 'Oiga, D. José: ¿Comó es que un hombre con tres carreras habla valenciano como los patanes?'. Mon pare, sense perdre el somriure li contestà: 'Oiga, ¿y los patanes de su pueblo como hablan?'. L’home aquell es quedà de pedra, perquè si mon pare parlava en valencià, parlava com els 'patanes' de l’Alcúdia, però si haguera parlar en castellà, hauria parlat com els 'patanes' del poble d’aquell guàrdia civil. Com contava mon pare, aquell home, es posà la mà al tricornio', i només va poder dir: 'Coño, pues es verdad'. Evidentment, a partir d’aquell dia, aquell guàrdia civil ja no li va fer més la guitza a mon pare!!

Pel seu compromís amb la democràcia i les llibertats nacionals del País Valencià, el balcó de ma casa va ser un dels pocs balcons de l’Alcúdia, que no va mostrar cap senyal de dol aquell 20 de novembre de 1975.

Fundador d’Acció Cultural del País Valencià, col·laborava en totes les iniciatives a favor de la llengua i del país, a través del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma. Als anys seixanta es va envoltar d’un grup de joves per treure una revista en valencià, Parlem. O per posar, també en valencià, el nom dels carrers tradicionals de l’Alcúdia. I cada Nou d’Octubre, a casa, es feien les corones de llorer, que a poqueta nit, un petit grupet de valencianistes col·locàvem a las manisetes que donaven nom al carrer del rei Conqueridor. I va ser ell qui, en ple franquisme, organitzà a l’Alcúdia unes conferències de Fuster, Ernest Lluch, Josep Vicent Marquès, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura o Soler i Godes.
 
Apassionat per la Pilota Valenciana, mon pare va divulgar i dignificar aquest esport tan nostre, amb els seus articles, sempre en valencià, al diari Levante.

Amb motiu de la Iniciativa Legislativa Popular per demanar que TV3 es poguera vore al País Valencià, mon pare s’afegí a aquesta campanya, col·laborant en la recollida de signatures. I encara, el febrer del 2011, en la protesta dels estudiants de l’institut Lluís Vives de València (centre on ell va estudiar) el nostre pare ens deia: 'Si no fóra perquè sóc molt major, de bona gana m’afegiria a aquests joves, en la lluita per la llibertat, com ho vaig fer durant la dictadura de Primo de Rivera'.
 
El 1984, l’Ajuntament de l’Alcúdia el va nomenar Fill Predilecte del poble, i va rebre l’homenatge d’ACPV. També va ser homenatjat el 1992 per la Unitat del Poble Valencià, que li atorga el I Guardó d’Or. El 1996 el va homenatjar el PSPV i el 2000, li va ser concedit el I Premi Vicent Ventura al compromís cívic, atorgat per les Universitats de València i la Jaume I de Castelló, UGT-PV, CCOO-PV, la Unió de Periodistes Valencians, el STEPV i la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià. El mateix any va rebre el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Jaume I de Barcelona; el 2001, el Premi Valencià de l’Any, de la Fundació Huguet de Castelló; i el 2005, el Premi Martí Domínguez de periodisme de l’Ajuntament d’Algemesí.

L’any 2010 Acció Cultural del País Valencià el va homenatjar pel seu centenari, amb la participació de Francisco Tomás, Rector de la Universitat de València, del Pare Josep M. Soler, Abat de Montserrat, del president d’ACPV, Eliseu Climent, de Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia, del president Jordi Pujol i de l’amic Santi Vallès.

El Pare Josep M. Soler, referint-se a mon pare deia en aquell acte: 'Tot el seu treball l’ha fet com a servei, discretament, sense voler figurar ell personalment. Amb un desig ferm de fidelitat a la seva consciència, s’ha dedicat a treballar per la llengua, per la cultura, pels valors democràtics i pel progrés social'. Per a les meues germanes i per a mi (com deia en aquest acte el Pare Abat de Montserrat) 'ha de servir de model per a les generacions que venim darrere d’ell'.
 
També el 2010 va rebre el Premi Micalet d’Honor i el Premi Importante del diari Levante i fou homenatjat a Manuel, en la 25a Trobada d’Escoles en Valencià i als trinquets Pelayo de València i d’Oliva, pel món de la Pilota.
 
Finalment, l’Ajuntament de l’Alcúdia li va retre un homenatge multitudinari, l’11 de setembre de 2010, que ha quedat enregistrat a l'Alcudiatv, en l’apartat de reportatges. I encara, l’Ajuntament de Pedreguer, el desembre de 201l, li va concedir el Premi al Mèrit Cultural.

Amb la mort dels nostre pare ara fa un any, les meues germanes i jo vam rebre en la nostra llengua, el condol de la Universitat de València, de CCOO del PV, de l’escriptora Isabel Clara Simó, dels periodistes Vicent Sanchis i Vicent Partal, de l’Alcaldia de Pedreguer i de Palmera, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Federació de Pilota Valenciana. També de la Secció Filològica de l’IEC, del president de la Diputació de València, Alfonso Rus, d'Escola Valenciana, de l’Honorable Sr. Jordi Pujol, del Consell Valencià de Cultura, de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Ernest Lluch.. I no cal dir, de l’Ajuntament de l’Alcúdia i del seu batle Robert Martínez, del PSPV, de Compromís...

Però de la Generalitat Valenciana només ens van arribat uns telegrames en castellà!! Perquè el nostre pare sempre ens va ser model de dignitat i de coherència, per això mateix vam retornat uns telegrames que menyspreaven i marginaven la llengua per la qual va treballar Josep Lluís Bausset tota la vida. Per això, l’amic Santi Vallés digué que mon pare ha estat 'història viva del valencianisme', ja que ha sigut 'una figura indiscutible en la recuperació dels nostres signes d’identitat'.

Le Senyera del rei Jaume I que cobria el cos del nostre pare ens recordava, a les meues germanes i a mi, el seu compromís i la seua lluita a favor del redreçament nacional del nostre País. Un compromís que nosaltres mantindrem ben viu!!